TURISTA DE COA D'ULL

Pere Capellà, la dignitat dels vençuts

L’algaidí, mort el 1954, fou un dels intel·lectuals més punyents contra el franquisme després de passar quatre anys en una presó de Madrid

Els ulls baixos i els ànims abatuts,/ sense armes al costat. Les ho prengueren/ els vencedors, quan presoners els feren./ Així arriben: espellifats i bruts./ [...] Però sota la roba, entre la ronya,/ com un gemec  ocult del seu coratge,/ hi porten, resistint a la vergonya,/ una ferida oberta qui los raja.” Són versos del poema 'Així arriben els vençuts'. Foren escrits per Pere Capellà a la presó d’Alcalá de Henares de Madrid, on passà quatre anys. El 1943, en tornar a Mallorca, resignat davant la victòria dels nacionals, Capellà preferí suportar aquella ferida oberta amb dignitat, lluny de qualsevol venjança. La seva fou una vida dedicada a la “lluita incansable per la llibertat”. Aquest és el títol de la biografia que li feu el 2005 l’historiador Pere Fullana, paisà seu.

Capellà nasqué a Algaida l’agost del 1907. Era fill del glosador Llorenç Capellà. Compaginà l’ofici de sabater amb els estudis de magisteri. Concebia la docència com una eina per aconseguir un món més just. El 1931 la seva ideologia antiborbònica i de simpatia amb el moviment obrer quedà plasmada en el recull 'Cançons republicanes'. Aviat aquell jove combatiu es convertí en el líder d’Esquerra Republicana Balear d’Algaida. El 1935, havent completat la seva formació, marxà a Barcelona, on exercí de mestre per diverses escoles. Al Principat també s’afilià a Esquerra Republicana de Catalunya.

La insurrecció militar del juliol del 1936 sorprengué Capellà de vacances al seu poble. Dies abans havia rebut alguns anònims a casa amenaçant-lo de mort. S’ensumà tot d’una la magnitud de la tragèdia i el 20 de juliol, des de Portocolom, partí amb una barca cap a Menorca. Fins al darrer moment intentà convèncer infructuosament el seu amic Pere Llull, darrer batle del Front Popular a Algaida. Aquest, però, li contestà que no tenia motius per fugir, ja que mai no havia fet res mal fet. Els falangistes l’afusellaren a Son Coletes, juntament amb vuit algaidins més, entre ells el seu pare i el seu germà. Després anaren a cercar el pare de Capellà, Llorenç. Se l’endugueren al cementeri de Vilafranca, on el torturaren amb la intenció que revelàs l’amagatall del seu fill. Quan estaven a punt d’assassinar-lo, algú intercedí per ell i li salvà la vida.

‘Jo soc català’

Des de Menorca, que continuava fidel a la República, l’intel·lectual algaidí es traslladà a Barcelona. Allà, en un primer moment, pogué continuar dedicant-se a l’ensenyament. Poc temps després ingressà a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, creada el 26 d’octubre de 1936 pel Departament de Defensa de la Generalitat. D’aquesta època és el seu famós poema Jo soc català, tota una declaració d’intencions: “Enmig de la mar / s’aixeca ma terra / fins tocar el cel / que es besa en la serra. / Banderes de blau, / jo soc balear, / jo soc de Mallorca, / català insular [...]/ Estim Catalunya / perquè té un passat / de lluita incansable / per la llibertat [...].

L’estiu de 1937, amb el grau de tinent d’artilleria, Capellà formà part de l’exèrcit català enviat al Front de Madrid. A primera línia de foc l’envaí la nostàlgia. “Mallorca –escrivia a la revista Mallorca Nova– em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més greus i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres”. El 28 de març de 1939 les tropes franquistes entraren a Madrid. L’exèrcit republicà es va rendir i Capellà també ho feu després d’haver descartat la idea de l’exili. Fou internat a la presó d’Alcalá de Henares. Allà inicialment compartí la mateixa dissort amb amics com el mestre d’escola d’Algaida Joan Galià i l’exbatle de Capdepera Miquel Julià, entre d’altres. El 3 d’abril de 1940 arribà la sentència del consell de guerra. La condemna era de 20 anys de presidi.

El retorn

A Capellà li caigué el món a sobre. Durant el seu primer any, mantingué una estreta relació amb Manuel Sanchis Guarner, que havia estat condemnat a dotze anys i un dia –després el filòleg valencià seria traslladat a València. Per passar aquell mal tràngol, el mallorquí s’oferí per fer classes d’alfabetització als reclusos. També es dedicà a cultivar la poesia i el teatre que, per arribar a més gent del seu entorn, va escriure en castellà. Una altra manera d’ocupar el temps va ser fent de clarinetista a les vetlades musicals del penal.

El 18 d’abril de 1943 arribà la gran notícia. Després de quatre anys de presó, Capellà, de 36 anys, pogué tornà a Mallorca amb llibertat condicional. Aleshores decidí establir-se a Montuïri, el poble de la seva al·lota Maria Fornès, que l’havia estat esperant tots aquells anys. Capellà no s’atreví a anar a la seva Algaida natal, on ningú havia volgut donar la cara per ell. La parella aviat es casà i tingué dos fills: Margalida i Llorenç. Aquest darrer recorda el contrast amb què es trobà el seu pare en sortir de la presó: “Tornà vençut a una Mallorca on tota la gent que coneixia estava empresonada o morta. Va ser un cop intel·lectual molt fort”.

L’autor de 'Cançons republicanes' aterrà en una illa en plena epidèmia de postguerra. Era l’època de l’estraperlo, de la fam i de les cartilles de racionament. Per poder sobreviure, Capellà es dedicà a tota casta de feines: 'barman' de cabaret, venedor de tatxes, professor particular, botiguer i cafeter. El 1944, un any després de la concessió de la llibertat condicional, va ser detingut i internat a Illetes. Arran d’un expedient que es reobrí, fou acusat de pròfug per no haver-se presentat a les files de l’exèrcit franquista al seu moment. Al cap d’uns mesos, però, gràcies a la influències d’alguns amics montuïrers, aconseguí tornar a quedar en llibertat.

Mingo Revulgo

Després d’aquell nou sotrac, Capellà va poder reiniciar definitivament una vida de certa normalitat. El 1949 començà a col·laborar al 'Baleares', el diari del Movimiento. En aquells temps de silenci calia lluitar fent servir els altaveus del règim. Ho feu amb el pseudònim de Mingo Revulgo, que li atorgà una gran fama. Va ser molt seguida la seva secció diària ‘Coplas sin malicia’, on oferia un comentari refrescant, aparentment inofensiu, però carregat d’ironia, sobre la vida quotidiana.

L’algaidí va elegir deliberadament un pseudònim que s’ajustava al seu esperit combatiu. Mingo Revulgo havia estat un autor espanyol de final del segle XV molt crític amb el regnat d’Enric IV. Les seves coples apuntaven contra la noblesa castellana de la seva època, la mediocritat de la qual repercutia en el poble. Era el mateix missatge que volia exhibir Capellà des de la seva secció del 'Baleares'. Curiosament, altres periodistes espanyols també utilitzarien en ple franquisme el mateix pseudònim.

Un seguidor incondicional de Mingo Revulgo era Sanchis Guarner. Després d’haver sortit de la presó, el valencià s’instal·là a viure a Mallorca per ajudar Francesc de Borja Moll amb el diccionari de mossèn Alcover. Va ser Guarner qui animà l’algaidí a tornar a escriure teatre, un gènere en el qual excel·lí. La historiadora Magdalena Alomar assegura que les seves obres es caracteritzaven per ser una crítica suau però potent contra el franquisme: “Utilitzava l’humor i d’aquesta manera la seva crítica passava desapercebuda als censors”.

La seva primera obra d’èxit va ser 'L’amo de Son Magraner', tot un cant a la pagesia. Estrenada l’octubre del 1949 al teatre Principal de Palma, eclipsà la resta d’espectacles que hi havia a Ciutat, entre ells el de Lola Flores i Manolo Caracol al teatre Líric. Aviat Algaida també sol·licità representar-la. Va ser la manera que tingué Capellà de reconciliar-se amb els seus paisans. Altres estrenes igual d’aplaudides foren 'S’hereu de sa Farinera', 'Sa madona du es maneig' i 'Carrer de les tres roses', que també feren gira per la resta de pobles de Mallorca.

Aleshores la dictadura permetia que el teatre, tractant-se d’un gènere popular, es pogués fer en català. Qualsevol parlament, però, havia de ser en castellà. El seu fill Llorenç relata una anècdota al respecte: “En una representació a Son Espanyolet de 'L’amo de Son Magraner', en acabar, els organitzadors demanaren a mon pare que adreçàs unes paraules al públic. Ell hi va accedir. Quan es disposava a pujar a l’escenari, el va escometre un censor per fer-li saber que únicament podia parlar en castellà. Davant aquell avís, mon pare es va negar rotundament a prendre la paraula”.

El 1952, havent aconseguit ja un cert reconeixement literari, Mingo Revulgo deixà Montuïri i amb la seva família fixà la seva residència a Palma, al barri del Terreno, on pogué viure de més a prop l’ebullició cultural del moment. El maig del 1953 l’algaidí estrenà la seva peça de teatre més autobiogràfica i dramàtica, 'Més val un dit en es front'. Parlava dels camins que segueix un mestre sense feina per superar la misèria intel·lectual i ideològica de la postguerra. Aquesta vegada, però, al públic no li agradà observar la seva trista realitat sobre l’escenari. L’obra, per tant, no obtingué l’èxit esperat. La crítica social encoberta de Mingo Revulgo s’accentuaria amb altres obres com 'El marquès de Sa Rabassa' i 'El rei Pepet'.

Amb el reconeixement popular que ja tenia aquell antic 'rojo', les autoritats franquistes intentaren aproximar-s’hi. Capellà, malgrat que les criticava, hi mantenia unes relacions cordials. Llorenç relata una anècdota que il·lustra molt bé la integritat del seu pare: “Un dia Gerardo Maria Thomás, sotscap provincial del Movimiento, va citar mon pare al seu despatx. Li va oferir una feina ben remunerada, que li permetia dedicar tantes hores com volgués a la literatura. Mon pare va acceptar l’oferta sense pensar-ho. Quedava, però, una qüestió per resoldre. Thomás l’avisà que abans s’havia d’afiliar a la Falange. I mon pare li va dir que ell no era cap giracasaques. Thomás va acabar l’entrevista amb unes paraules que enalteixen la figura de mon pare: ‘Em sap greu que no acceptis la proposta, però m’alegr que siguis tal com ets. Si entre els nostres tothom tingués la teva dignitat, les coses ens anirien millor”.

El 15 de desembre de 1954, durant el darrer assaig d’'El rei Pepet', Capellà sofrí un vessament cerebral. Morí dos dies després a casa seva, al Terreno. Tenia 47 anys. El funeral a Montuïri va ser multitudinari, congregà tant representants de la dreta com de l’esquerra. Tothom volgué acomiadar l’home que s’atreví a posar una mica d’humor intel·ligent en l’ermàs del franquisme. Només un any després de la seva mort, l’Ajuntament de Montuïri el declarà fill adoptiu. El 1990 arribaria el seu nomenament de fill il·lustre d’Algaida, el poble que, en vida, no el volgué rebre com a fill pròdig. I el 1995 el municipi inaugurà un centre cultural amb el seu nom.

L’únic intel·lectual mallorquí al front

Pere Capellà va ser l’únic intel·lectual mallorquí que va fer la guerra al front. A Madrid, a l’exèrcit popular, coincidí amb el filòleg valencià Sanchis Guarner, el periodista Avel·lí Artís, àlies Tísner, i l’escriptor Joan Sales, autor d’'Incerta Glòria'. El 1995, a la revista 'Lluc', Tísner explicava les raons profundes que els portaren a fer la guerra: “La incongruència que gent així acabi empunyant les armes només té una explicació: és la convicció que si l’adversari, que si l’enemic, que si aquells generals que s’havien aixecat contra una república a la qual havien promès fidelitat, s’aixecaren en armes i no entenien cap altre llenguatge que el de les armes, als ciutadans no ens quedava cap més remei que aprendre aquell ofici i combatre’ls en l’únic llenguatge que entenien”.

Llorenç Capellà, fill de Pere Capellà, assegura que el seu pare “es va sentir molt decebut de veure tanta brutalitat a la zona republicana”. “Ell –hi insisteix– s’adonava que allò havia estat un desastre. No tingué, però, remordiments d’haver participat en aquella guerra. Només dirigia una bateria del front de Madrid. No participà en cap afusellament”.

La Guerra Civil espanyola va ser el primer conflicte que cridà l’atenció d’escriptors d’arreu del món. Alguns d’ells fins i tot volgueren presenciar in situ els fets. La seva fou una veu de denúncia de les barbaritats comeses tant en un bàndol com en l’altre. La filòsofa francesa Simone Weil s’enrolà a la Columna Durruti. Durant aquells anys de combat mantingué una relació epistolar amb el seu compatriota conservador George Bernanos, que des de Mallorca, al llibre 'Els grans cementeris sota la lluna' (1938), clamà contra els excessos dels falangistes. En una carta, Weil confessà a Bernanos que el seu bàndol tampoc no estava lliure de pecat. Havia estat testimoni d’assassinats de sacerdots i d’afusellaments sense cap sentit. A més, en el seu 'Diari d’Espanya', lamentava ser partícip de la barbàrie: “Si m’agafen, em mataran, però és merescut. Els nostres han vessat molta de sang”.

L’escriptor que també va ser crític amb els dos bàndols de la guerra va ser el britànic George Orwell. S’allistà a les files del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Al seu llibre 'Homenatge a Catalunya' (1938) condemnà sense embuts la ceguera dels qui disculparen el comunisme estalinista, malgrat els seus crims i manipulacions de la realitat. Orwell, amb tot, acabà admetent que per ventura tenien raó els qui afirmaven que no s’havia de contar el paper del partit comunista en el conflicte espanyol. Entenia que, fer-ho, podria afavorir que l’opinió pública es posicionàs a favor de Franco.

Qui també parlà sobre el sense sentit d’aquella guerra fratricida va ser Antoine de Saint-Exupéry, autor del cèlebre 'El petit príncep'. Visità Espanya en ple conflicte com a enviat especial del diari ‘Paris-Soir’. La seva tasca de denúncia seria compartida per l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway i la seva tercera dona, la periodista Martha Gellhorn.


I la setmana que ve: ‘Foc i fum, el poder de la sàtira’.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF