Palma construeix la ciutat dels patis

Es podria imaginar que la tasca de construir la gran murada durant els segles XVI, XVII i XVIII ja era suficient per no fer res més. Idò no, la ciutat en aquest període va fer moltes més coses, entre les quals figura, en un lloc rellevant, la profunda transformació de prop de 200 casals de Ciutat. El plànol anònim del 1647 mostra una ciutat molt formada i estructurada des del punt de vista urbanístic, amb la Riera ja fora de Ciutat: és l’urbs de l’època moderna.

El segle XVII va ser, en general, un segle agitat -a Ciutat i a tota l’illa-, ja que, a més del fet que continuaren les repressions contra els jueus, se succeïren ferotges lluites de clans nobiliaris entre si per qüestions d’honor i poder: un dels més coneguts fou l’anomenat de Canamunt i Canavall. Al mateix temps, la debilitat del poder institucional i les fams endèmiques provocaren l’aparició d’un fenomen molt cruent, el bandolerisme, que donà lloc durant tot el segle a una situació de molta inseguretat.

Durant la major part d’aquests segles, Palma era l’únic centre urbà de Mallorca, amb una població que oscil·lava entre les 20.000 i les 30.000 persones. La seva vida econòmica estava concentrada en activitats mercantils (exportació i importació de productes agrícoles), manufactures (també per l’exportació) i comercials (pel mercat interior). Una part de la població treballava en els horts i a les nombroses possessions que envoltaven la ciutat, que el segle XX anirien morint a poc a poc, afectades primer per la crisi agrícola i, més tard, pel procés urbanitzador i especulador que impulsava l’economia turística.

En aquest període es van reformar molts d’edificis religiosos i se n’aixecaren d’altres de bell nou. També, edificis civils del gòtic s’ampliaren i reformaren segons nous estils arquitectònics, majoritàriament seguint models renaixentistes o barrocs.

Cal parlar de la seu de la Inquisició, anomenada la “casa negra” i situada a l’actual plaça Major, que fou centre d’una nova onada de repressió contra els jueus conversos de Ciutat, anomenats “xuetes”. Entre el 1676 i el 1691 foren condemnades 86 persones, 36 de les quals foren executades, tres d’elles cremades vives a l’actual plaça de Gomila. El tribunal de la Inquisició desaparegué definitivament amb la Constitució de Cadis (1812), però l’edifici de Palma, símbol de tanta injustícia i dolor, no fou demolit fins a l’any 1823 per iniciativa municipal.

Els edificis civils construïts en aquella època, i molt coneguts avui perquè encara tenen un ús públic institucional, són els de la Misericòrdia, l’Ajuntament i el Consolat de Mar, seu actual del Govern balear.

Durant aquests segles, molts de casals foren reformats: varen ser ampliats a partir de l’adquisició de cases annexes i enriquits amb elements arquitectònics com blasons, balcons, volades de fusta tallada, arcs i naies, galeries, escales monumentals i patis d’entrada de gran envergadura i prestància. Recordem que la casa era el símbol de l’estatus social del propietari i la família, d’aquí ve la importància de la seva imatge interior i exterior. Les anomenades “cases majors” estaven vinculades per la figura jurídica del fideïcomís, que assegurava que el patrimoni familiar restàs en mans de l’hereu i no és dispersàs. Per això, entre altres raons, es crearen grans patrimonis de terres i béns sumptuaris: un casal “ben vestit” era emblemàtic, la mostra i mirall de tots els èxits socials, polítics i econòmics assolits pel propietari.

La importància del comerç marítim a Ciutat -com n’era testimoni el gran edifici del segle XV que era la Llotja- va anar creixent els segles següents. El Consolat de la Mar n’és un bon exemple. Al mateix temps, també com a mostra d’aquesta prosperitat mercantil, els casals de la noblesa i els dels grans mercaders competien amb les reformes i el luxe dels aixovars interiors.

Els grans casals de Ciutat foren construïts per la noblesa, però també molts d’ells foren de mercaders, juristes, càrrecs eclesiàstics o menestrals rics. Al llarg dels segles, tots varen anar ampliant i reformant els patis d’entrada, de molts estils diferents, donant-los la varietat actual que els fa tan admirats.

El pati és un espai arquitectònic fonamental de la casa que es remunta a l’època romana i que evolucionà a través dels segles, tant per les necessitats de cada època com per adaptar-hi les característiques pròpies dels diferents països de la conca mediterrània.

Una diversitat d’estances envoltava el pati, que tenia una finalitat ben definida: tenia un ús no tan sols arquitectònic, sinó domèstic i social i que de primer cop de vista mostràs la qualitat social del propietari. A dalt transcorria l’àmbit privat i familiar i a baix hi havia espais de feina i magatzems: estables, carboneres i llenyeres, cellers, botigues d’oli i de gra. També a la planta baixa hi trobam els estudis, uns espais molt característics d’aquests casals que tenien funcions polivalents.

Una de les cases més representatives de la profitosa síntesi de l’arquitectura gòtica, amb transformacions renaixentistes i barroques, és Can Olesa. Aquest casal, una de les edificacions més notables del patrimoni edilici de Ciutat, ha passat “de puntetes” recentment a mans privades, quan podria haver estat comprada -pel dret de retracte- per les administracions publiques, com s’ha fet en altres casos.