‘Semper dolens’

El terme ‘suïcidi’ va néixer a l’Anglaterra del segle XVII

El terme ‘suïcidi’ va néixer a l’Anglaterra del segle XVII. Va aparèixer el 1635 en el tractat Religio medici del metge humanista Thomas Browne, qui creà el neologisme a partir del llatí sui (‘de si mateix’) i caedere (‘matar’). Ho explica l’assagista i musicòleg Ramón Andrés en el seu interessant llibre Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente (El Acantilado, 2015).

Al món grec, el verb més habitual per referir-se a aquest gest radical era autocheír (compost d’ autós, (‘un mateix’), i cheír, (‘mà’). Significava, per tant, ‘actuar per pròpia mà’. Un dels personatges més cèlebres a fer-ho va ser Sòcrates. Al segle V aC, el pare de la filosofia, acusat de corrompre la joventut i de no respectar els déus d’Atenes, fou convidat a ingerir cicuta, una planta letal.

Al segle IV aC Aristòtil fou el filòsof que més criticà el suïcidi perquè atempta contra la comunitat i, per tant, contra la nostra condició de zoon politikón (‘animal polític’, és a dir, social). Així, el considerà una deshonra personal i una manifestació de covardia. Des d’aquesta òptica es pogué interpretar la mors immatura de Cleòpatra i, en l’imaginari literari, la de Dido o Lucrècia.

Un canvi de concepció

Al segle I dC, Sèneca oferí un canvi de concepció. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent, mai de desesperació, que realitza l’ésser humà per abandonar una vida no sempre digna, plàcida. A la seva obra ja avançà la idea de l’eutanàsia: “Doncs no és cosa bona viure, sinó viure bé [...]. Pensa sempre en la qualitat, no en la quantitat de la vida [...]. De la mateixa manera que puc elegir una nau per navegar i una casa per habitar, així també puc elegir una mort per sortir de la vida”.

A Roma, tanmateix, en l’àmbit militar, imperà el codi d’honor dels antics, per a qui el suïcidi era una manera honrosa de retirar-se de l’escenari. Al segle II aC, Anníbal, el líder cartaginès de la Segona Guerra Púnica, en veure’s acorralat pels romans a l’Àsia Menor, ja decidí llevar-se la vida ingerint verí. Emperadors com Neró també l’imitaren. I la mateixa filosofia tingué, al Japó feudal dels samurais, el suïcidi per harakiri (‘obrir-se el ventre’).

El cristianisme veié el suïcidi com un pecat de supèrbia. No es podia concebre que una persona, que pertany a Déu i que no és amo de si mateixa, actuàs com un criminal i decidís treure’s la vida. Així, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i, fins i tot, li negà sepultura. Aquesta percepció, però, canvià a partir del segle XIV, amb l’entrada de l’Humanisme, que propugnà l’individualisme. Es considerà que cadascú pot fer el que vol amb la seva vida. Al segle XVIII, intel·lectuals de la Il·lustració com David Hume reivindicaren igualment la mort voluntària com un càlcul racional sobre si mereix la pena assumir les calamitats que ens depara la vida.

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Fou el cas de Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (orde conegut amb la paraula japonesa bonze ) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu -es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Volia denunciar l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta al món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer.

En època moderna, el sociòleg francès Emile Durkheim va ser un dels primers a intentar entendre en profunditat un fenomen tabú, que ens descol·loca a tots perquè transgredeix la nostra instintiva por a la mort, a allò desconegut. Al seu llibre El suïcidi (1897), Durkheim defensà que som davant d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. Una pot ser l’estrès posttraumàtic, com el que patiren alguns dels supervivents de l’Holocaust.

El 1942 el debat filosòfic del suïcidi s’enriquí amb l’assaig El mite de Sísif, del francès Albert Camus. “Jutjar -escrigué- si la vida val o no val la pena de viure és respondre a la pregunta fonamental de la filosofia”. Segons el pensador existencialista, tots duim vides absurdes com la de Sísif. En la mitologia grega aquest personatge fou condemnat, a l’inframón, a aixecar una enorme pedra que, un cop assolit el cim de la muntanya, redolava per avall i havia de tornar a aixecar. En altres obres, Camus insistiria en el seu pessimisme: “Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se”.

Malalties mentals tractables

Avui els experts recorden que un 90% dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs, per tant, els casos que responen a l’acte deliberat de llibertat. El suïcidi s’ha d’encabir en la “societat del cansament” radiografiada pe Byung-Chul Han. Aquest pensador coreà, tot un referent a Alemanya, assegura que amb l’actual model individualista i competitiu correm el risc de patir un “infart de l’ànima”. Només una major implicació i empatia social podrà ajudar a combatre la nostra vulnerabilitat, la nostra condició d’individu semper dolens, sempre patidor.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF