Pensam amb imatges. Plató ho sabia, i per això va explicar la seva filosofia literàriament, escrivint mites i faules de gran poder d’evocació i seducció. Sens dubte, Plató és el més cinematogràfic dels filòsofs, en un doble sentit: s’anticipa en més de mil cinc-cents anys al món del cinema concedint gran importància a la llum com a creadora de realitat, i destacant la confusió que causen les imatges en la ment humana. La filosofia de Plató és una font d’inspiració permanent de guions i pel·lícules, que contribueixen a actualitzar les seves teories metafísiques i polítiques. A continuació, compartesc una breu selecció de pel·lícules, com a mostra de la vitalitat del seu pensament, i com a recurs d’aula per tractar qüestions universals com la justícia, el bé, la llibertat i el coneixement, i promoure així l’aprenentatge visual de les doctrines i conceptes platònics.
No és gaire habitual disposar d’adaptacions cinematogràfiques d’obres filosòfiques. Afortunadament, de Plató existeix una versió teatralitzada del seu diàleg El Banquet, a càrrec del director Marco Ferreri, bastant fidel al diàleg original, que reprodueix la conversa entorn de l’amor dels convidats al simposi organitzat pel poeta tràgic Agató. La preocupació per la filosofia i el coneixement va dur el director Roberto Rossellini a implicar-se en un projecte de cinema formatiu per a la televisió italiana, consistent en la realització d’un cicle de pel·lícules filosòfiques, entre les quals hi destaca Sòcrates (1971), una reconstrucció del Sòcrates històric, a partir dels fragments extrets de l’Apologia de Sòcrates i El Critó. El telefilm Descalç a Atenes (1966) de George Schaefer ofereix una versió novel·lada del judici i els darrers dies de Sòcrates a través de fonts platòniques.
El mite de la caverna de Plató ha estat adaptat al cinema en nombroses ocasions, en pel·lícules com La rosa porpra del Caire, El xou de Truman, L’habitació, Matrix i Dark City. La caverna representa el món fals dels sentits, que cal abandonar per accedir al món vertader de les idees i les formes. Aquesta dualitat ontològica forma part de l’estructura argumental de La rosa porpra del Caire (1985) de Woody Allen, en què Tom, un personatge de ficció, surt de la pantalla d’una sala de cinema per conèixer Cecilia, una espectadora infeliç, de la qual s’ha enamorat. Per a Tom, accedir al món real representa alliberar-se d’una existència absurda i rutinària. Per a Cecilia, en canvi, el cine representa l’evasió que l’ajuda a oblidar una vida desgraciada i un marit que l’enganya i maltracta. Cecilia coneix també Gil, l’actor que interpreta Tom i es veu obligada a elegir entre l’actor i el seu personatge. La decisió de refer la seva vida amb Gil no li surt bé perquè aquest desapareix una vegada que Tom retorna al món virtual. Allen defensa, com Plató, que l’amor vertader vincula els dos mons i és clau per assolir la llibertat i el coneixement. Però la felicitat, a diferència de Plató, cal situar-la del costat de les ombres i la ficció. La inversió del mite es pot resumir dient que “la gent real desitja una vida fictícia; i els personatges de ficció, una vida real”. Finalment, la ruptura de la dualitat platònica entre fantasia i realitat és beneficiosa per a Cecilia, perquè li serveix per desfer-se de la relació tòxica amb el seu marit, i gaudir de la felicitat que li proporcionen el cinema i la vida dels personatges de ficció.
‘El xou de Truman’
La pel·lícula El xou de Truman (1998), dirigida per Peter Weir, transforma la cova platònica en una caverna mediàtica, formada per un plató televisiu de les dimensions d’una ciutat, un decorat urbà en el qual viu Truman, el protagonista involuntari d’un espectacle de telerealitat, del qual forma part, sense saber-ho, des del mateix dia del seu naixement. Truman està envoltat d’actors que fingeixen ser la seva família, els seus veïns, amics i, fins i tot, hi ha una actriu que simula ser la seva esposa. La vida de Truman es retransmet en directe les vint-i-quatre hores del dia. El món fals en què viu és una representació visual i un negoci molt rendible que dona feina a tota la ciutat. El creador del programa manté l’interès de l’audiència, creant noves situacions i introduint personatges que alteren la tranquil·litat de Truman. L’experiment social acaba sobtadament quan Truman descobreix que la seva vida és una gran mentida, i s’allibera de la presó mediàtica en la qual viu, amb molt d’esforç, superant les seves pors, talment fa el presoner de la caverna platònica.
La caverna de Plató passa a ser una presó minúscula a la pel·lícula L’habitació (2015) de Lenny Abrahamson, que narra la història del confinament de Joy i el seu fill, Jack. A diferència dels presoners de la caverna, Joy sap que es troba presonera i el perquè, encara que ho manté ocult a Jack per evitar-li patiment. Resulta que Joy va ser raptada i violada per Nick. Jack és el fruit d’aquesta violació i du tota la seva vida tancat amb la mare dins una habitació, desconeixent l’existència del món exterior. La teoria de les idees de Plató, segons la qual les coses i els pensaments són còpies d’una realitat perfecta, està present en les distincions que fa Jack a l’habitació entre el món percebut amb els sentits, i les imatges més o manco reals d’una televisió. Les imatges televisives d’objectes coneguts tenen major grau de realitat que els dibuixos animats, que interpretats en clau platònica, serien creacions de la imaginació i còpies imperfectes. Quan Joy considera que Jack està preparat, li conta la veritat i tramen el pla que el nin es faci passar per mort. Aquesta estratagema permet a Jack fugir, rescatar la mare, mentre la policia captura Nick. Una vegada fora de l’habitació, Jack ha d’aprendre a adaptar-se al món exterior, i comprendre el seu funcionament. La mare i el fill, com el pres de l’al·legoria de Plató, senten la necessitat de tornar a la seguretat de l’habitació que havia estat durant tants d’anys la seva presó, però s’adonen que ja no formen part d’aquest món.
‘The Matrix’
La teoria de les idees estructura la trama principal de la pel·lícula The Matrix (1999), dirigida per les germanes Wachowski, en la qual el protagonista, Neo, l’elegit, ha de lluitar contra les màquines que mantenen els humans esclavitzats a través d’un programa informàtic capaç de controlar la ment, projectant les sensacions d’una vida feliç i ocultant l’autèntica realitat d’estar connectats a unes màquines que els extreuen l’energia vital. La pel·lícula inverteix l’ontologia platònica dels dos mons, presentant el món físic com a real, i el de les idees, com a fals, a l’inrevés de Plató. En l’escena culminant, Neo ha de decidir si vol quedar dins la presó mental de Matrix, prenent una pastilla blava, o si, en canvi, elegeix la pastilla vermella i accedeix a saber la veritat. Evidentment, tria la vermella. Matrix és una actualització d’una cinta anterior titulada Dark City (1998) d’Alex Proyas, una al·legoria sobre la importància de cercar la veritat per ser lliures que reivindica la validesa de la màxima platònica de ‘conèixer és recordar’.
