MEMÒRIA HISTÒRICA

Psiquiàtric de Palma, infern o salvació de dissidents

Durant el franquisme, l’hospital del camí de Jesús, amb Llorenç Villalonga com a controvertit psiquiatre, acollí alguns “desafectes” que se salvaren de la mort gràcies a informes falsejats, mentre que d’altres patiren un autèntic calvari
Personal tècnic i religiós del Psiquiàtric (1944-1946). / ARXIU ESCALAS

Poc s’ha parlat a casa nostra de les terribles conseqüències psicològiques de la Guerra Civil. L’historiador Tomeu Garí les ha pogudes constatar en la seva tesi doctoral La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945): “Hi hagué presoners que emmalaltiren a causa de profundes depressions. En molts casos, perquè patien per fets que no havien comès i pels quals foren condemnats. Alguns foren internats a l’hospital Psiquiàtric del camí de Jesús de Palma. A hores d’ara, però, no existeixen dades totals d’ingressos perquè sembla que els llibres oficials de l’antic arxiu del centre sanitari varen desaparèixer”. Garí sí que ha pogut consultar els llibres de registre d’entrada de cadàvers del cementeri de Ciutat. D’acord amb les seves anotacions, el 20 d’agost de 1936 va morir a camí de Jesús el pres Francesc Prosa Pons. El 1940, durant la postguerra, es produïren altres defuncions, com les dels reclusos Bartomeu Cerdà Oliver, de Campos, i Bartomeu Espasa Alba, natural de Gijón.

Segons les investigacions de l’historiador, també hi hagué presoners que foren enviats al Psiquiàtric perquè embogiren entre reixes. Un d’ells va ser Bernat Colomar Martorell, d’Inca, condemnat a trenta anys de presó per adhesió a la rebel·lió. El 8 d’octubre de 1938 Bartomeu Fullana, director de Can Mir, feia un escrit en què en demanava el “trasllat urgent al Manicomi provincial per existir greu risc de la seva vida i per estar mancada aquesta presó d’infermeria”. Al cap d’un temps, però, Colomar tornaria a Can Mir, on moriria el 18 de setembre de 1940. “Sovint -ressalta Garí- el drama psicològic acabava directament en suïcidi. Igualment hi hagué familiars de víctimes que foren traslladats al Psiquiàtric a conseqüència de l’assetjament que patien. Algunes d’aquestes persones moriren a les seves dependències”.

Per a alguns republicans, l’ingrés a camí de Jesús fou la salvació. Va ser el cas d’Antonio Espina, governador civil de les Balears en esclatar la guerra. El 1937, ja empresonat, intentà tallar-se les venes i acabà a l’hospital Provincial. Allà va rebre la visita del psiquiatre felanitxer Bartomeu Mestre Mestre, que li diagnosticà un desequilibri psíquic. Mestre, mort el 1996, faria la següent confessió el 6 de març de 1994 en una entrevista concedida a El Día del Mundo : “Si li donaven l’alta, havia de ser afusellat, així que vaig signar que patia una forta depressió”. Segons l’escriptor Llorenç Capellà, amic íntim de Mestre, un altre republicà que salvà el psiquiatre va ser el periodista Joan Alomar, fill del polític i intel·lectual Gabriel Alomar: “Exagerà el seu estat anímic perquè no el poguessin jutjar”.

Psiquiatre falangista

El 1945 Mestre obrí la primera clínica psiquiàtrica privada de l’illa. Els seus darrers trenta-sis anys de professió, però, els desenvolupà al Psiquiàtric, on fou director de 1963 a 1979. Hi coincidiria amb Llorenç Villalonga en la seva faceta de psiquiatre. Segons el biògraf de l’escriptor palmesà, Jaume Pomar (1995), a final de juliol de 1936 l’autor de Mort de dama (1931) decidí afiliar-se a Falange, “irritat pels bombardeigs procedents de Barcelona i per la passivitat de la població”. Mestre no el tenia en gaire bona consideració. Així ho consignà el periodista d’ El País Andreu Manresa en una informació publicada el 31 de març de 1995: “L’antic director del Psiquiàtric va criticar la prepotència d’alguns doctors i el seu fred distanciament respecte de persones recloses en plena guerra, com el republicà Espina. Bastants metges del centre anaven uniformats de falangistes, amb camisa blava i polaines (un d’ells l’escriptor Llorenç Villalonga)”.

Palma, la ciutat dels túnels de la por

Al principi, Villalonga es caracteritzà pel seu anticatalanisme furibund. Criticà els 151 intel·lectuals illencs que el juny signaren la Resposta als catalans, un manifest de germanor cultural amb Catalunya. El 7 d’agost de 1936 feia la següent declaració al diari El Día : “ Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mi, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca ”. L’historiador Damià Ferrà-Ponç coneix bé la controvertida personalitat de l’escriptor palmesà. El 1997, fruit de les entrevistes que li feu abans que morís el 1980 a 83 anys, publicà Escrits sobre Llorenç Villalonga. “Era -assegura- una persona acomodatícia. Es va afiliar a Falange perquè en aquell moment, igual que el feixisme i el nazisme a Europa, tenia un element d’ordre”.

Villalonga, fill de militar, es dedicà a la medicina perquè era una professió arrelada dins la família de la mare, que era de Maó. De vocació, però, mai no en tingué. El 1926 acabà la carrera després de set anys de rodolar per diferents universitats: Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa. “Vaig decidir -confessà a Ferrà-Ponç- cercar una facultat fàcil on acabar els meus estudis […]. A Saragossa aprovava tothom. Cap allà vaig partir”. Després arribaria la seva etapa formativa a París. “En realitat -afirma l’historiador-, els cursos de psiquiatria que feu allà no li interessaven gens. Hi anà per viure una experiència vital i per amarar-se de la cultura francesa”.

Un cop instal·lat a Mallorca, Villalonga faria feina com a metge a l’hospital Provincial de Palma. El 1936, a 39 anys, aconseguiria la permuta de la seva plaça per una altra al Psiquiàtric. “Obtingué aquella plaça -reconeix Ferrà-Pons- gràcies a les seves simpaties amb el Movimiento. Ell, però, no creia gaire en la psiquiatria. La seva única passió era la literatura. Amb tot, va arribar a desenvolupar una teoria psiquiàtrica sobre el feixisme”.

Els resos del capellà

Ferrà-Pons també conegué el capellà del Psiquiàtric, el solleric Antoni Pons Pastor, mort el 1976. Ocupà el càrrec des del temps de la Segona República. “El bisbe Miralles i la resta del clero mallorquí -afirma- sempre el rebutjaren. Era un erudit que anava al seu aire. Una vegada els falangistes se’l trobaren pel carrer i li varen posar la pistola al pit. Ell es va haver d’agenollar per demanar que no el matassin”.

Una altra persona que tractà amb Pons és Bartomeu Mestre Balutxo, nebot de l’antic director del centre de salut mental: “Jo, a l’adolescència, assistia a les seves classes clandestines de català. Era molt amic del batle de Palma Emili Darder. Recordava molt bé el 24 de febrer de 1937, el dia que el varen afusellar, a pocs metres del Psiquiàtric, juntament amb Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu. La nit abans s’adreçà a la capella de l’hospital. De camí es creuà amb Villalonga, que li recriminà que ‘resàs i ploràs per qui no ho mereixia”.

Ferrà-Pons, tanmateix, assenyala que l’autor de Mort de dama mai no va desitjar la mort de Darder: “Ell mai no va ser una persona gaire valenta. Com a falangista, hauria pogut participar en assassinats, però no ho va fer. A mi, almanco, no em consta. Sabia que, si la guerra anava malament i guanyaven els republicans, podria rebre represàlies severes. A més, un dels escriptors que més el varen influir va ser Anatole France, premi Nobel de literatura de 1921. Era un republicà radical que defensava la República francesa en contra de les dretes”.

En acabar la guerra, Villalonga, amb el seu sou de psiquiatre, es dedicà a una vida acomodada entre Palma i Binissalem, on la seva dona tenia propietats. El 1956 publicava en castellà Bearn. L’èxit, però, no li arribaria fins al 1961 en la seva traducció al català. A pesar del seu anticatalanisme inicial, s’acabaria fent amic d’intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner, Josep Maria Llompart i Salvador Espriu i es convertiria en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX.

‘Vagos y maleantes’

Durant el franquisme el Psiquiàtric de Palma també fou la destinació d’algunes víctimes de l’anomenada llei de vagos y maleantes, aprovada pel govern de la República el 1933. El 1954 la dictadura modificà la llei per incorporar-hi el col·lectiu homosexual. L’historiador Antoni Tugores coneix un cas d’una dona de Manacor que fou traslladada al centre de camí de Jesús: “Se l’endugueren no perquè fos republicana ni tingués problemes de salut mental, sinó perquè era lesbiana. Aleshores es creia que eren persones malaltes. No hi va estar ingressada gaire temps, però sí que va estar molt d’anys a recobrar els sentits. Sempre se la veia com a adormida”.

Entre els mètodes que se solien practicar als psiquiàtrics per “curar” els “invertits”, hi havia les descàrregues elèctriques, els coneguts electroxocs, o la lobotomia, una brutal pràctica quirúrgica que consistia en la destrucció de les vies nervioses del cervell. A Espanya, l’homosexualitat deixà de ser considerada un delicte el 26 de desembre de 1978. No seria, però, fins al 1990 quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) la retirà de la seva llista de malalties mentals. Les veus d’aquestes terribles històries ressonen encara avui per les parets de l’hospital de camí de Jesús, la cara fosca de Palma durant molts d’anys cap on la societat mallorquina no s’atrevia a mirar.

Homosexuals, les víctimes oblidades del franquisme

Un estigma vigent

L’hospital Psiquiàtric es construí el 1911 als afores de Ciutat, prop del cementeri, en unes terres de l’antic convent de Jesús, d’on agafa el nom el seu carrer. Fou obra de l’arquitecte palmesà Guillem Reynés Font. Aleshores els centres de salut mental es coneixien despectivament com a frenopàtics, manicomis o, en castellà, loquerías. Eren els llocs on anaven a parar els “infeliços privats de raó”, en la terminologia de la premsa de l’època.

Ja a l’antiguitat clàssica casos com l’epilèpsia o l’esquizofrènia eren considerats com a càstigs divins. A l’edat mitjana eren signes d’estar posseït pel dimoni. Precisament sota aquesta acusació varen ser cremades a la foguera moltes dones titllades de bruixes. Els dements solien vagar solitaris pels carrers, on eren objecte de befes i maltractaments. Si no, eren internats en centres de misericòrdia enmig d’unes condicions bastant deplorables –se’ls encadenava.
El palmesà Jaume Escalas Real, metge i fotògraf, va ser un dels primers directors del Psiquiàtric de ciutat (1920-1963). Va gaudir d’un gran reconeixement internacional en ser pioner en laborteràpia: posà a treballar els pacients en una granja agrícola per combatre les seves tendències patològiques. Els darrers cinquanta anys els psiquiàtrics han deixat de ser un lloc d’aparcament d’“indesitjables” gràcies a una política més assistencial. Així ho assegura Amador Calafat, un psiquiatre jubilat que treballà durant quinze anys a l’hospital de Palma: “Un dels nostres objectius era combatre la cronificació, és a dir, aconseguir treure els malalts d’allà dins, la qual cosa no era fàcil perquè no hi havia estructures exteriors que els acollissin”.

Oriol Lafau, actual coordinador autonòmic de Salut Mental, confirma la consolidació d’aquesta política: “Hem deixat de ser un recurs finalista, el lloc on els pacients morien. Dels mil pacients ingressats als anys seixanta, ara només en tenim uns 130. Si no tenen famílies, van a centres comunitaris. Fa uns mesos vàrem treure una dona de Pollença de vuitanta-cinc anys que en portava seixanta-dos a l’hospital. Va estar contentíssim de poder tornar al seu poble, a una residència”.

Calafat també celebra que en l’actualitat hi hagi més metges que es dediquin a la psiquiatria: “El 1977, quan vaig arribar a Mallorca, només érem una dotzena de professionals. Ara, a tot Balears, ja n’hi ha més de cent. Cada cop hi ha més gent famosa que parla dels seus problemes de salut mental, però encara és un estigma”. Avui, l’hospital Psiquiàtric de Palma sol acollir pacients que, en sortir de Son Espases, requereixen més temps de recuperació. L’hospital de referència de les Illes Balears disposa de dues unitats de psiquiatria d’hospitalització breu, d’una mitjana de dues setmanes: una d’adults, amb vint-i-vuit llits, i una altra d’infantil, amb onze.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF