Ester Sabadell: “Ara em pos les mans al cap amb coses que no faria ni de broma”

PalmaL’alpinista i cineasta catalana Ester Sabadell forma part del jurat de la 16a edició del Colonya Palma Film Fest, que ha d’atorgar diversos premis a curtmetratges. Coneix bé la realitat que examinarà: va fer feina com a càmera al programa de TVE Al Filo de lo Imposible. Carregar la càmera en rutes especialment dures, admet, “és un plus”. “Amb prou feines tens força per pujar, com per avançar-te a la gent, treure la càmera, demanar-los que esperin, perquè has de filmar, i clar, la gent no espera perquè fa el que pot”, rememora: “Té una gran dificultat”. Recorda com a anècdota que va arribar a “dormir amb les bateries de la càmera al sac perquè no es descarregassin”. “Al final, la càmera és el teu binomi, te’n fas amiga, hi dorms”, recorda.

En la seva dilatada trajectòria ha coronat diversos pics de més de 8.000 metres, com el Nanga Parbat, el Broad Peak i el Manaslu. Tot i això, remarca que aquestes fites no són per a ella el més important de l’alpinisme, perquè “no és com un altre esport” que es pugui jutjar amb criteris purament competitius, amb marques. “El que ens agrada als que estam enganxats a fer alpinisme, escalada o muntanyisme no és voler assemblar-nos als millors ni veure només els millors, sinó el que ens proporciona el que vivim fent a la muntanya”, expressa: “Està molt bé premiar el mèrit esportiu, però és encara més important transmetre que la muntanya és alguna cosa més”. Trobar aquest extra serà el seu principal criteri com a jurat. “No m’agrada anar amb plantilles, puntuant elements separats; un bon documental o film, en un gran percentatge, quan l’acabes de veure dius ‘sí’, i aquest ‘sí’ es deu al guió, per això és de les coses que més valor, encara que ha d’estar ben interpretat, amb bon ritme, música, rodó”, continua: “La meva manera de decidir és acabar amb aquest ‘sí’”.

Parla de la necessitat d’estar en forma i tenir paciència per fer el cim. “És un esport que requereix disciplina, provar-se un mateix abans d’anar-hi, encara que això no està de moda avui dia”, conta: “Molta gent que fa alta muntanya està més a prop de 40 anys que de 20”. A més de la capacitat física de cadascú, assenyala com un dels grans secrets per tenir èxit “conèixer-se a un mateix i el seu cos”. Però també destaca la “força mental” com a element clau. “La paraula secreta és motivació: si no en tens, per molta força de voluntat o capacitat mental que tinguis, no ho trauràs”, exposa: “Són esports tan sacrificats que, si t’haguessin de posar preu per allò, no ho faries, sinó que et mou la passió”. D’aquí n’extreu una lliçó per a la vida: “S’ha de posar passió en allò que fas”. Hi ha un altre element que sobrevola aquesta activitat, que és la gestió del risc. Amb els anys, comenta, “la por es gestiona d’una altra manera”. “Et tornes més prudent, mentre que de jove comets moltes imprudències, per una qüestió d’ignorància, més que de valentia”, admet: “Ara em pos les mans al cap amb coses que no faria ni de broma”.

De la seva pròpia experiència en valora tant els èxits com els fracassos. “Els uns t’ensenyen la felicitat; els altres, una lliçó, i tenen la mateixa importància”, diu. Dels darrers, en destaca el seu primer intent de fer un 8.000 al Hidden Peack. “Hi vaig anar amb amics, i ens vàrem quedar a 800 metres de desnivell del cim, no vàrem poder continuar pel mal temps i per malalties”, recorda. “Vaig pensar que havia perdut el tren de la meva vida i que no tornaria a tenir una oportunitat com aquella, que l’havia cagat”, explica: “Aquell fracàs em va obrir una gran porta”.