TURISTA DE COA D’ULL

El Terreno, l’oblidat Montmartre palmesà

A principis del segle XX, el barri palmesà es convertí en un paradís cosmopolita que acollí artistes i escriptors de primer nivell mundial

Avui el Terreno, a la falda del castell de Bellver i amb vistes a la badia de Palma, agonitza davant la més absoluta indiferència ciutadana. Pocs recorden que fou un antic barri bohemi, el nostre particular Montmartre, en les paraules de l’escriptor Carlos Garrido. Pels seus estrets carrers i les seves empinades costes hi transitaren artistes i escriptors de procedències diverses. El cronista d’aquells feliços anys en què Palma, com París, també era una festa, va ser Lluís Fàbregas, autor d’ Estampas del Terreno (1974).

El Terreno agafa el nom d’una antiga finca del segle XVIII del cardenal Despuig. Havia d’allotjar el museu amb les obres d’art que el conegut mecenes mallorquí havia adquirit a Itàlia i Grècia i que finalment quedaren a la possessió de Raixa. Al cap d’un temps, la finca va passar a mans de la família Rubert, que la començà a parcel·lar.

Cristóbal Vilella és considerat el primer habitant del que esdevindria el nervi cultural de Mallorca. Nascut a Ciutat el 1742, a 18 anys marxà a Madrid per formar-se com a pintor. S’especialitzà en taxidèrmia. El 1777 decidí tornar a la seva illa natal. A Palma, molta gent es queixà de les males olors que provocaven els seus treballs de dissecació d’animals. Així, per mediació del príncep Carles, futur Carles IV, aconseguí una caseta prop de la mar per continuar amb els seus experiments. Des d’aquest racó, Vilella es convertí en el creador del primer tractat sobre la fauna balear.

Al finals del segle XIX, un altre hoste cèlebre del Terreno va ser l’indià Pau Gomila, arribat de les Antilles. Amb la seva família s’instal·là en una esplanada coneguda com el Fogó dels Jueus. Era el lloc on el 6 de maig del 1691, davant 30.000 persones, la Inquisició feu executar 37 xuetes, alguns cremats vius, per un acte de fe. Gomila cediria la part davantera del solar a l’Ajuntament de Palma perquè servís de parc infantil. Fou així com es creà la plaça de Gomila, que des d’aquest setembre ja té un memorial xueta. Així, ben aviat, el Terreno passà a ser una tranquil·la zona d’estiueig, molt cobejada, amb la seva característica arquitectura d’aire colonial i modernista. L’arxiduc Lluís Salvador ja n’elogià els encants.

Refugi de pintors

A principis del segle XX, al voltant de la plaça de Gomila hi visqué l’escriptor i pintor català Santiago Rusiñol, un dels grans impulsors del Modernisme. Ho feu acompanyat de la seva dona i la seva filla. S’havia enamorat de Mallorca després de contemplar un quadre del pintor pollencí Llorenç Cerdà a l’Exposició Universal de Barcelona el 1888. La seva casa allotjaria el també pintor català Joaquim Mir. El 1903 ambdós s’encarregaren de la decoració interior del Gran Hotel, el primer hotel de luxe de Mallorca. El 1912 Rusiñol mostrà l’admiració per la seva terra d’acollida a L’illa de la Calma.

Un altre representant del Modernisme català que es refugià al Terreno fou Eliseu Meifrèn. El seguiren artistes internacionals com el romanès Macedonski, que arribà amb la seva dona i la seva filla, també pintores; o els nord-americans Ritch Miller i William E. Cook. Tots ells compartiren vocació amb pintors locals com Pere Quetglas Ferrer Xam, membre fundador del Rotary Club de Palma, o Gaspar Terrassa, soci fundador de l’Associació de Pintors de Mallorca i conegut al barri per la seva pulcritud i elegància.

De Terrassa es deia que, quan plovia, per tal de no embrutar-se, feia un caminet de diaris fins a la Societat Instructiva Bellver, la casa del poble del Terreno on s’ajuntaven tots els estaments socials de Palma. Varen ser molt famoses les seves animades tertúlies, que competien amb les del bar “des Capellà sec”. Aquell ambient intel·lectual es començà a deslluir el 1919 amb la inauguració de l’Hotel Reina Victoria i el 1923 amb la de l’Hotel Mediterráneo. Anys més tard, el Terreno ja quedaria unit a Palma pel desenvolupament del barri de SonArmadans. El seu preuat aïllament s’acabaria definitivament amb l’arribada del tramvia.

Cenacle literari

El 1907 El Terreno va ser el lloc escollit pel poeta nicaragüenc Rubén Darío per recuperar-se de la seva addicció a l’alcohol. De veí, el “príncep del Modernisme poètic” tingué un bon amic seu, Gabriel Alomar i Villalonga, intel·lectual i polític illenc, ambaixador de la República a el Caire i també creador de la teoria política del Futurisme. Després d’una etapa de molts viatges, el 1913 Darío s’instal·laria de bell nou a Mallorca. Aquesta vegada, però, afectat per una crisi mística, s’allotjà a la cartoixa de Valldemossa. En esclatar la Primera Guerra Mundial, tornà al seu país, on va morir el 1916. Deixà inacabada la novel·la La isla de oro, tot un homenatge a la Mallorca preturística.

El 1934 un altre hoste insigne del Terreno va ser l’escriptor francès Georges Bernanos. Havia arribat a Mallorca amb la seva família a la recerca d’una vida més econòmica. Catòlic, monàrquic i dretà militant, en un principi veié amb bons ulls l’ Alzamiento del 1936. De seguida, però, davant els excessos dels falangistes, se’n desentengué. L’horror que presencià el plasmà al llibre Els grans cementeris sota la lluna, publicat a París el 1938 enmig de fortes crítiques des d’Espanya. La filòsofa Hannah Arendt el va definir com “el més important pamflet contra el feixisme”.

L’autor francès parla d’una política orquestrada de “depuració” que responia a “venjances personals” i que provocà tot moment amb la indiferència del bisbe de Mallorca d’aleshores, Josep Miralles. Curiosament, a l’hotel Mediterráneo del Terreno fou on instal·là el seu quarter general el conde Rossi, el sanguinari líder feixista italià enviat per Mussolini a Mallorca per atacar el desembarcament de les tropes republicanes del capità Bayo. Foren sonades les orgies que muntà en aquest hotel. No gaire enfora, a l’hotel Victoria, s’hi allotjaren els pilots de la legió Cóndor de l’Alemanya nazi que prestà ajuda a Franco.

Qui aconseguí escapar de la dura repressió del conde Rossi va ser el dramaturg algaidí Pere Capellà, àlies Mingo Revulgo, un dels millors autors de teatre de Mallorca. En esclatar la guerra, marxà a Catalunya, on ingressà a l’Escola Popular de Guerra. Després de complir tres anys de presó, tornà a la seva illa natal i el 1951 es traslladà a viure al Terreno.

Projecció internacional

El 1957, la projecció internacional del barri palmesà es consolidà amb la presència del literat nord-americà Anthony Kerrigan i la seva dona Elaine. Ell era considerat un dels millors traductors d’autors del castellà a l’anglès. Traduí Ortega y Gasset, Neruda, Borges i Unamuno. Ella també va ser traductora d’escriptors com Julio Cortázar o Ana María Matutes. El matrimoni habità al carrer del Dos de Maig, la mateixa casa on el 1916 visqueren la milionària nord-americana Gertrud Stein, impulsora del Cubisme a l’escriptura, i la seva companya Alice B. Toklas. Stein, gran col·lecionista d’art i pionera de la literatura LGTB, fou qui el 1929 animà el britànic Robert Graves a instal·lar-se a Deià. “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”, li digué.

Qui també seguí les passes d’Anthony Kerrigan va ser el seu amic Camilo José Cela, que vivia a l’illa des del 1954. El 1957 el futur premi Nobel de Literatura canvià el barri de Son Armadans per El Terreno. Fins al 1964 visqué amb la seva dona Charo i el seu fill Camilo al número 47 del carrer de Josep Villalonga. Des d’allà continuà coordinant Los papeles de Son Armadans, la gran publicació espanyola moderna de literatura. S’edità durant 24 anys i comptà amb la col·laboració d’intel·lectuals de l’època, tant residents a la Península com exiliats. Tothom es podia expressar en cadascuna de les llengües de l’Estat o, fins i tot, en anglès.

Abans que es tornàs a mudar al barri de la Bonanova, l’escriptor gallec acollí a la seva casa del Terreno molts personatges del moment: Joan Miró, veí de Cala Major des del 1956, o Tristán Tzara, el poeta romanès considerat el fundador del moviment dadaista. Cela, assabentat de la seva presència a Catalunya, va voler que el visitàs a Palma. Al número 50 d’aquell mateix carrer hi va viure l’escultura mallorquina Remigia Caubet, autora, entre altres obres, de la Nuredduna de la platja de Can Pere Antoni. I a uns quants metres tingué Josep Costa Picarol, caricaturista propietari de la galeria d’art Costa, centre de reunió d’intel·lectuals i artistes durant molt de temps. Fou conegut sobretot per ser el promotor turístic que impulsà la urbanització de Cala d’Or, on s’allotjaren nombroses celebritats.

Al carrer del Dos de Maig també hi visqueren el pintor i crític d’art granadí Luis Derqui i Joan Maria Thomàs, músic palmesà de reconegut prestigi. El 1947, Thomàs va escriure un llibre sobre el seu amic compositor Manuel de Falla, que visqué no gaire enfora d’ell, al barri de Gènova, refugi d’altres personalitats com l’actor George Sanders, premi Oscar del 1950 per la seva interpretació a Tot sobre Eva.

La decadència

El 1949, el Terreno es començà a despersonalitzar amb la construcció del passeig Marítim, que transformà radicalment el paisatge de la costa. Després, amb el boom turístic dels anys seixanta, imponents hotels taparen la vista al mar i les antigues cases d’estiueig es fragmentaren en multitud d’apartaments. A poc a poc els tranquils carrers s’ompliren de bars i de discos ‘after’ de beguda sense fi.

El 1990 els barons Thyssen compraren Ca l’Indiano, una de les construccions, d’estil italià, més emblemàtiques de l’antic paradís cosmopolita. Alguns veïns pensaren que seria l’inici de la recuperació de la zona, que, tanmateix, no aturà de degradar-se. Avui tan sols unes poques plaques ens recorden els il·lustres hostes del nostre Montmatre palmesà.

I la setmana que ve: ‘Cala Rajada, l’Arcàdia feliç alemanya’

Les sonades nits de la plaça Gomila

“A l’altre cap de la ciutat, als afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen cocktails endiablats. Donen balls i tes. El barri antic fingeix ignorar-ho. Sense valor ni desigs per a declarar-los batalla, opta per declarar-los inexistents”. Així descrivia Llorenç Villalonga la plaça de Gomila a la seva novel·la Mort de dama (1931).

Abans que l’ skyline de la badia de Palma s’inundàs d’hotels, aquesta plaça era una tribuna on el pintor Santiago Rusiñol veia dormir el mar. El mateix recordaria Andrés Ferret (1940-1996), periodista del Diario de Mallorca i professor de Dret Polític: “Asseure’s a la plaça en caure la nit equival a llogar una butaca en el millor dels teatres”.

Una de les primeres celebritats a freqüentar els bars de Gomila va ser l’actor Errol Flynn, el Robin Hood més famós de tots. Des del 1955 vivia a Illetes amb la seva dona, l’actriu Patricia Wymore. Foren sonades les gateres que agafà per Ciutat, sobretot al mític Joe’s, que comptà amb el millor cocteler de Mallorca, Pepe Ríos. Allà coincidí amb altres estrelles de Hollywood com Ava Gardner o George Sanders. Tanmateix, on Flynn es desfasà més va ser en el seu veler Zaca, que tenia atracat al Club Nàutic. La rumorologia deia que, a les festes privades que muntava, tocava el piano amb el penis.

Un dels locals més emblemàtics de plaça de Gomila va ser la discoteca Tito’s, l’única de la zona encara oberta. Era l’antiga casa de la família d’indians Gomila que donà nom a la plaça. La deixaren a principis del segle XX quan tornaren definitivament a Santiago de Cuba. Tito’s obrí les seves portes el 1923 i aviat es convertí en una de les millors sales de festa del Mediterrani. El 1973 hi cantà Marlene Dietrich, la gran diva d’origen alemany que popularitzà la cançó Lili Marlen.

Fent la competència a Tito’s hi hagué el Sargent Peppers, que quedà inaugurat el 15 de juliol de 1968 amb l’actuació estel·lar de Jimi Hendrix, un dels millors guitarristes del moment. Fou el seu únic concert a Espanya. L’espectacle, davant 700 persones -la majoria estrangers-, acabà malament. Mentre tocava la cançó Purple Haze, en una de les seves filigranes, Hendrix va aixecar la guitarra i va pegar contra el sòtil, que va caure. Va ser, però, un ensurt, sense ferits.

Altres discoteques cèlebres de Gomila foren Rodeo, Flamingo i Zhivago. Entre els restaurants, destacaren El Patio, la Fonda Llabrés o el Palace. I la nòmina de bars es completà amb el Café Bellver, el bar Mónaco, el bar Torres o l’Oasis. Al Terreno també hi hagué el primer restaurant de menjar xinès (El Mandarín), així com el primer italià (La Trattoria). Tota aquesta oferta d’oci entrà en decadència als anys noranta.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF