Ara que ja puc ballar ‘Sexy Bitch’ damunt d’una tarima

PalmaSón els finals dels 2000 i sona Sexy Bitch, de David Guetta amb Akon. Me l’acab de descarregar a l’ordinador i l’he ficada a l’iPod nano rosa que m’acompanya cada dia en l’anada i la tornada de l’institut. Quan arribi l’hora del pati, li mostraré a la meva amiga, qui sé que tot d’una apreciarà que és un temacle. Ens imaginarem ballant-la, amb les sabates de taló blanques de xarol incomodíssimes que ens hem comprat per pura impaciència, perquè encara no tenim ocasió per lluir-les. De moment, només ens les posam per fer-nos fotos a casa i pujar-les al Tuenti. El cap de setmana vindrà a dormir a ca meva, demanarem unes pizzes i després anirem a cercar una pel·lícula al videoclub. La darrera i més gore de Saw, si pot ser, gràcies. No és per a al·lotes de la nostra edat, però nosaltres ja som grans i el meu pare fa els ulls grossos. Igual que quan, en haver sopat, ens tancam a la meva habitació i feim sonar ben fort el nostre darrer descobriment musical als altaveus. “Damn girl. Damn, you’s a sexy bitch. A sexy Bitch”. No entenem res del que diu la lletra, tot i que intuïm què vol dir “sexy”.

Encara no n’hem vista cap en directe, però ja frissam de pujar damunt d’una tarima. Mentrestant, intentam fer tot allò que no ens deixen fer. L’estiu està a tocar i jo, un dia de les vacances, li diré a ma mare que me’n vaig a dormir a ca una amiga, i la meva amiga, que ve a ca meva. On serem, realment, és de revetla. Allà, hi sonarà algun grup de versions i ens queixarem que aquesta música no es pot ballar. El disgust no durarà gaire perquè, tanmateix, només som allà per seure en rotllana a beure l’ampolla de Fanta amb ginebra que hem aconseguit comprar falsejant un DNI. De tant en tant, farem una volta per veure qui ens trobam, per sentir-nos percebudes i deixar-nos domesticar, una estona, per algun bergant. Dues mirades, quatre petons i adeu, adeu, que em crida ma mare al mòbil i crec que m’ha aplegat.

“Érem quatre o cinc, o probablement vàrem ser més de la meitat de les nines de la nostra edat, les que fent voltes amb un tassó de plàstic a les mans cercàvem que ens cercassin”, relata l’actriu Carolina Yuste en la seva novel·la filosòfica-choni Toda mi violencia es tuya (Barret, 2025). En aquesta oda a l’adolescència dels anys 2000, arriba un punt en què no sé on acaben els seus records i on comencen els meus. “Que aquest instant, aquest moment-ara en què estic al mig de la pista amb els ulls probablement tancats i els morros cap a fora és dels pocs en què m’importa molt poquet la mirada de qualsevol que s’atreveixi a jutjar-me”. Aquests oasis varen existir. Els vàrem compartir. Ens hi vàrem refugiar, mentre fèiem temps perquè arribàs l’edat en què, de veres, seríem grans.

És 2025 i sona Sexy Bitch, de David Guetta amb Akon. Som de festa en una discoteca amb els meus amics i un d’ells treu la càmera digital, que també torna a estar de moda. Em fa una foto i experiment el que és, literalment, un flashback. La música i la llum m’envien directa a un instant igual que aquest. M’emmirall en aquest déjà-vu i em dic a mi mateixa que ja està, que ja han volat tots aquells anys i que aquest era el moment que tant havíem anhelat. Dolly Alderton, a Tot el que sé sobre l’amor (Columna, 2023), va fer un retrat precís de la sensació que tenc en aquest moment: “Don les gràcies per haver idealitzat tan vívidament les minúcies de l’edat adulta quan era adolescent, perquè l’alleujament de viure-les finalment ha fet que gairebé res m’hagi semblat una càrrega (...). Ni tan sols ara m’acab de creure que ja no necessit beure ginebra d’ampolles de xampú; que no ens apaguen els llums de la casa a una certa hora; que puc quedar-me desperta veient pel·lis o escrivint fins a les quatre de la matinada un dia entre setmana si vull. (...) Encara no em crec l’afortunada que soc”.

L’endemà em despert a cal meu pare, on vaig quedar a dormir per no agafar el cotxe el vespre anterior. Malgrat la meva ressaca, li propòs que mirem les fotos que guarda com l’herència més preuada dins d’un portàtil que miraculosament encara s’encén. I allà tornen a ser els 2000, el meu iPod rosa, l’estampat de lleopard, les festes de pijama. Mir amb tendresa aquella nina i, per una vegada, no em compadesc. Per una vegada, vull impressionar-la. Pel trajecte en cotxe que faig de tornada a ca meva seleccion una playlist que em mantingui en aquesta nebulosa temporal, que estimuli un poc més la meva memòria, que m’ajudi a recrear-me en els petits detalls que creia oblidats. Sonen The Black Eyed Peas, Nelly Furtado, Rihanna. I li deman a aquella nina què en pensa de la vida adulta. Estimada, no sé si haurà complert les teves expectatives. Al final, resulta que era moltes coses més que ballar Sexy Bitch amb els amics. Però paga bastant la pena.