Arendt, racista? (II)

PalmaLes reflexions d’Arendt sobre la violència de les revoltes estudiantils dels anys 60 i del moviment pels drets civils del segle XX són polèmiques en la mesura que carrega les crítiques sobre el Black Power. Quan Arendt pensa la lluita dels estudiants afroamericans a Sobre la violència (1969), es posiciona obertament contra la violència sense excepcions, acusa els membres del moviment Black Power de promoure una ràbia irracional contra els blancs, d’haver introduït la violència en els campus universitaris, inspirats en els mètodes anticolonials de Franz Fanon i sentir-se compromesos romànticament amb els moviments d’alliberament nacional i la descolonització del Tercer Món, i aspirar a construir un “món de somni” en el qual els negres siguin la majoria de la població mundial.

Arendt valora que algunes reivindicacions dels estudiants negres són absurdes i nocives, com, per exemple, aquelles que exigeixen l’admissió d’estudiants sense les qualificacions necessàries, la impartició de cursos de soul i les lliçons de suahili, així com també l’ensenyament de literatura africana. Però Arendt encara va més enllà i dona mostres d’etnocentrisme i menyspreu quan es refereix a la literatura africana com una assignatura irrellevant i també quan reprodueix la definició errònia del suahili proporcionada per l’Enciclopèdia Britànica i diu que és “un tipus de no-llenguatge del segle XIX”. La referència que pren Arendt com a vàlida necessita ser corregida i actualitzada amb la informació aportada per la BBC a una notícia de 29 de maig de 2022, segons la qual avui el suahili és considerat la llengua africana més parlada en el món, amb més de 200 milions de parlants, i aspira a ser la llengua franca i de l’emancipació del continent africà.

Tampoc no està gaire encertada en els seus comentaris, quan es lamenta de la tendència que tenen les autoritats universitàries a cedir davant les reivindicacions dels estudiants negres, malgrat ser “ximples i indignants”, sobretot si es comparen amb la dels rebels blancs, les quals considera que són més desinteressades i moralment superiors. Segons Arendt, la causa que explica aquesta tendència és el “sentiment de culpabilitat de la comunitat blanca”. En aquest sentit, està d’acord amb l’opinió de Bayard Rustin, un líder negre pels drets civils, expressada al periòdic Daily News el 8 d’abril de 1969, segons la qual les autoritats acadèmiques no haurien de cedir davant “les estúpides exigències dels estudiants negres”, sobretot tenint en compte que “allò que els estudiants negres necessiten és una formació complementària”, és a dir, classes de reforç de matemàtiques i formació per “escriure una frase correctament, i no cursos de soul” ni tampoc assignatures buides de contingut. Els comentaris més despectius els dirigeix contra el col·lectiu estudiantil afroamericà en el seu conjunt, com quan diu que la majoria d’ells varen ser admesos sense tenir les qualificacions suficients, o quan els llança l’acusació poc assenyada de tenir com a interès principal “abaixar el nivell acadèmic”.

Arendt defensa que les protestes violentes han provocat l’aparició d’un racisme negre que les justifica, i que es manifesta ideològicament a través del Manifest dirigit a les esglésies cristianes blanques i a les Ssagoges jueves dels Estats Units i a totes les altres institucions racistes (1969), conegut senzillament amb el nom de Manifest negre. Arendt opina sobre aquest text, escrit per l’activista negre James Foreman i avalat per la Conferència pel Desenvolupament Econòmic Nacional Negre, que el seu contingut programàtic és “una fantasia mig analfabeta que no hauria de ser presa seriosament”. Es refereix despectivament a les demandes de reparació econòmica del Manifest, i diu que són un bon exemple de “somnis fútils” que es converteixen en “malsons per a tots”, també per als negres oprimits; a la vegada que critica les pretensions de Foreman de capgirar la dominació blanca amb la finalitat d’establir un lideratge negre a través d’una revolució violenta, que contrasta amb la militància de Foreman en el Comitè Estudiantil No Violent.

Respecte del Manifest negre, cal dir que Arendt posa l’accent en la disposició de la població negra a reivindicar els seus drets amb violència, però fa silenci sobre la justificació de la violència negra revolucionària com a resposta defensiva a una violència anterior de caràcter permanent exercida pel poble blanc i que s’inicia en el moment llunyà en què es produeix la captura i l’esclavització dels negres africans i la imposició dels treballs forçats. De la mateixa manera que no entra a valorar el desig de justícia que motiva el Manifest, ni la major part de les seves demandes.

Indemnització

En el Manifest, Foreman reclama una indemnització a les esglésies blanques cristianes i les sinagogues jueves racistes per la seva col·laboració en el manteniment de l’esclavitud i l’opressió cap a la comunitat negre i planteja la violència en un sentit d’autodefensa, com un recurs en el cas que no siguin satisfetes les compensacions econòmiques que mereixen per haver contribuït amb el seu treball esclau a desenvolupar la indústria i l’economia del país. Les demandes consisteixen a reclamar ajudes per al desenvolupament de cooperatives; l’increment d’inversió en la millora del sistema de benestar social; la creació d’agències de notícies i cadenes de televisió pròpies a les principals ciutats del país; la creació d’un banc de terres al sud, d’un centre d’estudis que investigui els problemes que afecten la població negra i d’un centre de formació professional, a més de sol·licitar finançament per a la construcció d’una universitat negra en el sud; la creació d’una guardiola de resistència pels treballadors en lluita i les seves famílies, i també ajuda econòmica per als germans africans i els seus moviments d’alliberament nacional. Foreman també fa una crida a la comunitat blanca perquè se sumi a les seves demandes, sota el lideratge negre, i manifesta la intenció de combatre el racisme, el capitalisme i l’imperialisme i dur la revolució més enllà de les fronteres nord-americanes, concretament a Àfrica.

La tesi d’Arendt és que el racisme és una ideologia inseparable de la violència, i que tant pot ser blanca com negra, però es fixa sobretot en la violència dels estudiants negres, als quals acusa de ser els responsables dels aldarulls i les protestes i de dur als carrers de les ciutats el malestar dels guetos negres per les seves miserables condicions de vida. A la vegada que denuncia una deriva racista negra molt perillosa en els discursos articulats entorn de la dicotomia negre-blanc, que atribueixen tota la culpa de la discriminació a la població blanca, sense fer cap mena de distincions ni matisos. També es mostra molt preocupada per les reaccions que poden tenir els col·lectius blancs més desfavorits quan siguin conscients del greuge comparatiu en relació amb la població negre a l’hora d’accedir a l’edu cació i a un habitatge digne, i sobretot té por que un increment en l’escalada de la violència dugui la ciutadania a reclamar un estat policial.