Sant Reprimoni beneït, l’Stonewall de Mallorca

Els primers anys de la història del moviment LGTBI estan marcats per accions polítiques, un barri de Gomila convertit en centre neuràlgic gai i l’arribada de la sida

La performança-processó lúdica i irreverent de Sant Reprimoni és l’Stonewall del moviment LGTBI de les Illes. L’acció es va fer en contra del llavors batle socialista de Palma, Ramon Aguiló, i va acabar amb la policia forcejant i arrossegant per terra els activistes que feien resistència passiva. “He vist i m’han explicat moltes coses, però una acció com aquesta, mai”, diu Jordi Petit, possiblement un dels qui coneixen més a fons la història LGTBI d’Espanya i del món, perquè ha estat secretari internacional del moviment.

La protesta va tenir lloc davant Cort el 16 de novembre de 1984. Ginés Quiñonero -que ara és la veu veïnal de Son Gotleu més contrària a la immigració i que fa poc demanava el vot per a Vox- era llavors el tinent de batle i regidor de Sanitat d’Aguiló. Dies abans de la protesta, Quiñonero havia decretat el tancament de 32 locals. La majoria eren de prostitució i tres eren bars d’ambient gai ubicats al centre de Palma: el MAX-O, el Bronx i el New Way. “El tancament arbitrari i sense motiu d’aquests bars va fer que s’organitzàs la processó. Era un pas de Setmana Santa amb un ninot que representava el batle Ramon Aguiló, gent disfressada i fins i tot un encenser”, explica. I continua: “També es llançava confeti i serpentines i es cantava una versió adaptada de Sor Tomasseta : Sant Reprimoni beneït, no et pots amagar, perquè els gais et cerquen i qualque dia cauràs”. L’impulsor d’aquesta acció va ser Juan López, president del FAGI, el Front d’Alliberament Gai de les Illes, “un heroi dins d’una societat conservadora com la mallorquina”, diu Petit.

Aquell dia hi havia molta policia que no deixava que els manifestants entrassin a l’Ajuntament, i això va fer que optassin per fer voltes a l’olivera de la plaça de Cort. A la concentració de Sant Reprimoni, formada per una trentena de persones, comenta López, hi havia feministes, ecologistes, sindicalistes i anarquistes, però no hi havia representat cap partit polític que no fos extraparlamentari.

Finalment, després d’esperar molt varen poder entrar a l’Ajuntament de Palma a lliurar en mà a Ramon Aguiló les signatures que havien recollit en contra del tancamentdels bars d’ambient gai. Però el batle no els va voler atendre i, segons expliquen, els va menyestenir.“‘D’aquí no ens mourem fins a obtenir una resposta satisfactòria’, vàrem dir. Al cap de cinc minuts va venir la policia i ens varen treure, ens varen agafar i, com que ens resistíem, ens varen fer fora a ròssec”, recorda López.

50 anys de Stonewall, la rebel·lió que va fer néixer l’orgull LGTBI

A final del anys 70, el FAGI va començar a funcionar amb persones destacades del món de la cultura com Biel Mesquida. Posteriorment el va liderar, com s’ha assenyalat abans, Juan López, qui l’any 78 va contactar amb Jordi Petit i se’n va fer amic. Des de llavors el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i el de les Illes editaven una revista comuna. Juan López també era militant del Partit Comunista, cofundador de la secció d’hostaleria de CCOO, i com a sindicalista va ser detingut en diverses ocasions. Una, durant tres dies per fer una vaga de deu minuts. En la detenció, explica, va patir tortures: mans fermades, galtades, amenaces de cremades amb cigarretes i fins i tot amb una pistola. “Vaig perdre tres quilos en aquells tres dies”, recorda.

Petit aplaudeix la feina que va fer. “Se li ha de reconèixer l’empenta de lluita que va tenir amb una correlació de forces impossible, ni l’esquerra estava al seu costat ni tot el col·lectiu tampoc”. De fet, quan es varen mobilitzar pel tancament dels bars d’ambient, un gai anomenat la Diabla li va pegar una galtada. “Ell tenia un bar a Gomila, i, tot i que només varen tancar els del centre, tenia por que la nostra reivindicació afectàs el seu negoci”, explica López, que després de 14 anys d’activisme al FAGI va partir a Catalunya. “A Barcelona vaig poder respirar. No m’agradava l’etiqueta de ser el marieta oficial de Mallorca”, diu. L’altre daltabaix mediàtic que va protagonitzar abans d’anar-se’n va ser demanar el iot Azor de Franco per fer creuers gais a les Illes.

Gomila, barri gai

A final dels anys 80 i principi dels 90, el FAGI es va anar diluint, en part pel desgast dels voluntaris. En aquella època, Gomila era el barri gai per excel·lència. Va arribar a tenir més de 12 locals d’ambient, dos hotels i diferents saunes. “Hi havia qui al seu poble quedava dins l’armari , però després baixava al Black Cat i es posava la perruca. A Gomila es creaven espais segurs i de llibertat i altres tipus de vincles com de família. Per exemple, qualsevol drag queen que començava tenia la seva padrina: una drag amb experiència”, explica l’activista LGTBI Marcos Augusto.

“A l’ambient de Gomila hi havia molts gais dels pobles i també n’hi havia que venien a fer feina de la Península, als hotels, per fugir de la família”, recorda Jaume Horrach, més conegut com a Jimmy, que va ser el primer que va sortir vestit de dona a un espectacle en temps de Franco i qui ha representat més vegades el personatge de Divine, immortalitzat per John Waters a la pel·lícula Pink Flamingos. Ell es reividica com a showman. “Transvestit, per a mi, és una persona que s’hormona i duu pits, jo som un transformista, com quan a l’època de Shaskespeare els homes es vestien de dones”, explica. De fet, damunt l’escenari sempre ha sortit amb unes perruques desafiants, tot el maquillatge necessari, unes pipelles infinites i, tot això, sense afaitar ni amagar els pèls al pit. Comenta que tant a la seva perruqueria com al Desván, un local que tenia el centre de reunió d’artistes al Jonquet, ell personalment mai no havia tingut “cap problema amb ningú” perquè sempre ha basat tot el que fa “en el respecte”.

“Als inicis del moviment les dones lesbianes lluitaven més des del feminisme. De fet, el discurs LGTBI en beu molt”, assegura l’activista feminista lesbiana Lena Castells. “Les lesbianes moltes vegades no ens hem sentit representades dins el col·lectiu”, afegeix. “En moltes llluites comunes se sobrerepresenta la part masculina. I com hi ha homes gais feministes, també n’hi ha de misògins”, afirma. Castells també manté que precisament la reivindicació de les dones va fer que, a les sigles LGTBI, la lletra ‘L’ es posàs abans que cap altra lletra, justament per reividicar la visibiltiat de les lesbianes. Actualment Castells també creu que encara són necessàries “accions no mixtes -sense homes- per visibilitzar que existeix aquesta desigualtat”, i alhora entén que, com a col·lectiu, tenen més força si estan units.

Arrels, Ben Amics i la sida

Als anys 80 va néixer Arrels, la primera organització antisida de les Illes Balears. “En aquell moment hi havia pocs recursos i molta desinformació. Es començà a parlar del càncer rosa”, recorda l’activista Marcos Augusto, que creu que a causa del context d’estigmatització de les persones homosexuals el discurs del col·lectiu és més de caire social que polític. L’any 1991 es posar en marxa Ben Amics. “Fèiem una revista que repartíem i et podia arribar gratuïtament a ca teva o la podies trobar a locals d’ambient. La maquetava Toni Socies, de Diabéticas Aceleradas, i fèiem tirades de 2.000 exemplars”, recorda Pere Morey president de l’entitat l’any 1994.

A final del 1999 es va posar en marxa el telèfon rosa, que funcionva dues hores al dia i donava assessorament sobre temes relacionats amb el VIH. En aquella època també es va obrir una delegació a Manacor i una altra a Menorca. “Hi havia un grup de joves i un de tercera edat i el nostre local era molt gran, fins i tot teníem un bar on organitzàvem actes”, recorda Morey. En aquell moment Ben Amics va arribar a tenir sis persones fent feina -una part a temps parcial- i sumaven més de 200 socis. Ara hi ha la meitat del personal i la tercera part dels socis, i això malgrat que “no deixa de ser difícil ser gai en un poble petit i la demanda d’atenció i de formació LGTBI augmenta cada dia”, lamenta Morey.

Ben Amics està desbordada de feina i necessitada de personal

Fa deu anys, Ben Amics tenia personal tècnic de salut, d’educació, de joventut, d’activitats i del telèfon rosa. En total hi havia nou persones treballant. “Actualment fa falta més gent, perquè llavors s’encarregaven de l’àrea de l’entitat i avui no donam l’abast, perquè les administracions públiques de totes bandes ens demanen més del que podem assolir les tres persones que som”, assegura Jan Gómez, portaveu de l’entitat. Després de tres anys de llei contra la LGTBIfòbia es lamenten que es troben sols davant una augment constant de la demanda. “Enguany tenim 50 nous casos, i és que com més difusió es fa de la llei més peticions arriben”, diu. Però les subvencions de les administracions, que permetrien tenir més gent, no s’incrementen d’acord amb la necessitat.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF