TURISTA DE COA D'ULL

Els anys daurats de les tertúlies de Palma

Durant el franquisme, Ciutat mantingué viu el seu batec cultural amb nombroses tertúlies a bars, galeries d’art i llibreries freqüentats per importants intel·lectuals de l’època

Llorenç Villalonga amb els escriptors Joan Bonet, Gafim i Janer / Imatge cedida per la Fundació Mallorca Literària

Va ser Aristòtil qui al segle IV aC va dir que l’home és un animal polític, és a dir, sociable per naturalesa. Això s’ha vist aquests dies quan, després de dos mesos de confinament, hem ocupat les terrasses dels cafès amb la companyia d’algú amb qui conversar. Sens dubte, els cafès formen part de la nostra idiosincràsia no només com a poble sinó també com a vell continent. Ja ho apuntà el 2004 el pensador francès George Steiner: "El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la tafaneria […]. Mentre hi hagi cafès, la idea d'Europa tindrà contingut". Aquesta idea d’Europa s’ha forjat en cafès com el de Lisboa, que freqüentava Pessoa; en el de Viena, que visitava Freud, el pare de la psicoanàlisi; en el de Copenhaguen, en què meditava Kierkegaard; o en el de París, on ho feia Sartre.

A Espanya el típic cafè tertúlia quedà perfectament descrit en les pàgines de 'La Colmena' (1955), de Camilo José Cela. El premi Nobel ens apropa al cafè La Delicia de Madrid, que serveix de punt de trobada per als personatges d’aquella miserable Espanya de postguerra. A Catalunya, a final del segle XIX els intel·lectuals del modernisme es reunien en la famosa cerveseria barcelonina Els Quatre Gats. I a casa nostra un dels centres importants on es feia petar la conversa era el Círculo Mallorquín. Va néixer el 1852 de la unió del Liceo Mallorquín i del Casino Balear amb vocació d’aglutinar l’alta societat palmesana. Es construí al carrer Conquistador, en una immensa esplanada que havia quedat buida amb la demolició del convent de Sant Domingo, duta a terme arran de la Desamortització de Mendizábal el 1835. El 1983, un cop restaurada la democràcia, l’il·lustre edifici passà a ser la seu del Parlament balear.

A final del segle XIX, a Palma moltes cases d’intel·lectuals també serviren de tertúlies. Fou el cas de la del poeta Joan Alcover (1854-1926), al número 24 del carrer Sant Alonso, avui propietat de l’Obra Cultural Balear. Cada diumenge horabaixa s’hi congregaven personalitats de les lletres catalanes com Santiago Rusiñol, Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Ferrà, Llorenç Riber i Josep Carner.


El barri del Terreno

A principi del segle XX el barri del Terreno es convertí en un autèntic cenacle literari cosmopolita. S’hi establiren molts d’intel·lectuals d’arreu del món, atrets per la vida barata i plàcida de la nostra illa. Entre ells hi havia el mateix Rusiñol, el també pintor català Joaquim Mir, el poeta nicaragüenc Rubén Darío, l’escriptor francès Georges Bernanos i la nord-americana Gertrud Stein, pionera de la literatura LGTB, i la seva companya Alice B. Toklas. Molts d’ells compartien tertúlia al bar de Ca’s Capellà Sec o a la Societat Instructiva Bellver, la casa del poble del Terreno. Hi coincidiren amb altres illencs destacats com l’escriptor Pere Capellà i els pintors Pere Quetglas Ferrer 'Xam' i Gaspar Terrassa.

El Terreno, l’oblidat Montmartre palmesà

El 1957, en plena dictadura, el Terreno consolidà la seva projecció internacional amb la presència del matrimoni nord-americà Anthony Kerrigan i Elaine Gurevitch, ambdós destacats traductors de la literatura castellana. La parella atragué fins al Terreno el seu amic Camilo José Cela, que des del 1954 vivia al barri de Son Armadans amb la seva dona Charo i el seu fill Camilo. Des del número 47 del carrer de Josep Villalonga, el futur premi Nobel de literatura continuà coordinant 'Los papeles de Son Armadans', la gran publicació moderna de les lletres castellanes. 

L’escriptor gallec igualment continuà celebrant tertúlies a la seva nova casa. Sempre tenia els braços oberts als nous talents de les Illes, un d’ells, Guillem Frontera. “Cela -assegura l’escriptor arianyer- em convidà a les seves tertúlies unes quantes vegades, però al final no hi vaig arribar a anar mai. Tenia el mèrit d’aconseguir reunir personalitats de tendència diversa, gent de l’exili amb gent d’aquí, com Baltasar Porcel i Josep Maria Llompart”. 

El bar Riskal

Cela era molt amic de Llorenç Villalonga, amb qui solia coincidir a les tertúlies del bar Riskal, que el 1968, com el Teatre Líric i l’Hotel Alhambra, va ser enderrocat per donar pas als jardins del l’Hort del Rei. A mitjan seixanta qui també les freqüentava era un jove Frontera de vint anys. “Aquelles tertúlies -recorda- eren com a classes. Hi anava al migdia a fer el vermut. M’ho passava molt bé escoltant les converses plenes de cultura i d’humor, sense gens de pedanteria, de gent com Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà i Joan Bonet, pare de la cantant Maria del Mar Bonet”. Frontera reconeix que aquelles trobades eren poc freqüentades per les dones: “No és que estiguessin mal vistes. Estaven més ocupades fent-se càrrec de ltasques de la llar, que l'home sempre tenia més abandonades".

El polèmic passat falangista de l’autor de 'Bearn' era un tema que no es tocava mai al Riskal: “No era cap tabú. Simplement la gent no tenia ganes de parlar del passat”, assegura l’escriptor arianyer, qui, amb tot, recorda especialment els comentaris mordaços d’un “irreverent” Jaume Vidal Alcover cap a Villalonga, de caràcter més tranquil. L’escriptor manacorí reflectiria el seu gust per la polèmica a la novel·la 'Tertúlia a Ciutat', escrita el 1948, però publicada el 1976.

Moka Verd

A la dècada dels seixanta un altre punt concorregut de tertúlies era el bar Moka Verd, situat al carrer de Sant Miquel -tancà el 2006. Regentat pel pintor Francisco Verd, era freqüentat sobretot pel grup d’artistes Tago. L’escriptor i periodista Antoni Serra, de 84 anys, sempre que podia hi anava en sortir de la feina al diari 'Última Hora'. Entre d’altres, hi coincidí amb el cartògraf menorquí Josep Mascaró Pasarius. “Conversàvem -recorda- de temes de l’actualitat política i dels moviments intel·lectuals que s’estaven produint. Era una tertúlia oberta, on tothom expressava el que pensava. A vegades discutíem, però sempre imperà el respecte”.

Bars com el Riskal i el Moka Verd demostren com de viva era Palma durant el franquisme. Així ho assegura l’escriptor José Carlos Llop, qui el 2010 retratà part d’aquell món cosmopolita al llibre 'En la ciudad sumergida': “Malgrat la por inicial de la postguerra, aquí sempre hi hagué lletraferits. La vida cultural mai no va desaparèixer i es va enriquir sobretot als cinquanta amb l’arribada d’intel·lectuals estrangers i als seixanta amb els turistes i els 'marines' americans. Amb relació a altres ‘ciutats de província’, Palma sempre va ser més avançada culturalment per la mescla d’aquesta gent, gràcies a la qual coneguérem noves tendències musicals i de la contracultura”.

A Llop, de nin, en sortir de l’escola per primavera, se li quedà gravada una imatge d’un imponent britànic passejant pel Born. Era Robert Graves, que des de 1952, durant l’escolarització dels seus fills, havia deixat la seva Arcàdia feliç de Deià per instal·lar-se al carrer Guillem Massot de Palma: “Anava amb un capell d’indi navaho, un mocador vermell anuat al coll i una senalla penjada de l’espatla. Sovint duia un bri d’herba seca entre els llavis. Solia seure a la terrassa del bar Formentor, a prop de Correus, d’on sempre sortia amb un feix de llibres”. L’autor de 'Jo, Claudi' solia quedar per fer la tertúlia amb el pintor nord-americà William Cook al bar Figaro, al mateix Born.

Quan Deià era una festa

Les llibreries

En temps del franquisme, també eren molt famoses les tertúlies que es feien a les Galeries Costa, inaugurades el 1928 pel dibuixant Josep Costa 'Picarol'. L’establiment, situat al carrer Conquistador davant del Círculo Mallorquín, continuaria després sota la batuta del fill del propietari fins que tancà el 1976. Un altre oasi per enraonar eren les llibreries. Destacaren les ja desaparegudes Tous (al carrer de la Unió), Byblos (a l'avinguda de l'Argentina), l’Ereso (al carrer de Paraires) i Cavall Verd (a la plaça d’en Coll). 

Llop assegura que les llibreries d’abans no eren com les d’ara: “Com passava a les apotecaries, tant de poble com de ciutat, eren llocs de llibertat on es parlava de tot”. L’escriptor palmesà recorda especialment la llibreria Logos, prop de la plaça dels Patins: “El seu llibreter, Domingo, era una persona molt culta i un punt estrambòtic. Les seves tertúlies eren més de caire polític. Sempre tenia llibres que eren difícils d’aconseguir a Espanya, com els de l’editorial Ruedo Ibérico”. El 2017 tancà el darrer reducte de les animades tertúlies de Palma, el cafè Líric, inaugurat el 1894 a l’avinguda Antoni Maura. Ara la gent es continua trobant en un cafè per conversar. Ho fa, però, enmig de la remor cada cop més insuportable d’una ciutat ja desdibuixada per franquícies al servei de la gentrificació.

L’art de la conversa

Les trobades intel·lectuals tenen una llarga tradició. Ja a l’antiga Grècia les classes benestants es reunien al voltant d’una taula presidida pel vi en el que es conegué com a simposi (en grec, la paraula significa precisament “beure en comunitat”). Al segle IV aC Plató reflectiria aquests àpats filosòfics en l’obra 'El convit'. 

La paraula tertulià com a sinònim de conversador va néixer a Castella. Al segle XVII, en l’època de Felip IV, estava de moda entre les classes altes llegir i comentar les obres del teòleg cartaginès Tertulià (155-222). De tant de parlar-ne acabaren adoptant el seu nom. Al segle XVII, en paral·lel a la creació del terme tertulià a Espanya, a França es va institucionalitzar l’art de la conversa com a eina civilitzadora. Aquest és un tema que ha estudiat la professora italiana de llengua i cultura francesa Benedetta Craveri, autora del llibre 'La cultura de la conversación' (Editorial Siruela, 2007).

Segons Craveri, va ser l’aristocràcia de l’Antic Règim qui, reunida als sumptuosos salons de Versalles i París, començà a veure en la dialèctica un bon joc per distreure’s. Per a l’ocasió dotà aquell art d’unes regles precises: educació, interès pels altres, capacitat d’escoltar-los i inhibició de l’ego. Havent acabat les guerres de religió, s’imposava la premissa de convèncer i no de vèncer. Avançant-se als francesos, al segle XIII Ramon Llull ja ens ho advertí: “En el diàleg, qui reconeix la veritat no és vençut, sinó que aprèn”.

Convertida en tot un ritual, a poc a poc la conversa s’obrí a la introspecció i a la reflexió intel·lectual i política. Un dels grans escriptors de l’època va dir: “Quan parl amb vosaltres, em sent molt més intel·ligent, m’animau a pensar”. La literata francesa Madame de Sevigné també feu un al·legat a favor de la conversa entesa com a escolta permanent: “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua, és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar”.

 La conversa convertida en tertúlia requereix una data i un lloc fix, generalment amb la mateixa gent. A Espanya, tanmateix, aquest art acabaria degenerant en cridòria. Així ho assegurà el 1956 el genial guionista Rafael Azcona a la revista satírica 'La Codorniz': “Una de les coses que més avorreixen l’espanyol és estar d’acord amb el proïsme. Per això ha estat capaç de crear això que s’anomena entre nosaltres ‘la tertúlia’ i que consisteix que uns quants senyors es passin la tarda discutint de coses que no els importen: el cas és discutir [...] Discutir, discutir-ho tot. I si és a crits, millor”. Abans d’Azcona, qui ja havia reblat el clau havia estat Manuel Azaña, darrer president de la Segona República: “Si cada espanyol parlàs només d’allò que sap, es faria un gran silenci nacional que podríem aprofitar per estudiar”.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF