Així era i no era...Maria Hein (segons la seva mare): "Em va donar un disgust quan va decidir que no volia dur res rosa"

PalmaLa cantant felanitxera Maria Hein va néixer abans d’hora per cesària. Just pesava dos quilets i sis-cents grams: “Era ben petitona i blanquíssima, només li veien els morros. Tenia molt pocs cabells, ni els veien”, conta sa mare, Caty Puig. Quan Maria va arribar al món –una nina “molt cercada i desitjada”–, sa mare “ja tenia una edat”, i per això va ser sempre una nina “molt covada”: “Va estar molt protegida per tota la família. Els cosins eren més grans i tots eren nins, i ella era la nineta, els feia gràcia a tots”.

De petita va ser una nina bona al·lota, però alguna trastada els va fer, a la família: “No record quants d’anys tenia, però pocs. És impossible que ella se’n recordi. Un dia ma mare la guardava. En un moment que es va despistar, na Maria va agafar uns retoladors i va fer un Picasso a una butaca de color crema. Quan ma mare ho va veure es volia morir! Per sort, els retoladors eren dels que se n’anaven”.

Caty diu que Maria era valenta i espavilada, i que sempre li ha agradat fer moltes activitats: “Va fer hip-hop; després, judo, tot i que no la va enganxar gaire; també va voler anar a ball de bot, i més tard va fer bàsquet, encara que no era de les millors jugadores, però li agradava i ho combinava amb altres coses. En aquella època també anava al conservatori de Manacor després d’entrenar. Va ser una època bastant moguda, d’anar per amunt i per avall”, recorda la mare.

“Polissona” i “senyoreta”. Així també explica Caty com era la cantant quan, de petita, va començar a definir el seu caràcter. Polissona perquè Hein “sabia plorar quan tocava” per aconseguir el que volia: “Ella sabia que era la petita de la família i sabia què fer perquè li féssim cas”, recorda entre rialles. “I era una senyoreta perquè, per exemple, quan anàvem d’excursió amb un grup de mares que ens vàrem fer molt, amb nines de la mateixa edat, ella sempre es cansava la primera, i no aturava de demanar mem si ja arribàvem. Era una pometa. És pubilla, què hi hem de fer?”, conclou rient.

Conta que a la roba li ha donat importància des de ben petita (podríem dir des de jove, però és que Hein té només 21 anys; és joveníssima): “Havia de vestir-se com volia ella; si unes sabates no li agradaven, em deia que li feien mal. Un dia va dir que no volia dur mai més roba de color rosa. Em va donar un disgust, el mateix que em va donar quan em va dir que no volia pus pepes. Coses de l’edat, supòs”.

Això de fer música va venir tot sol. Els Reis d’Orient li van dur un micròfon i va començar a fer xous. De petita ja anava a classes de música: “Tampoc penses mai que l’activitat que fa la durà a ser cantant. És ver que ella mirava Hannah Montana i High School Musical i somiava amb això, però no t’imagines mai que acabarà passant. De fet, de Hannah Montana tenia des de la funda del nòrdic fins a la maleta de viatge”, recorda Caty, que també menciona “un pòster enorme de Justin Bieber” que tenia a l’habitació.

Compartien moments musicals en família al cotxe; també amb son pare, que era alemany: “Ells dos sempre cantaven Échame a mi la culpa”, rememora la mare. I també recorda una cançó que cantava Maria que no li agradava gens ni mica: Las Divinas, de la sèrie Patito Feo. “Hi va haver un moment que ella va començar a controlar la música que sonava al cotxe: Amy Winehouse, Bad Gyal… Jo no entenia gaire la música que escoltava, però amb el temps m’ha acabat agradant i tot!”.