Rafael Alberti, contra l'anticlericalisme a Eivissa

El 9 d’agost de 1936 el poeta gadità, que estava de vacances a l’illa quan esclatà la Guerra Civil, impedí la crema d’objectes religiosos a mans dels republicans

E l 28 de juny de 1936 arribà a Eivissa Rafael Alberti, un dels membres destacats de la Generació del 27. El seu pas per l’illa ha estat estudiat per Antonio Colinas al llibre Rafael Alberti en Ibiza: seis semanas del verano de 1936 (Tusquets Editores, 1995). A 33 anys, el poeta del Puerto de Santa María es disposava a passar una temporada de vacances en companyia de la seva dona, María Teresa León, també escriptora. El matrimoni s’allotjà a Can Secorrat, una caseta amb molí de Dalt Vila. Tan sols pogueren gaudir de vint dies de tranquil·litat. El 18 de juliol es produïa l’alçament feixista. Els militars pitiüsos s’hi sumaren de seguida i començaren a detenir simpatitzants d’esquerra.

Atesos els esdeveniments, Alberti i León decidiren amagar-se al puig del Corb Marí, al final de la platja d’en Bossa. Hi passaren vint dies en companyia d’una dotzena més de refugiats. Habitaren una petita cabana i una cova que hi havia al puig. El 8 d’agost desembarcà a Eivissa l’expedició republicana del general Bayo, formada per 2.500 soldats. El dia abans ja havien ocupat Formentera.

Aquells homes iniciaren la cerca i captura de totes les persones vinculades al cop, entre elles els membres de l’Església. La llegenda diu que el bisbe Antoni Cardona aconseguí fugir disfressat de pagesa. Aviat Alberti seria nomenat responsable de l’àrea de cultura del Comitè de Defensa. “Quaranta-vuit hores seria ministre de Cultura de l’illa d’Eivissa”, digué amb humor molts d’anys després. Segons relata León a les seves memòries, el 9 d’agost el seu marit fou protagonista d’un enfrontament amb un petit grup de milicians incontrolats que integraven l’expedició catalana.

A la plaça de la catedral de Dalt Vila, aquell escamot començà a preparar una foguera amb les imatges i objectes religiosos trets de l’església. Aleshores Alberti, com a responsable de l’àrea de Cultura, fou l’únic que s’hi encarà a crits. Tots obeïren menys un, el qual arribà a amenaçar el poeta gadità. Aquest esgrimí tres raons per a la conservació d’aquelles relíquies: que formaven part del patrimoni del poble; que per la seva antiguitat gaudien d’un gran valor històric i que, atès el seu valor monetari, es podrien vendre i destinar els doblers obtinguts al bàndol republicà. Aquesta darrera raó fou la que serví per dissuadir l’aïrat milicià de les seves intencions vandàliques.

La massacre del castell

L’11 d’agost, dos dies després d’aquell incident, Alberti i la seva dona posaren rumb cap a València a bord d’un destructor. Finalitzaven així una estada de sis setmanes a l’illa de la llum, que acabaria omplint-se d’ombres. A principi de setembre arribà a Eivissa la notícia que les tropes de Bayo s’havien vist obligades a abandonar Mallorca davant l’ofensiva dels revoltats. El desànim s’apoderà de la població. El diumenge 13 de setembre tres avions italians que donaven suport a Franco bombardejaren el port i Dalt Vila. Hi hagué quaranta morts. “Fou el primer bombardeig important de la guerra sobre la població civil”, assegura l’historiador formenter Artur Parron.

Com a represàlia per aquell atac, es produïren ‘els fets del castell’: abans d’abandonar l’illa, els republicans entraren de nit al castell d’Eivissa, on hi havia dos-cents presos. En mataren noranta-tres amb metralladores i granades de mà. Entre les víctimes hi havia devuit religiosos. Tres d’aquests religiosos eren parents per via materna de Fanny Tur, consellera de Cultura, Participació i Esports del Govern balear la legislatur passada: “Dos eren germans de la meva àvia i l’altre era un oncle del meu avi. Un, però, es va salvar en rebre el tir de gràcia, que li travessà tota la mandíbula. Va morir als anys vuitanta i record que, quan menjava, sempre li feia renou la mandíbula. No va tornar a riure mai més”.

Tur, historiadora de formació, insisteix que aquells crims varen ser un trauma col·lectiu: “Foren perpetrats per milicians catalans descontrolats, encara que també tingueren la complicitat d’alguns eivissencs. Amb tot, hi va haver gent com el socialista Carlos Bertazioli que els intentaren aturar sense èxit”. Altres víctimes conegudes d’aquella matança foren els batles de Vila i Sant Josep, el cap de la Falange, els fabricants Marí Mayans i el banquer Abel Matutes Torres, padrí de l’exministre del PP. Els dies següents el nombre d’assassinats augmentà fins a assolir el 113. Parron insisteix que la propaganda franquista i l’Església s’encarregarien de recordar any rere any ‘els fets del castell’: “Aquell episodi va ser utilitzat com a argument legitimador del nou règim”.

Topònims sense sant

Com que se sentien desemparats, molts pitiüsos emprengueren el camí cap a l’exili, que es perllongaria durant dècades. El 20 de setembre, una setmana després dels bombardejos de Dalt Vila, arribaren des de Mallorca les tropes italianes i franquistes. “No trobaren cap oposició -assegura Parron. Després de cinc setmanes d’ocupació republicana, iniciaren una repressió salvatge presidida per denúncies anònimes, revenges personals i silencis generalitzats”.

La base d’operacions d’aquesta repressió va ser el Gran Hotel, avui Hotel Montesol, on s’establí el Jutjat d’Instrucció d’Eivissa. “A partir del primer trimestre de 1937 -continua l’historiador- s’institucionalitzà més la repressió amb els judicis militars. Eren judicis farsa que acabaven amb sentències de mort. Per justificar el caràcter ateu dels detinguts, fins i tot se’ls acusà de voler eliminar el sant o santa de topònims com Sant Antoni o Santa Eulària”. També hi hagué canonges, com Isidor Macabich, que foren processats per haver col·laborat amb les autoritats durant l’ocupació republicana. Finalment, però, fou eximit de tota responsabilitat i, com gairebé tota l’Església, s’acabà alineant amb els partidaris del règim, que va exaltar en diversos escrits i poemes.

En total, durant els tres anys de guerra, les tropes franquistes assassinaren devers 150 pitiüsos. D’aquest bàndol represaliat, Tur també té tres familiars per via paterna: el seu besavi i dos germans de la seva àvia. “Un d’ells -assegura- era Salvador Gibert. Era d’Esquerra Republicana i president del Comitè Revolucionari de les Salines d’Eivissa i del poble de Sant Jordi. L’acusaren d’haver expropiat per al poble les salines. El condemnaren a dotze anys i un dia de presó. Va morir als anys quaranta abans d’acabar la condemna”.

“Són massa poderosos”

No va ser fins fa uns anys quan l’exconsellera descobrí que també tenia parents republicans represaliats. Ho feu investigant pel seu propi compte: “A casa només teníem presents els tres capellans que patiren ‘els fets del castell’. Dels altres, no se’n parlava. Era un tema tabú. Record que, de petita, ens venien a veure cosins de Palma, fills de Salvador Gibert. De sobte, es posaven a plorar. En descobrir què passà amb el seu pare, vaig entendre moltes coses. La meva família materna era una família amb propietats i duien dins l’ADN el fet de ser de dretes. En canvi, la meva família paterna es feu de dretes perquè els havien inoculat la vergonya dels perdedors. Als anys noranta, quan jo participava en manifestacions antiurbanitzacions i en responsabilitzàvem Cañellas i Matutes, el meu pare em deia: “Fanny, són massa poderosos, no guanyareu mai”.

Tur també descobrí una altra injustícia: “Em vaig assabentar que, durant la dictadura, un fill de Salvador Gibert es volgué presentar a les oposicions per entrar a l’exèrcit. Aleshores, però, li digueren: ‘Essent fill de qui ets, és millor que ho deixis estar perquè no entraràs mai a l’exèrcit”. “Es consumava així -continua la historiadora- el silenci de la vergonya dels perdedors a qui aconseguien fer creure que era una vergonya haver estat al bàndol republicà. També era una mostra de resignació dels vençuts, que havien d’admetre que eren els poderosos qui havien de manar i que els altres havien de fer-los de súbdits”.

Des del 2016 les víctimes republicanes de la repressió franquista a les Pitiüses són recordades amb una placa al cementeri de Vila. Llavors, els de l’altre bàndol ja tenien dues plaques commemoratives dins la catedral. Una d’elles deia: “ Víctimas del odio a la religión y a la patria, fueron ferozmente inmolados durante la dominación marxista en estas islas ”. El 2000 aquesta placa va ser substituïda per una altra que representa totes les víctimes de la guerra. És la que no va poder presenciar Rafael Alberti quan tornà a Eivissa el 1987 -el 1977 havia acabat el seu llarg exili a Buenos Aires i Roma. En aquella ocasió el poeta gadità, que moriria el 1999 a 96 anys, proclamà el seu amor per l’illa de la llum. Confessà que les sis setmanes de l’estiu del 36 que hi passà abans de l’esclat de la barbàrie foren les millors de la seva vida.

Els joves, les víctimes oblidades de la guerra

La lleva del biberó, més coneguda com la ‘quinta del biberó’, foren els joves nascuts el 1920 que integraren la darrera lleva republicana de la Guerra Civil. Es mobilitzaren a final d’abril del 1938 per ordre del president de la Segona República, Manuel Azaña. Alguns tan sols tenien desset anys. El seu nom fou encunyat per Frederica Montseny, la primera dona ministra d’Espanya. Ocupà la cartera de Ministeri de Sanitat i Assistència Social. “Disset anys? -digué en veu alta en veure’ls desfilar-. Però si encara deuen prendre el biberó!”

En total varen ser cridats a files uns 27.000 imberbes. Procedien de Catalunya i el País Valencià, aleshores els únics territoris que estaven sota control republicà. Majoritàriament foren destinats al front del Segre i l’Ebre, on les tropes franquistes avançaven de manera imparable. En un principi havien de fer tasques d’auxiliars, però acabaren agafant un rifle. La batalla de l’Ebre, iniciada el 25 de juliol de 1938, fou de les més sagnants de la guerra. Durant els 115 dies que durà hi moriren unes 195.000 persones.

El bàndol franquista també tingué la seva pròpia lleva del biberó, encara que no la conegué amb aquest nom. “Els joves dels dos bàndols varen ser les grans víctimes de la guerra”, assegura l’historiador Manel Santana. “Entre els insurrectes -continua- n’hi hagué molts que no combregaven amb aquell ideari i que es veren obligats a anar a la guerra. Alguns havien estat d’esquerres i, abans que els cridassin, es presentaren com a voluntaris a files per a l’altre bàndol. Ho feien per por i per no tenir problemes”. Un dels atenuants per no anar a la guerra era ser fill únic de vídua. “Tanmateix -assegura Santa-, en aquella època les famílies eren nombroses i un o altre germà hi acabava anant. No podien dir que no”.

A casa nostra encara no hi ha cap estudi sobre la xifra exacta de balears que partiren a la Península a lluitar pel bàndol franquista. L’historiador porrerenc Tomeu Garí té documentat que entre el 1937 i el 1938 hi hagué una lleva de 500 joves del seu poble: “L’eufòria dels primers mesos de guerra havia desaparegut. Del front de la batalla arribaven notícies de moltes baixes. El seu comiat de l’estació del tren de Campos va ser dramàtic. Es dirigien al moll de Palma. Tothom plorava. Sabien que anaven a l’escorxador”.

Davant l’horitzó d’una mort segura, Garí recorda que hi hagué joves que s’atreviren a desertar. “Si els tocava guàrdia prop de les trinxeres enemigues, aprofitaven per fugir o passar-se a les files de l’exèrcit republicà. Si els enxampaven, podien ser condemnats a cadena perpètua. També n’hi hagué que foren destinats a batallons de treball i es dedicaren a arreglar camins o a construir defenses antiaèries”.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF