Història
Societat22/01/2022

Les altres germanies

Revoltes a les Balears al llarg de la seva història, dels romans als aldarulls del 1919

PalmaTot i que la Germania de Mallorca (1521-1523), de la qual commemoram cinc segles, és possiblement la revolta més coneguda de la nostra història –si bé sense gaire ressò a Menorca i les Pitiüses–, aquesta és plena de protestes, aixecaments i insurreccions, en contrast amb la suposada ‘calma’ que Santiago Rusinyol ens atribuí. L’Arxiu del Regne de Mallorca, amb motiu del cinquè centenari dels Agermanats, ha programat, a més d’un seguit de conferències, el cicle de projeccions Cinema de revolta, en un recorregut històric que comença dimarts 25 amb Espàrtac de Stanley Kubrick i continuarà, cada quinze dies a les 18 h de l’horabaixa, amb Braveheart, Los comuneros, Danton, Terra i llibertat, Gandhi, La batalla d’Alger i V de Vendetta. 

Ja sota la dominació de Roma –i segur que n’hi hagué, de conflictes, a l’època talaiòtica, però ens en manquen testimonis–, Eivissa fou escenari d’una revolta, si bé aquesta fou importada des de l’exterior. L’historiador Miquel Àngel Casasnovas relata que Sertori, dirigent del partit popular romà –res a veure amb l’actual PP–, l’any 81 abans de Crist, va conduir el seu exèrcit rebel a la Pitiüsa major, la possessió de la qual “li permeté disposar d’una bona base d’operacions”. Fou, però, desallotjat per un exèrcit fidel al Senat, i “finalment derrotat i assassinat”.

Després del saqueig de Palma per l’expedició catalana-pisana del 1114, narra el cronista Álvaro Campaner, l’emir almoràvit Alí designà un governador per a les Balears, Wanur, que “es va fer molt odiós als illencs”. Quan ordenà edificar una nova capital terra endins, abandonant la vella, “promogueren un aldarull”, el dirigent del qual “fou executat per mandat de Wanur”. Això provocà un “aixecament general” dels mallorquins, que empresonaren el governador i enviaren una delegació a l’emir, “per donar-li les explicacions necessàries”. Que Alí dona per bones, i indulta els revoltats i designa un nou governador.

A les portes de la conquesta de Jaume I, el 1229, afegeix Campaner, el “despotisme” del darrer governant musulmà, Abu-Yahya, el conduí a degollar “quatre dels principals habitants de la capital”, sense causa coneguda. “Els ofesos ciutadans resolgueren (...) prendre per si mateixos venjança de la sang vessada”. Les conseqüències per a Abu-Yahya podien haver estat indesitjables, però aconseguí convèncer els rebels que el més urgent era defensar la ciutat. De tota manera, moriria poc després de la victòria de Jaume I, víctima de les tortures.

Cargando
No hay anuncios

Eren els jueus l’objectiu?

Al llarg de la història del Regne cristià de Mallorca, un conjunt de causes recurrents: l’endeutament, el repartiment desigual de les càrregues impositives i el control de les institucions per als sectors privilegiats –quan no els abusos i la corrupció dels seus dirigents–, a més dels desastres habituals –males collites, epidèmies, guerres–, ocasionaren que, de manera cíclica, es generaren revoltes, el mateix que a la resta d’Europa. “Entre 1371 i 1374”, apunta el doctor en Història Jordi Maíz, “la mortalitat a la Part Forana va augmentar per falta d’aliments; molts pagesos no tenen ni per menjar; d’altres amb més o menys sort sobreviuen endeutats amb individus que encara conserven certa facilitat econòmica”. 

La primera de les grans revoltes periòdiques tingué lloc a Mallorca el 1391, i és coneguda, sobretot, per l’assalt al Call –el barri jueu– de Ciutat, que va ser part d’una onada d’antisemitisme a tot l’àmbit hispànic i que suposà uns tres-cents assassinats, segons Maíz, així com el saqueig dels seus béns. La conseqüència fou la conversió en massa de les víctimes, si bé una part optaren per l’exili. I això, tot i les instruccions terminants del rei Joan I el Caçador, cita el medievalista Guillem Morro, que els jueus fossin “bé guardats e defesos” del governador, “amenaçant amb la pena capital (...) a qui promogués bregues” contra ells. 

Cargando
No hay anuncios

Però eren els jueus –certament, odiats per la multitud– el veritable objectiu dels revoltats? Fins i tot el conservador cronista Josep Maria Quadrado reconeix que els rebels dirigiren cap a ells “l’odi atresorat contra els principals ciutadans i governants”.  

Maíz afegeix que cavallers i la resta de privilegiats “redirigeixen la gran massa pagesa” contra la comunitat hebrea. De fet, foren també assaltades cases de personatges notables i la seu de la Universitat, l’equivalent a l’actual Ajuntament. Així que els jueus varen servir de ‘cap de turc’. 

Morro assenyala que el rei es va decantar “a favor d’aquells estaments poderosos, que en bona mesura eren responsables de la situació de bancarrota de la Universitat” i va donar el seu suport al conseller Antoni Castell, “un dels personatges més nefastos i que més odis (...) havia concitat”. El monarca anul·là l’acord entre els rebels forans i el Gran i General Consell i imposà al regne una multa de 120.000 florins –la Cort sempre anava justeta de doblers.

En aquests casos, fos a les Balears o a la resta d’Europa, s’aplicaven càstigs exemplars: perquè serviren d’exemple a imitadors en el futur. Els caps dels dirigents foren posats a preu. Foren penjats, relata Morro, Bernat Mateu i Joan Bofill, i escapçat i esquarterat Antoni Sitjar, entre d’altres. Un cas singular és el de Lluís de Bellviure, que d’alt funcionari del rei passà a cabdill dels revoltats i fou traslladat a Barcelona per ser jutjat i executat, tot i que això violava les lleis pròpies de Mallorca.

Cargando
No hay anuncios

Com que la repressió de Joan I no solucionà res, sinó més bé al contrari, esclatà una segona insurrecció, la Revolta Forana, el 1450, en la qual uns 5.000 o 6.000 pagesos, concentrats a Inca, posaren setge a Ciutat –la qual cosa es repetiria dos pics, al llarg del conflicte. Aquesta vegada, la gota que va fer vessar el tassó fou la disposició pel rei Alfons el Magnànim –un monarca absentista, que vivia a Nàpols– d’un capbreu: és a dir, una obligació als arrendataris de terres d’exhibir els títols de lloguer –dels quals, en aquells temps d’analfabetisme gairebé absolut, molts no en disposaven– i, si no, pagar per ells: es tractava, un pic més, de fer caixa. 

Aixecaments pagesos a Eivissa 

Maíz posa en dubte l’adjectiu ‘forana’ de la Revolta, ja que no es produí “una simple revolta entre gent de fora contra la gent de la ciutat, sinó que també és una revolta de gent de Ciutat contra gent de Ciutat i només una part de la gent de la Part Forana”. Certament, els forans no es consideraven ben representats a les institucions, en proporció al seu nombre i a la seva contribució, la qual cosa contribuiria que es revoltassin, una altra vegada, a la Germania del 1521. 

El pagesos varen tractar d’atreure la benevolència de les autoritats amb una cerimònia en la qual es presentaren com a penitents, molt en consonància amb la mentalitat sacralitzada de l’època. Però, com assenyala Morro, el governador, Berenguer d’Oms, “mancat de les més elementals dots polítiques”, va desaprofitar l’ocasió, optant per la línia dura. La lluita encara es perllongaria fins al 1453.

Cargando
No hay anuncios

Per suposat, la repressió tornà a ser brutal, amb “persones penjades als camins públics”, recull Maíz, i la corresponent multa astronòmica als forans, de 150.000 lliures –es veu que Alfons el Magnànim no era tan magnànim i, sobretot, necessitava doblers. Simó Ballester Lo Tort, dirigent de la Revolta, havia fugit a Nàpols i allí havia servit el monarca, per després traslladar-se a Menorca. Fou tornat a Mallorca, empresonat i executat.

Eivissa no havia participat en aquestes revoltes, ni tampoc a les Germanies, entre d’altres coses, assenyala Fanny Tur, directora de l’Arxiu Històric, perquè “el seu poblament no estava consolidat”, sinó “dispers”. Però, del segle XVII al XIX, afegeix l’investigador Ernest Prats, també va viure una successió de revoltes periòdiques per part de la pagesia. 

El primer, apunta Prats, tingué lloc el 1689 i la seva causa, segons els pagesos mateixos, fou –ras i curt– la fam, amb el corresponent empresonament de “tots els promotors de la revolta” per part del governador. Els revoltats aconseguiren enviar un delegat a la Cort, el capellà Lluís Sunyer, qui, tots i els intents de les autoritats locals “perquè no pogués sortir de l’illa”, va aconseguir el seu objectiu. 

Cargando
No hay anuncios

Afegeix Prats “diferents conflictes” del 1785 al 1800, per “l’obligació dels pagesos de treballar en la construcció de les noves esglésies rurals” i pels nous impostos; el 1806, “per demanar l’exempció del pagament de les contribucions –els tres màxims responsables de l’aixecament varen ser condemnats a deu anys de presidi a les illes Filipines”; un altre tingué lloc el 1810; el 1814, “els síndics del camp es negaren a pagar més impostos de guerra”; el 1821, un altre “aconseguí el cessament del jutge i d’altres funcionaris”; el 1822, una protesta “contra les contribucions”, el mateix que el 1824, els dirigents de la qual “foren condemnats a deu anys de presó a Àfrica”.

No n’ha deixat d’haver mai, de revoltes. Fa a penes un segle, el 1919, recull Casasnovas, “hi hagué greus aldarulls a Palma, amb el saqueig de les parades del mercat de la plaça Major i de diversos magatzems” per la crisi de subsistències provocada per la I Guerra Mundial. Els seguiren a Inca, Sóller i Ciutadella. I això, sense comptar la grip: 2.463 morts en només dos mesos. I encara ens queixam...

Quan els menorquins donaren suport als rebels catalans

La revolta catalana del 1462, derivada en guerra civil, contra el rei Joan II Sense Fe, arran de la sospitosa mort –en realitat, de tuberculosi– del seu hereu i heroi del Principat, Carles de Viana, no rebé més que un suport, a dir de Miquel Àngel Casasnovas, de la resta de la Corona d’Aragó: a Menorca, on, l’any següent, “a Ciutadella esclatà la rebel·lió al crit de Visca Catalunya!”. Però el governador, Antoni Joan Torres, “aconseguí avortar la sublevació. Els rebels hagueren d’abandonar Ciutadella i es feren forts a Maó”.  

S’iniciava, així, un llarg període de nou anys, durant el qual, relata Casasnovas, Ciutadella i Maó –molt en la línia del seu enfrontament secular– servirien de reductes, respectivament, als fidels al monarca i als revoltats, amb episodis tan lamentables com “la crema de les naixents collites (...) que tindria conseqüències desastroses” per perjudicar l’enemic –i els mateixos incendiaris. Els primers rebien reforços esporàdicament des de Mallorca, els segons des del Principat. Els maonesos armaren la nau corsària Marrana, però fou capturada pels mallorquins. 

La finalització del conflicte va tenir lloc el 1472 –enguany se’n compleixen 550 anys, després que la capitulació de Pedralbes tornàs la pau a Catalunya. “Malgrat les promeses de perdó”, assenyala Casasnovas, “els rebels menorquins foren durament represaliats amb penes de mort i confiscació de béns”. Tot un malnom, el de Joan Sense Fe.