Així era i no era... Anna Ferrer (segons sa mare): “Volia tocar la flauta travessera, però no li bastaven els braços”

PalmaLa cantant Anna Ferrer (Maó, 1993) és la petita de la família. La seva germana Maria té set anys més que ella. Sa mare, Lali Coll, diu que quan va arribar va ser una autèntica revolució. Així com la gran va ser una nina tranquil·la, Anna fou una “bomba de rellotgeria” des dels seus primers dies. A més, va ser guenya durant molt de temps: “Tenia estrabisme, i era ben, ben guenya. La gent ens deia, quan la veien, que era molt jocosa; nosaltres la trobàvem divina”, recorda Lali, que apunta que Anna era “una filleta espaviladíssima i molt xerradora”. També era “grossa”, i a classe pareixia la mare de tots. De petitona, va ser una nina “molt afectuosa i expressiva”, amb una gran facilitat per fer riure: “Quan arribava, tothom havia de callar; era ella qui havia de xerrar i ser el centre d’atenció”.

La família d’Anna té una casa al camp on feien moltes festes de cantar, amb guitarres i altres instruments. “En una d’aquestes festes, n’Anna tenia tres anys i sa germana, deu. La gran se’n va anar a dormir, i nosaltres vam intentar dur n’Anna al llit amb la germana, i ella deia que no i que no, que el que volia era cantar i fer festa. Ha estat bullanguera des de ben petita”. De fet, son pare cantava a un cor i ella l’acompanyava moltes vegades. També feia ball de bot. “Tot rodava cap allà mateix”, apunta sa mare, que explica que ben aviat la van apuntar a l’Orfeó maonès. “Tot d’una va voler tocar el piano, cantar amb el cor… i fort i no et moguis que volia tocar la flauta travessera, però no li bastaven els braços per fer les notes. Era una filleta ben caparruda”.

Lali la volia apuntar a algun esport perquè “borinàs” un poc, però no hi havia manera: “Ni bàsquet, ni ballet. Ella volia cantar i fer ball de pagès”. Sa mare pensa que aquesta necessitat de fer art i d’expressar-se des de tan jove podria venir dels problemes que va tenir a l’escola pel fet de ser grassa: “A part de ser grossa, era grassa, i això va provocar-li dolor i malestar. No sé si va ser bullying, però ho va passar malament, sempre he pensat que el que feia amb l’art era per refugiar-se i canalitzar tot el mal”, conta.

Tota la vida ha tret excel·lents a l’escola i a l’institut, i li agradaven tant les matemàtiques com la història o les llengües. A part d’intel·ligent, era viva: “A 12 o 13 anys, els dissabtes, se n’anava a missa a tocar la guitarra. A ca nostra no hem anat mai a missa, però ella pensava que així el capellà li posaria més nota de Religió”, rememora Lali, que confessa com gaudia, orgullosa, quan Anna li demanava ajuda per estudiar: “Feia que li demanàs la lliçó i m’encantava escoltar-la perquè tenia un do per dir les coses i fer-se entendre”. No tot era de color de rosa: Anna Ferrer també va ser adolescent, tenia un caràcter molt intens i va tenir una època més impenetrable, “perquè tenia el seu propi món”, i s’hi capbussava.

Tenia clar que es volia dedicar a cantar, a la música. A casa ho van viure amb alegria, perquè era una cosa que havia demostrat que li agradava de petita, però és cert que passaven pena que això no li donàs per viure. “Ens vam equivocar”, assumeix sa mare, que sempre l’ha admirada: “Ella estudiava molt i segurament per això tenia tanta agilitat mental. Era una lectora voraç, però no de novel·les, com jo, sinó de poesia i llibres de filosofia. Me’n recomanava, i jo sempre li deia que ni boja llegiria allò!”.

Anna ve de família de forners, i els seus pares van seguir la tradició i tenien un forn. La cantant s’ha criat entre farines de blat i d’ordi. A vegades, quan està fins als nassos de les dificultats que hi ha per dur una carrera musical amb dignitat, Anna diu: “Ho deixaré tot i em faré fornera!”. Sa mare sempre li contesta el mateix, segons explica: “No deixis mai de cantar!”.