Natacha Rambova, una musa de Hollywood enmig de la guerra

Després de passar cinc anys a Mallorca, el 1936, en esclatar la Guerra Civil, la creadora del primer ‘latin lover’ del cinema, Rodolfo Valentino, se n’anà de l’illa, horroritzada per les atrocitats que hi presencià

En la glamurosa Mallorca dels anys trenta de l’hotel Formentor hi hagué una celebritat que destacà per damunt la resta: la ballarina nord-americana Natacha Rambova. “Va ser una dona que trencà esquemes. En un moment en què als Estats Units pegava fort el moviment sufragista femení, s’atreví a entrar en professions que fins aleshores estaven dominades pels homes”. Ho assegura la historiadora de l’art Georgina Sas, directora, juntament amb Cesc Mulet, del documental Darrere l’ombra de Natacha Rambova (La Perifèrica, 2019).

Nascuda a Utah el 1897 en el si d’una família acomodada, el nom vertader d’aquesta artista era Winifred Shaughnessy. A desset anys, se’l canvià en integrar-se a la companyia itinerant de ballet rus de Theodore Kosloff, amb qui inicià una convulsa relació. Aviat sortí la possibilitat de treballar a Hollywood. Aleshores, però, ella es dedicà més al disseny de vestuari i decorats. A partir del 1921 s’encarregà de l’escenografia d’algunes pel·lícules de l’italià Rodolfo Valentino, un dels grans actors del cinema mut del moment. L’amor sorgí entre els dos i al cap d’un any ja es casaven. Era l’inici també d’una nova aventura professional. “Va ser Natacha -apunta Sas- qui convertí Valentino en el primer referent sexual de la història del setè art. Fins aleshores els ídols del cinema mut, com Charles Chaplin, Buster Keaton o la parella d’El Prim i el Gras, no estaven sexualitzats. Ella el dotà d’una altra estètica a partir de la idealització del cos masculí que havia cultivat en el món de la dansa”.

Criticada per Hollywood

La conversió de Valentino en un sex simbol fou objecte de controvèrsia. Es tractava d’un nou model d’home que cuidava la imatge, el cos i la manera de vestir. “El criticaren -continua la historiadora- perquè deien que estava feminitzat. Sortia caricaturitzat a les revistes satíriques de l’època anant sempre de la mà de la seva dona. Aviat, però, milions de dones sospiraren pels ossos d’aquell galant. El fenomen fan començà amb ell, molt abans que Elvis Presley o els Beatles”. A Hollywood tampoc no agradà gens la gran influència que tenia Rambova en el nou latin lover : “Les grans empreses cinematogràfiques no acceptaven que hi hagués una dona que li fes de mànager. Així, es posaren a negociar directament amb ell, la qual cosa ella interpretà com una traïció”.

Davant aquell ambient tan hostil, Rambova decidí passar una temporada a Europa, a la Costa Blava (França), a la casa del nou marit de la seva mare, un potentat empresari de la cosmètica. Des de la distància, el 1926, tramità el divorci. Pocs mesos després s’assabentà de la mort de Valentino, a 31 anys, a causa d’una peritonitis. El seu funeral desfermà la bogeria. Hi acudiren unes 100.000 persones. Els dies següents hi hagué fins i tot suïcidis de fans destrossades.

El 1927 la creadora del primer actor amb més sex appeal de Hollywood tornà al seu país i a Nova York, a la Quinta Avinguda, obrí una tenda d’alta moda. La crisi del 29, però, trastocà tots els seus plans. Un altre cop cercaria refugi a Europa. “Llavors -assegura Sas- la seva tia, una interiorista extravagant, li desaconsellà anar a la Costa Blava perquè estava massa de moda. Li recomanà venir a Mallorca pel seu bon clima, paisatge i preus econòmics”.

Rambova recalà a casa nostra el 1932, en plena Segona República. Tenia 35 anys. S’instal·là a Can Barbarà (Palma). No trigà a conèixer Álvaro de Urzaiz, un aristòcrata, oficial de la Marina Espanyola, amb qui es casà el 1934. “Curiosament -apunta Sas- tenia una retirada a Valentino, el record del qual mai no es pogué treure de sobre”. Urzaiz era un militar molt de dretes i un monarca fervorós. S’havia retirat a Mallorca a l’espera que tornàs el rei Alfons XIII.

Aquell ric matrimoni, amant de la bona vida i de les antiguitats, fou dels primers a intuir les possibilitats econòmiques del turisme a l’illa. Establerts a Gènova, es posaren a explotar les coves d’aquesta barriada palmesana. També es dedicaren a restaurar cases per després llogar-les a l’estiu a estrangers -se’n quedaren una, a Cala Fornells (Peguera), coneguda avui com Ca na Tacha. Ella, pel seu compte, no s’estigué d’actuar de mecenes de la colònia d’artistes que el 1933 el caricaturista eivissenc Josep Costa Picarol projectà a Cala d’Or (Santanyí).

La presència de Rambova no passà desapercebuda en la Mallorca dels anys trenta. “Era -recorda la historiadora- de les poques dones que conduïen a l’illa. Destacava pel seu 1,72 d’alçada i per la seva manera de vestir, amb el seu turbant característic. Tenia molta de cura de la seva imatge. Es feia mirar”. Aquella glamurosa artista de Hollywood es convertiria en assídua de l’hotel Formentor, que el 1929 havia inaugurat el milionari argentí Adán Diehl: “S’hi sentia a gust, enmig de l’aristocràcia europea. Era molt amiga de la dona de Diehl, María Elena Popolicio, també molt aficionada a la moda”.

Espia?

Rambova fou objecte també de sospites. “Aviat circulà el rumor -apunta Sas- que era una espia. Tanmateix, el gran entès en la Guerra Civil a Mallorca, l’historiador Josep Massot i Muntaner, descarta aquest extrem. En tot cas, podia ser una col·laboradora del cònsol britànic a les Balears Alan Hillgarth. Ella sempre anava amunt i avall amb el seu cotxe i podia tenir informació de gent. En un moment en què anglesos, francesos i italians es disputaven l’illa, tothom podia ser espia de tothom”.

Entre les amistats que Rambova i el seu marit feren a l’illa també hi hagué Francisco Franco, que des del 1933 fins al 1935 exercí de comandant militar de Balears. En el seu epistolari, la nord-americana celebraria que fos el líder del cop d’estat del juliol del 1936: “A les seves mans, Espanya pot tenir un gran futur. El país es tornarà a aixecar per reclamar la seva posició de grandesa passada”.

Decepció

En produir-se l’aixecament militar, Urzaiz fou cridat per anar a vigilar la platja de les Covetes (Campos). Ella l’acompanyà. Els primers bombardejos republicans a l’illa l’alarmaren. Mentrestant, assistents seus no aturaven d’informar-la de la crema d’esglésies. Davant d’aquest panorama, en un primer moment Rambova es mostrà esperançada amb l’acció dels insurrectes. “Eren homes -escriuria- que estaven donant la seva vida per salvar no només el seu propi país, sinó la civilització dels contagis de l’odi de classe convertida en bogeria”. Sas contextualitza aquestes declaracions: “Natacha, tot i ser molt bohèmia, havia rebut una educació molt rígida en diferents internats. Criticà el comunisme perquè venia d’una família molt de l’ordre. En veure, però, l’evolució de la guerra, canviaria la seva posició inicial”.

Des de les Covetes, el 16 d’agost Rambova seria testimoni del desembarcament de les tropes republicanes del capità Bayo. Aviat s’assabentaria de les atrocitats que s’hi cometien, sobretot des de l’arribada a final d’agost del comte Rossi, el sinistre emissari de Mussolini. Fins i tot, amb la seva càmera, aquella turista nord-americana va poder fotografiar algun cadàver que es topà a Portocristo. De cop, se li havia caigut la bena dels ulls. Marits republicans d’amigues seves havien estat detinguts. En una ocasió, tal com deixà escrit, es dirigí a la catedral on el bisbe Josep Miralles, simpatitzant dels militars, oficiava un Te deum. “Quan aturaràs aquesta matança?”, l’increpà. “Costa creure -adverteix la historiadora- que li digués aquestes paraules tan contundents. No hi ha cap diari de l’època que les recollís”.

El mes d’octubre del 1936, després de gairebé cinc anys a l’illa, Rambova agafava un vaixell i partia cap a França amb molts altres estrangers. “No sabem -assegura Sas- per què va marxar. Per ventura era perquè sabia massa coses i la convidaren a partir. Ho feu, en tot cas, amb un xoc posttraumàtic per tot el que havia vist. Deixà de ser la del turbant i el glamur per passar a ser una dona terrenal. Fins i tot es tallà els cabells”. El seu marit quedà a Mallorca, on continuà fent carrera militar. Al cap d’uns anys li demanaria el divorci per a casar-se un altre cop.

El 1940, davant l’avanç del nazisme, Rambova tornà als Estats Units, on es dedicà a una altra de les seves grans passions: l’egiptologia. Ja abans de la guerra, havia viatjat unes quantes vegades al país dels faraons. “A Egipte -recorda la historiadora- tornà a rompre motlles. Visitava llocs que mai abans una dona havia trepitjat. Actualment no hi ha hagut cap egiptòleg que hagi superat els llibres sobre Ramsè VI que va escriure juntament amb els rus Alexander Piankoff”. La fascinant musa de Hollywood, que lluità per no ser invisibilitzada en un món d’homes, morí el 1966, a Califòrnia, a causa d’una malaltia intestinal. Tenia 69 anys. Nou anys després ho feia el dictador que tenyí de sang l’illa de la calma que la captivà.

Els cementeris de Bernanos

Hi hagué altres estrangers residents a Mallorca que, com Natacha Rambova, en un primer moment celebraren l’aixecament militar del juliol del 1936 i que després se’n desdigueren. Un d’ells va ser l’escriptor francès Georges Bernanos (1888-1948), autor de l’exitosa novel·la Sota el sol de Satan (1926). Era un home ultraconservador i excombatent de la Primera Guerra Mundial. Arribà a l’illa l’octubre del 1934, a 45 anys, amb la seva dona i sis fills. S’acabava de recuperar d’un accident de moto que el deixà coix de per vida. Turmentat per problemes econòmics, cercava un lloc on la vida fos més barata.

Bernanos faria amistat amb la francesa Juliette Vernie i el seu home, el marquès de Zayas, aleshores cap provincial de la Falange. De seguida simpatitzà amb els militars insurrectes que el 21 de juliol del 1936, al cap de tres dies, ja tenien tota l’illa sota control. A l’agost Yves, un dels seus fills, no dubtà a sumar-se a la Falange per combatre les tropes republicanes de Bayo que desembarcaren al Llevant de Mallorca. A Bernanos, però, no li agradà gens la deriva que prengué aquella revolta sobretot amb la presència a l’illa del sanguinari fanfarró italià comte Rossi.

L’insigne intel·lectual tingué la necessitat de posar per escrit els fets tan tràgics que presencià. Parla de l’existència de comitès de depuració i de la instauració del “règim del terror” contra individus que, “només pel fet de ser sospitosos de ser perillosos”, eren assassinats vilment en les famoses tretes, sense cap mena de protecció jurídica. “A Mallorca -lamenta- he vist travessar la Rambla camions plens d’homes. Els camions estaven grisos de la pols dels camins, grisos també els homes asseguts de quatre en quatre. Totes les tardes, a l’hora que tornaven del camp, se’ls emportaven dels seus casals perduts. Partien cap a l’últim viatge”.

Ple d’ira, Bernanos l’emprengué contra tothom, en especial contra el bisbe Miralles, a qui considerà còmplice de tanta infàmia -segons l’historiador Bartomeu Garí, el balanç d’aquella repressió planificada fou de prop de 2.300 assassinats. A la primavera del 1937, tres anys després d’iniciar el seu periple mallorquí, l’escriptor francès se’n tornà al seu país i, de memòria, es posà a reescriure el que titularia com Els grans cementiris sota la lluna (1938) -els més de vuitanta fulls originals els havia perdut en un bar de Palma.

El llibre fou un èxit de vendes. Se’n feren moltes edicions i traduccions i commogué l’opinió pública. La filòsofa Hannah Arendt el qualificaria com “el pamflet més important mai escrit contra el feixisme”. A Espanya la seva publicació provocà la indignació dels antics camarades de l’il·lustre visitant, que se sentiren traïts. Figures com Llorenç Villalonga el tractaren de mentider i calumniador. Fins i tot, des de la revista francesa Occident, l’intel·lectual felanitxer Joan Estelrich atacà Bernanos i reivindicà la legitimitat de l’alçament. El 1939, des de l’esquerra, Albert Camus sortí en defensa seva.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF