PalmaRecentment la nova direcció d’IB3 Televisió liquidà abans d’hora la sèrie Norats, emetent-ne els dos darrers capítols d’una tirada. La polèmica maniobra serví per donar encara més audiència a un dels episodis més colpidors de la repressió feixista a Mallorca. L’historiador Mateu Morro l’ha documentat bé en el llibre Els Norats (1936-1949). Dos antifeixistes a les muntanyes mallorquines (Illa Edicions, 2021). Honorat (Norat) i Jaume Trias, de 45 i 20 anys, respectivament, eren un pare i un fill de Santa Maria, que, el juliol de 1936, en produir-se l’aixecament militar, s’esmunyiren durant tretze anys entre els boscos de la serra de Tramuntana. La vilafranquera Catalina Bover, de 65 anys, no pogué acabar de veure la sèrie. “Em va remoure l’estómac. De la nerviada que duia, no em vaig aturar d’entrar i sortir de la sala. De sobte vaig reviure el patiment del meu padrí. Estigué amagat durant sis anys dins ca seva, en un cau de condicions infrahumanes”.
El padrí de Catalina nomia Andreu Bover Margoi. La seva vida bé es mereixeria una pel·lícula com La trinchera infinita (2019), de Jon Garaño, Aitor Arregi i José Mari Goenada. El seu protagonista és Manuel Cortés, batle republicà de Mijas (Màlaga), que va estar 30 anys dins d’un forat fet a la paret de ca seva. Pogué sortir d’aquella trinxera particular el 1969, l’any en què la dictadura promulgà un decret pel qual prescrivien tots els presumptes delictes comesos durant o abans de la fi de la guerra. Cortés formà part dels coneguts ‘talps de la postguerra’, que durant anys visqueren amagats per por de represàlies del règim franquista. Confiaven que els aliats, després de derrotar els nazis a la Segona Guerra Mundial, farien el mateix amb el dictador espanyol. El 2010 Manuel Leguineche i Jesús Torbado consignaren la seva història al llibre Los topos.
Acarnissament
Andreu Bover era picapedrer. El juliol de 1936 tenia 33 anys i exercia de regidor per a Esquerra Republicana Balear a Vilafranca de Bonany. Dues setmanes abans de l’aixecament militar, un dels fills del cacic del poble ja l’havia apallissat. Aviat el seu nom aparegué en una llista negra. “Una veïna –afirma la neta– va sentir que uns falangistes parlaven d’ell en un bar de la plaça del poble i l’avisà tot d’una. També mencionaren el seu cosí Pere Frau, que no estava vinculat amb la política. El padrí, en saber-ho, va decidir partir cap a Sineu, on vivia un cunyat seu. En Pere, en canvi, s’estimà més quedar al poble. Estava convençut que no havia de passar pena perquè no havia fet res”.
Pere pecà d’ingenu. Acabà sent torturat i assassinat salvatgement. “Després d’apallissar-lo, el sanaren i, juntament amb altra gent, el tiraren al pou de Sant Lluís, a Porreres. Perquè no en pogués sortir, li trencaren les mans. En partir els falangistes, un jove que trescava per allà s’acostà al pou per intentar treure’n algun dels precipitats amb una corda. En Pere, però, li va dir, agonitzant, que ell no podia agafar-la a causa de l’estat de les seves mans. Li demanà que anàs a avisar la seva dona. De tornada, ja era mort”. Mentrestant, Bover s’ocultà a la finca de Son Rossinyol de Sineu. “Es ficà dins d’una lloriguera d’uns dos metres d’alçada i 90 centímetres d’amplada. El seu cunyat s’encarregava de dur-li menjar”.
Al cap de tres mesos, Bover tornà a Vilafranca, on la seva dona, Antònia Mut, li construí un altre amagatall dins la xemeneia de campana de casa. “Perquè hi pogués cabre dret sense moure’s gaire, la va ampliar uns 80 centímetres més. Va embrutar el marès afegit amb carbó per no aixecar sospites”. Els dos fills petits, Sebastià i Antònia, de tres i un any, respectivament, no sabien res de la presència del pare a la llar familiar. “La padrina tenia por que ho escampassin pel poble. Els digué que el seu pare havia mort i durant un temps tots anaren vestits de dol. Intentava que els tres fossin a fora el màxim de temps possible perquè el padrí pogués sortir a menjar i a estirar les cames. En tornar, ella, per avisar-lo, feia molt de renou a l’hora d’obrir la porta de l’entrada”.
Vexacions familiars
A vegades Bover abaixava la guàrdia. “Un dia va quedar adormit devora la xemeneia i no va sentir la porta. En ser vist per la filla, de seguida s’amagà. Ella, però, cridà sa mare per dir-li que s’havia topat amb un home molt magre. La mare, amb tot, li feu entendre que allò era fruit de la seva imaginació. I perquè no en tingués dubtes, l’acompanyà a recórrer tota la casa”. A fora, la petita patí tota mena d’humiliacions. “Més d’un pic companyes seves del col·legi la immobilitzaven i la duien fins al pou de l’església, on li ficaven el cap al crit de ‘Digues on és ton pare!’. Ella, plorant, els deia que no ho sabia”. L’altre fill, el pare de Catalina, també passà pel mateix calvari per ser fill de roig: “Cap nin volia jugar amb ell. Sempre li pegaven. Ell, però, sent tan petit, no sabia a què responia tant d’odi”.
En acabar la guerra el 1939, la casa familiar continuà estant en el punt de mira dels falangistes. “No es cansaren d’anar-hi a fer escorcolls. Més d’un cop a la meva padrina la insultaren i l’encanonaren amb el fusell perquè digués on era el seu marit. Ella, però, mai no cedí a les pressions. Fou una dona molt forta i amb molta d’intel·ligència emocional. Per al meu padrí va ser molt dur ser testimoni d’aquelles vexacions sense poder fer-hi res. Ho veia tot per un foradí que tenia a l’amagatall”. Per compensar l’afecte físic que no podia donar als fills, Bover es dedicà a fabricar-los unes juguetes de ferro. La seva dona es preocupava que estigués ben pendent del seu creixement. “El dia que la meva tia havia de fer la primera comunió, la feu passejar vestida davant de l’amagatall perquè el padrí la pogués contemplar”.
Tot aquell operatiu per mantenir ocult Bover va estar a punt de saltar pels aires. “Els migdies una cunyada solia anar a casa per estar pendent dels nins. Un dia el padrí va veure pel foradí que es dedicava a agafar el menjar que la padrina havia deixat preparat als petits. De la ràbia que li feu, sortí del cau per barrejar-la. Ella quedà astorada en veure aquell home que tothom donava per mort i es molestà molt amb el tracte que li donà. Com a venjança, el delatà als falangistes, que de seguida es presentaren a la casa per detenir-lo. La padrina, però, els aconseguí enredar mentre el padrí emprengué la fugida”. Durant uns dies Bover estigué amagat a foravila. Després tornà al seu amagatall de la xemeneia. “Era més segur que estigués a casa que al camp perquè si la padrina hi hagués anat a dur-li menjar, hauria estat més sospitós”.
Amenaces en democràcia
El 1942, després de sis anys d’estar proscrit com un dimoni, Bover pogué recuperar la llibertat. “El pare del padrí va anar a Palma a parlar amb un procurador, que li donà la paraula que no li passaria res, ja que la seva quinta no havia estat cridada a files. Aleshores ell se n’anà a foravila a fer de pagès”. La retrobada amb els fills fou molt emotiva. “Un oncle els va dur a la finca on treballava i els va dir: ‘Aquell d’allà és el vostre pare’. No s’ho podien creure. La meva tia no aturà de plorar. S’hi aferrà al coll i, tota ingènua, li demanà perdó per no haver-lo convidat a la seva primera comunió”.
Tants d’anys amb la por al cos passarien factura a Bover. “Es tornà més solitari. Li llevaren la força de viure, com a la padrina i a la tia, que sempre tingueren problemes d’ansietat. Tots partiren a viure a Palma. Tornaren a Vilafranca ja de grans, per morir-hi”. Els fantasmes del passat aparegueren el 1979, quan, amb les primeres eleccions municipals, Sebastià, el fill de l’antic represaliat, sortí elegit com a regidor pel grup d’Independents. “El padrí passava pena que acabàs tenint la mateixa sort que ell. I tingué raó perquè, en plena democràcia, també va rebre amenaces de mort”. Als anys 90 fou el torn de la neta. “Primer vaig ser regidora i després diputada pel PSM. Record un dia que vaig entrar a un bar del poble i un home em va dir: ‘M’he de fer enfora de tu perquè no estic vacunat contra els rojos’. També vaig rebre telefonades a casa molt desagradables. Mon pare, però, malgrat haver tingut una infància tan dolorosa, sempre em deia que, si els tenim ràbia, hauran guanyat ells”.
Fa dos mesos Catalina s’endugué una bona sorpresa: “Un antic falangista de Vilafranca, de 96 anys i que va en cadira de rodes, em va voler demanar perdó. Era la persona que m’havia insultada per telèfon i que havia tingut un mal gest amb el padrí quan, ja abans de morir el 1984, a 81 anys, estava dement. L’havia enviat en direcció contrària on vivia el seu fill, cap a la carretera principal. Tanta sort que en aquell moment jo passava per allà i vaig poder evitar la desgràcia. En demanar-me perdó, jo no vaig voler remoure el tema perquè anava acompanyat dels seus nets. Em vaig limitar a dir-li: ‘En aquesta vida, cadascú sap el que ha fet’. En sentir això, va girar coa tot d’una”.
Amagats dins pallisses, pous i cisternes
El campaner Joan Mas Ballester, Poixant, és un dels illencs que ha estat més temps amagat dins d’un cau: nou anys. La seva història es pot resseguir en el llibre de Montserrat Alcaraz Vich titulat Campos. Rosaris i pistoles (Edicions Documenta Balear, 2020). Ballester, fuster d’ofici, destacà per ser un gran lletraferit. Col·laborà amb pseudònim en la revista satírica Foch y fum. Era cosí del pare del poeta Damià Huguet, que el descrigué de la següent manera: “Republicà per devoció i convicció, ferm i tenaç en les seves idees polítiques, impetuós, una de les persones de més àmplia capacitat cultural i evident preparació intel·lectual”. El campaner era membre de la gestora del Partit Comunista. L’aixecament militar del juliol de 1936 el va sorprendre a Porreres, on festejava. Fou declarat en rebel·lia en no acudir a la cita davant del jutge.
En un primer moment, Ballester estigué amagat a casa de la seva al·lota. Finalment es traslladà al domicili de Campos, on un amic li construí un amagatall dins la pallissa. Quan podia, però, se n’anava a l’hort familiar, on es refugiava en un racó de la boca del pou. A través del testimoni de la seva cosina, Alcaraz relata l’assetjament que patiren els pares del represaliat per part dels falangistes: “Els molestaven tot el temps que va durar el seu ocultament. Els duien al cementeri i els mostraven una tomba oberta demanant-los on s’amagava el fill i amenaçant-los de mort allà mateix. La mare havia estat torturada. Restà baldada una bona temporada”.
El 1945, després de nou anys d’autoconfinament, Ballester va emprendre el camí cap a Alger, aleshores colònia francesa, situada a uns 300 quilòmetres de distància. Hi havia gent que l’havia vist i un amic seu, Josep Ballester Puigserver, li preparà la fugida amb una barca. Al cap d’un any es retrobà amb ell a la colònia francesa. El campaner, però, va morir poc temps després a conseqüència del tifus.
L’historiador Mateu Morro ha documentat altres casos de mallorquins que es veieren obligats fer-se un amagatall a casa per evitar les represàlies feixistes. En parla en un capítol del llibre La guerra civil i el primer franquisme (Illa Edicions, 2023). Un d’ells va ser el fuster bugerró Bartomeu Mora Martí, Madona. “El 28 de juliol va entrellucar que pels carrers de Búger no es congriava res de bo. A hora foscant, es va vestir de dona i arribà a ca seva. No en va sortir en tres anys. La seva dona li digué: ‘Han trobat homes amagats dins pous i dins cisternes, i altres que havien pujat al cap cucurull dels arbres, i els han mort. Jo, si t’han de matar, m’estim més que sigui dins ca teva’”. Qui també feu el mateix va ser Gabriel Amengual Dolç, Pereta, militant socialista de Santa Maria. Estigué ocult al seu domicili durant set anys, sense que els seus fills en sabessin res.