Així era i no era... Pedro Vidal (Segons el seu germà gran): “Fèiem espectacles de circ i ens dèiem Los Vidali”

Només tres anys i mig separen els germans Miquel i Pedro Vidal Montserrat, una diferència d’edat que, si bé no és exagerada, sí que és suficient per marcar distàncies. El germà gran de l’actual secretari autonòmic de Cultura i Esports explica que han estat dues persones molt diferents tant físicament (“basta veure’ns”, amolla) com de caràcter: “Jo sempre he estat més extravertit, m’agradava passar hores jugant per defora i tot el dia anava darrere una pilota. En aquell temps, després d’escola ens vèiem amb els amics al carrer i no tornàvem a casa fins a l’hora de sopar. En Pedrito, que així li hem dit sempre a ca nostra, no era així, era més introvertit i discret, potser més recercat, i s’entretenia amb altres coses. No necessitava tant de carrer”.

Miquel Vidal assenyala que entre ells sempre hi ha hagut poca coincidència amb gustos i interessos. El càrrec que ocupa el seu germà petit al Govern balear ha provocat que ambdós coincidissin en actes esportius, cosa que abans era quasi impensable: “En Pedro ha tingut una relació amb els esports moderada. Record que feia alguna art marcial de jove, però per una qüestió de salut i de repte personal. Com ara, que va al gimnàs. Jo, en canvi, som entrenador de futbol i he practicat tota mena d’esports d’equip. És curiós que el món de la política ens hagi unit en aquest sentit”, apunta el gran, que diu constantment que pertanyen a “mons paral·lels”.

Una jugueta molt senzilla va unir aquests mons paral·lels dels germans quan eren petits: un tricicle. Miquel explica un record llunyà, i no sap ni si en Pedro, encara que faci memòria, ho podria explicar: “Ens imaginàvem que teníem una companyia de circ que es deia Los Vidali. Fèiem acrobàcies amb el tricicle i ens inventàvem un espectacle. Amb el pas del temps ho he trobat curiós, perquè aquell joc unia l’activitat física de risc, que és més meva, amb una part més artística, que és més d’en Pedrito”.

Pedro Vidal era el germà aplicat, voluntariós amb els estudis, constant. “De jove ja era una persona més complexa”. Que fos artista va ser una cosa que “va explotar de sobte” a la família: “Es veia que tenia sensibilitat per als seus interessos, però tampoc presumia de res. Amb molts aspectes de la vida, el meu germà és així: no amaga les coses, però tampoc te les diu. Si li demanes res, et contestarà i et contarà què”.

Miquel recorda que a l’exposició-instal·lació Autorretrato con perro que Pedro Vidal va fer al Casal Solleric el 2013 va “enganyar” els seus pares i el germà perquè hi anassin sense dir-los que serien part de l’exposició. “Jo sabia alguna cosa”, diu Miquel, “però els nostres pares no sabien res, i ens va asseure a una taula a sopar davant tots els convidats a la inauguració de l’exposició”. Altres coses que fan de Pedro Vidal una persona discreta: “Quan jo ja estava casat i ell encara vivia a cals pares, en lloc de telefonar-me per convidar-me a una exposició, o tocar el timbre i entrar a ca meva, em deixava la invitació dins la bústia. Ell és així, fa aquestes coses”, descriu el germà gran.

Diu Miquel que és ell qui s’assembla a son pare, però l’única cosa que no ha heretat d’ell, se la va quedar Pedro: l’habilitat manual i l’ofici. “Mon pare era ebenista, però va fer feina a Gesa fins que es va jubilar, que va ser quan va tornar al taller. Feia meravelles amb la fusta. Si hi ha alguna cosa genètica en la vena artística d’en Pedro, sense cap dubte ve d’aquí”.