Els agosarats illencs de Radio Pirenaica

PalmaDesprés de la Guerra Civil, per als que se salvaren de ser assassinats no només hi hagué presons físiques, sinó també mentals. Un cop emmordassada la premsa dissident, a partir de 1942 Franco s’elogià a si mateix a través dels NO-DO (acrònim de Noticiarios y Documentales), de visionat obligatori en tots els cinemes abans de la projecció d’una pel·lícula. Aleshores també ja disposava de Radio Nacional de España (RNE), que havia estat fundada el 1937 a Salamanca per un dels seus generals, José Millán-Astray (l’adjectiu ‘nacional’ al·ludia al bàndol dels insurrectes). El relat oficial s’acabà de reforçar l’octubre de 1956 amb la inauguració de Televisión Española (TVE).

Asfixiats per aquella censura, hi havia els militants comunistes supervivents a la barbàrie. El seu paper a les Balears acaba de ser estudiat per l’historiador eivissenc Artur Parron, autor del llibre El partit comunista a Eivissa i Formentera (1932-1979), publicat per Documenta Balear. “El PCE [Partit Comunista Espanyol] –assegura– fou l’únic partit organitzat de l’antifranquisme. Fou gent que durant la dictadura es jugà la vida. El Partit Socialista, en canvi, tingué un paper més testimonial a la clandestinitat”. Cap a final dels quaranta, al conjunt de l’Arxipèlag, la formació tenia devers 100 afiliats, la majoria a Mallorca. Mantenien viu el seu esperit combatiu amb una sèrie de publicacions clandestines que arribaven des de la Península. La més important era Mundo Obrero, nascuda el 1930.

A l’estranger, aquella guerra informativa sumaria un nou mitjà: Radio España Independiente (REI). Formava part del pla de la Komintern, la Internacional Comunista de Moscou, que feu mans i mànigues per crear una xarxa d’emissores en tots els països amenaçats pel feixisme. La nova cadena seria més coneguda com La Pirenaica amb la intenció de donar una sensació de més proximitat –molts creien que emetia des d’Espanya. El nom fou idea de la diputada basca Dolores Ibárruri, La Pasionaria, que, des de 1939, es trobava exiliada a la capital soviètica.

Oients castigats

La Pirenaica començà a emetre des d’un soterrani moscovita el 22 de juliol de 1941. Ho feu en ple inici de l’Operació Barba-roja, la invasió de la Unió Soviètica per part de l’Alemanya de Hitler. Davant el setge de les tropes nazis, la seu radiofònica fou traslladada a la ciutat d’Ufà, a la República Autònoma Socialista Soviètica de Baskiria. I el 1955 tocà una altra mudança, la definitiva, a Bucarest (Romania). D’entre totes les emissores clandestines que se sintonitzaven a Espanya (Radio París o Radio Praga), la del PCE fou la més seguida i la més longeva (36 anys). “L’escoltava –apunta Parron– gent treballadora i més o menys lligada a l’esquerra. Hi havia grups que l’escoltaven junts perquè, entre altres coses, tampoc hi havia tantes ràdios”.

Els oients enxampats in fraganti s’exposaven a càstigs severs. En el llibre Treballadors, sindicalistes i clandestins (Documenta Balear, 2018), l’historiador David Ginard parla de Juanito, un barber de Son Espanyolet (Palma). Als anys quaranta fou trobat seguint la famosa ràdio clandestina i la Secreta, la policia franquista, “el va matar de les pallisses que li pegaren”. El 1945, amb la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, els represaliats republicans estaven convençuts que l’hora del canvi era imminent. La decepció, però, fou majúscula. El 1953, amb els Pactes de Madrid, els EUA es comprometeren a ajudar econòmicament l’Espanya feixista, que el 1955 ja entrava a l’ONU. “Les potències aliades –lamenta l’historiador– no feren res per treure Franco d’enmig. En el context de Guerra Freda, el dictador els funcionava molt bé com a bastió anticomunista”.

A partir dels cinquanta ja es generalitzà la presència de transistors a totes les llars. L’escriptor pobler Miquel López Crespí, nascut el 1946, es crià sentint de fons l’eslògan ‘Habla Radio España Independiente, Estación Pirenaica, la única radio sin censura de Franco’. El 1994 estampà les memòries d’aquells anys al llibre L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (Lleonard Muntaner). “La meva consciència política –ressalta– es despertà el 1962 amb les vagues dels miners d’Astúries. També m’impactà molt l’afusellament el 1963 del dirigent comunista madrileny Julián Grimau. Llavors, a 16 anys, em vaig animar a escriure a Radio Pirenaica per oferir-me com a col·laborador. M’atreviria a dir que vaig ser l’únic corresponsal de la cadena antifranquista a Mallorca”.

Despistant la Secreta

Per despistar la Secreta, López Crespí tenia tres direccions on enviar les seves cartes: una de Suècia, una de L’Humanité, el diari del Partit Comunista francès, i una altra de La Unitá, el periòdic dels comunistes italians. Després, els destinataris les enviaven a Bucarest, a l’estudi de La Pirenaica, d’ubicació confidencial. “Hi solia escriure –recorda– un pic al mes. Signava com a Nova Mallorca i sempre posava un remitent fals. Era molt difícil que sospitassin de mi perquè, en ple boom turístic, aquí hi havia abundor de correspondència comercial i personal amb Europa”. L’escriptor assegura que col·laborar amb la premsa clandestina de l’època era molt més perillós: “Jo escrivia a màquina. Hi posava tres papers de calcar i n’enviava el tercer, perquè era més mal de llegir i dificultava la identificació de la màquina utilitzada”.

El pobler sempre escrivia sobre temes que deixaven en evidència la dictadura: “Una vegada vaig contar que hi havia hagut inundacions a Son Serra i que l’Ajuntament no havia ajudat els damnificats”. Al cap d’una setmana les seves cartes ja eren llegides en antena: “Em sorprenia tanta rapidesa. Era emocionant sentir com les meves cròniques eren locutades per Jordi Solé Tura, que el 1978 seria un dels pares de la Constitució i després, entre 1991 i 1993, ministre de Cultura durant el Govern de Felipe González”. El polític català estaria exiliat a Bucarest des de 1961 fins al 1965.

El franquisme no dubtà a boicotejar, amb interferències, les emissions de La Pire, tal com era coneguda col·loquialment. Això obligava la cadena a utilitzar les conegudes Ondas Volantes. Eren freqüències que no s’indicaven prèviament, la qual cosa feia que els seus oients incondicionals anassin movent el dial fins a trobar-la. “Sempre –recorda López Crespí– l’escoltava amb una mica de por, fluixeta, amb l’orella aferrada al transistor. Amb els veïns mai no parlàvem de si la seguíem. Si se’n temia la policia, podies anar uns mesos a la presó. A mi, però, mai em detingueren per això. Sí, en canvi, per pintar al carrer la paraula ‘llibertat’”.

La Pirenaica emetia a partir de les cinc de l’horabaixa. Eren dues hores de programa que s’anaven repetint fins a les dotze de la nit. El pobler, que mai no milità al PCE, reconeix que era una ràdio eminentment propagandística, però amb algunes seccions interessants: “Una es deia Antena de Burgos, on es llegien els comunicats que, des de la presó de la ciutat lleonesa, enviaven els represaliats franquistes. Durant la setmana també hi havia emissions de mitja hora en català, basc i gallec. Jo aleshores, però, escrivia en castellà. Era jovenet i encara no tenia la formació catalanista que adquiriria després. El que sí que vaig fer va ser donar a conèixer la nostra cultura enviant a l’emissora singles de jotas y boleros o cançons reivindicatives com Al vent de Raimon”.

Cartes per conèixer món

López Crespí, de 76 anys, també recorda amb nostàlgia com aprofità el seu paper de corresponsal per estar al dia de l’actualitat internacional que silenciava la premsa franquista, dominada pel nacionalcatolicisme i la banalitat: “Escrivia a les ràdios de Pequín, Tirana, París, Cuba, Praga o la BBC de Londres per sol·licitar direccions d’estudiants perquè m’informassin del seu món. Em vaig estar cartejant amb gent molt diversa. Les cartes eren com les xarxes socials d’avui. Em permetien conèixer detalls dels avenços de la Revolució cubana o de la Guerra del Vietnam. També rebia discos dels cors de la Unió Soviètica o la revista cultural Casa de las Américas”.

“Els caps de setmana –continua l’escriptor– em passava hores i hores per contestar les nombroses cartes que rebia. Les escrivia en castellà, perquè era un idioma que llavors molts països de l’Europa de l’est coneixien. També en podia rebre en francès o italià, que eren fàcils d’entendre”. López Crespí deixà el seu activisme radiofònic i epistolar a final dels seixanta, quan partí a Cartagena a fer el servei militar. El 1976 passaria una temporada a la presó per ser membre de l’Organització Esquerra Comunista (OEC), no vinculada al PCE. Al cap d’un any, el 14 de juliol de 1977, assistí a la desaparició de Radio Pirenaica, que s’acomiadà amb la retransmissió de la sessió de les Corts Constituents de resultes de les primeres eleccions democràtiques. S’apagava així la que durant 36 anys havia estat la veu dels vençuts, “los enemigos de España”.