Maria Rodó de Zárate: “Saber-te opressor és sempre complicat d’admetre i gestionar”

Activista i investigadora de la UOC

Maria Rodó de Zárate (Manresa, 1986) és doctora en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Té un grau en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Autònoma de Barcelona (2008) i un màster en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania per la Universitat de Barcelona (2010). Actualment desenvolupa la seva tasca investigadora a la Universitat Oberta de Catalunya, com a membre del Grup de Recerca de Gènere i TIC. Les seves línies d’investigació són les geografies feministes i les sexualitats, el dret a la ciutat, la relació entre desigualtats socials i espai públic, les geografies de la joventut i els moviments socials. És editora i autora del llibre col·lectiu Terra de ningú: perspectives feministes sobre la independència (Pol·len, 2017). Amb ella parlam de la teoria de la interseccionalitat, de la seva aplicació a la geografia feminista i de les interseccions que es produeixen entre les emocions, les estructures de poder i els llocs, així com de la seva utilitat com a eina per identificar i combatre les desigualtats i les seves causes.

En què consisteix la teoria feminista de la interseccionalitat en la qual us heu especialitzat, i quins en són els orígens?

La teoria de la interseccionalitat va ser formulada el 1989 per Kimberlé Crenshaw, una autora nord-americana integrant del moviment feminista negre. Crenshaw fa servir el concepte d’interseccionalitat per referir-se a la relació que hi ha entre les dones negres i l’opressió que viuen. Crenshaw considera que l’opressió que pateixen les dones negres als Estats Units no es pot entendre separant el gènere i la raça, sinó a través de la intersecció d’ambdós. També s’acostuma a posar com a referència dels orígens de la interseccionalitat el Combahee River Collective, un col·lectiu de dones negres lesbianes de Boston, de classe baixa, i el seu manifest del 1977 en el qual denuncien que l’opressió que pateixen està configurada per un conjunt d’eixos de desigualtat. Les feministes negres nord-americanes diuen que no se senten representades pel moviment antiracista, perquè únicament parla de la discriminació de raça, ni tampoc s’identifiquen amb el moviment feminista perquè és majoritàriament blanc. La interseccionalitat apareix lligada a un moviment social de dones negres nord-americanes i a la seva experiència d’opressió. La visió interseccional ja hi és des dels orígens, també a Catalunya, en la poesia de Maria-Mercè Marçal i en el moviment feminista català, en la relació que estableix entre les desigualtats, el gènere, la nació i la classe social.

Quines opressions pot arribar a experimentar una mateixa persona de manera simultània en un context determinat?

La meva perspectiva és molt oberta. Com a investigadora, estic disposada a reconèixer la presència de noves opressions. Si fa un temps la llista d’opressions era més limitada, no era perquè no existissin, sinó perquè, quan feim recerca i activisme, no sempre som capaces d’identificar-les totes. També ha passat que els col·lectius afectats sovint no han sabut organitzar-se per combatre-les. Cada vegada que ampliam la llista d’opressions augmentam la complexitat social, però no ho feim de manera artificial, perquè la complexitat existeix i és real.

Com explicau la interseccionalitat, la confluència i simultaneïtat en el temps de l’opressió sexual, de raça i de gènere?

La confluència d’opressions s’explica a partir de l’experiència. En la meva experiència no puc separar el fet de ser dona i de ser blanca alhora. Som una dona blanca en totes les circumstàncies de la vida. I la meva experiència és sempre simultània. La simultaneïtat és un fet que descendeix de la pròpia experiència i no del pensament. Un dels conceptes clau que es fa servir habitualment per explicar com conflueixen les diferents opressions és el de la mútua constitució. Aquest concepte explica que les opressions no se sumen, sinó que es configuren entre si. Cada opressió està configurada també per les altres. El que dic s’entendrà millor amb un exemple. La manera com visc l’opressió de gènere depèn de l’edat. Si jo tingués 5 anys no tindria els mateixos problemes de gènere que tinc ara, ni tampoc si en tingués 60, com la meva àvia. L’àvia i jo tenim problemes diferents. Una dona de la meva edat estaria preocupada per no ser víctima d’una agressió sexual al carrer, mentre que la meva àvia potser està més preocupada perquè cobra una pensió més baixa que els homes de la seva edat.

En la majoria de les opressions que experimenten les dones hi conflueixen, com a mínim, la raça, el sexe i el gènere?

Hem d’entendre que totes les dones estam travessades per molts altres eixos de desigualtat a més de la raça, el sexe i el gènere. El que ens diu la interseccionalitat és que les identitats es poden experimentar de manera opressiva o privilegiada, és a dir, que hi pot haver el cas d’una dona que sigui blanca, heterosexual, de classe alta, adulta, que no suporti cap opressió. En conseqüència, l’haurem de percebre ocupant una posició de privilegi, i no de desigualtat. La interseccionalitat ens recorda que no hi ha posicions neutres, que tothom té gènere, un color de pell o una edat. Una altra cosa és que el teu gènere sigui el privilegiat.

La interseccionalitat ha mostrat que no hi ha víctimes pures, que es pot ser opressora i oprimida simultàniament?

Exactament, en l’opressió no hi ha víctimes pures. Aquesta és una de les coses que digueren des del començament les feministes negres com Crenshaw i Patricia Hill Collins, i és allò que em va decidir a fer recerca sobre la interseccionalitat. Una dona pot ser oprimida com a dona, però pot ser opressora com a blanca o adulta, de la mateixa manera que pot oprimir un altre grup a causa de la seva orientació sexual heteronormativa. Costa molt que hom s’adoni que oprimeix un altre grup, sobretot quan forma part d’un ambient d’esquerres i té certa consciència social. Saber-te opressor és sempre complicat d’admetre i gestionar.

A les vostres investigacions relacionau el llocs amb les emocions i les desigualtats. Les emocions són un indicador de desigualtats que es poden localitzar geogràficament?

Sí. Per a mi, les emocions són indicadors de desigualtat. Hi ha desigualtats que es poden comparar fàcilment, com ara la classe social de la gent que viu a Palma i Barcelona. En aquest cas puc mirar la renda per càpita i el sou. Però la cosa es complica quan vull estudiar com accedeixen les dones a l’espai públic i quin ús en fan, o quan vull mesurar la por a les agressions sexuals pel gènere i els llocs on s’experimenta. El problema és que hi ha emocions com la por, la humiliació o el fet de sentir-se controlat que no es poden mesurar numèricament. La investigació que he fet sobre la por m’ha permès adonar-me que hi ha una desigualtat en l’accés a l’espai públic entre nois i noies joves, que les noies tenen més por a l’espai públic que els nois i que això les limita a l’hora d’accedir i gaudir dels espais de la ciutat.

Heu elaborat mapes d’experiència, un recurs metodològic útil per representar les desigualtats i les posicions de privilegi i d’opressió en l’espai. Ens podríeu explicar com representau visualment les experiències vinculades a les estructures de poder i els llocs?

Costa una mica d’explicar-ho sense disposar d’una eina visual, però ho intentaré. Partesc habitualment d’entrevistes a gent jove. Els deman quins són els llocs més rellevants per a la seva vida quotidiana i com se senten en relació amb la seva identitat en cadascun d’aquests llocs. Com em sent jo en relació amb el meu gènere a casa meva o a la feina i també segons l’edat, l’orientació sexual i la resta de les identitats. A continuació, trasllat aquesta informació a uns mapes que es coneixen com a mapes de relleu de l’experiència, perquè reflecteixen les emocions en forma de muntanyes i valls. Una muntanya en el mapa significa molt de malestar; una vall, en canvi, significa benestar. Com més pronunciada és la vall o la muntanya, més nivell de benestar o malestar hi ha. Les persones que tenen posicions de privilegi en moltes identitats obtenen una dibuix amb moltes línies planes i les persones oprimides obtenen un dibuix amb moltes corbes. Els mapes de relleu reflecteixen les desigualtats i la seva variació, segons els llocs i les identitats, i proporcionen una visió emocional en funció del malestar experimentat.

Com es poden diferenciar les emocions que tenen relació amb l’espai de les que tenen l’origen en un malestar psicològic profund?

Per superar aquesta dificultat, distingesc entre malestars circumstancials, empàtics o ètics i sistèmics. Els malestars circumstancials són aquells que puc sentir un dia en un lloc, de manera molt puntual; els malestars empàtics són aquells que sentim quan algú oprimeix una altra persona, i, finalment, els malestars estructurals o sistèmics són aquells que s’experimenten de manera recurrent a la vida quotidiana.

Quins són els llocs que proporcionen més benestar o malestar dins una ciutat?

La resposta depèn del grup amb què estiguis treballant i de les posicions de poder. Jo he estat estudiant molt la llar. La llar es considera un espai tranquil i segur, però els estudis interseccionals han posat en evidència que la llar pot ser també un espai que simbolitza molt de malestar per a certs col·lectius oprimits. Pensem en allò que representa per a les dones que són víctimes de violència masclista o per als joves que han de fer front a l’autoritat dels adults. Pensem també en la llar com un espai on els dissidents sexuals, nois i noies gais o lesbianes han de confrontar la seva identitat sexual. Hem de pensar en les llars políticament, com a espais on es produeixen desigualtats.

Les experiències psicològiques es podrien integrar en la planificació urbana? Podrien ser útils per millorar la convivència i actuar sobre els llocs i les causes que generen més malestar?

Sí. De fet, si construíssim les cases d’una altra manera, amb espais comunitaris per rentar la roba, per exemple, tindríem unes relacions socials diferents. El fet de canviar els espais domèstics transformaria algunes relacions socials. Es podrien proposar polítiques urbanístiques orientades a reduir la por a l’espai públic, a partir del treball en aspectes com la mobilitat. No oblidem que la mobilitat també té gènere. Les dones ens movem més amb transport públic i a peu; en canvi, els homes acostumen a moure’s amb transport privat i de manera més pendular (de casa a la feina i de la feina a casa). Amb això vull dir que la nostra mobilitat és diferent i que les polítiques públiques que es facin en relació amb la mobilitat han de tenir en compte aquesta diferència.

Pensau que divulgar les relacions de l’espai amb les emocions i les experiències de desigualtat i discriminació podria incrementar la sensibilitat social i reduir les desigualtats?

Reflexionar sobre els privilegis i opressions a escala personal i social és positiu, perquè permet encetar un procés d’aprenentatge. Estic pensant en la presa de consciència que pot experimentar un senyor de mitjana edat, blanc, heterosexual, quan veu els privilegis de què gaudeix i que el fan estar bé en tots els llocs de la seva vida quotidiana, i que el diferencien de les dones que se senten oprimides als seus treballs. Les anàlisis poden ser útils també per detectar quines desigualtats es produeixen a l’interior dels col·lectius polítics.

Pensant les desigualtats des de la interseccionalitat

La interseccionalitat feminista és un enfocament teòric, metodològic i polític que explica les desigualtats a través de la confluència i la superposició de múltiples opressions. Segons la teoria feminista de la interseccionalitat, les persones no es defineixen per una sola identitat, com el gènere, el sexe o la raça, sinó que són el resultat de la confluència d’identitats múltiples. No és possible fer front al racisme sense comprendre i combatre també el sexisme, l’homofòbia o el classisme. El feminisme interseccional situa l’experiència com a criteri analític i descriu les dominacions a partir de les vivències i les situacions socials. Els orígens de la teoria de la interseccionalitat es troben en el moviment feminista negre i el descobriment de la doble discriminació com a dones i com a negres. La jurista nord-americana Kimberlé Crenshaw (Ohio, 1959) va utilitzar per primera vegada el concepte el 1989 en el marc d’una discussió de caràcter jurídic, al text Desmarginalitzant la intersecció de raça i sexe. Crenshaw explica la interseccionalitat per mitjà de la imatge d’una cruïlla de carrers. Segons Creenshaw, un accident de trànsit en una intersecció pot ser causat per diversos vehicles que circulen en qualsevol direcció, i, fins i tot, per la col·lisió de vehicles provinents de totes les direccions. De la mateixa manera, una dona negra que fos atropellada a una intersecció tindria lesions causades per la confluència de múltiples discriminacions relacionades amb la raça, el sexe o el gènere. Altres pioneres que han contribuït a configurar teòricament el feminisme interseccional són Angela Davis (Alabama, 1944), amb la seva obra Mujeres, raza y clase (Akal, 2004), i Patricia Hill Collins (Filadèlfia, 1948), amb Pensament feminista negre. Recomanam, finalment, la lectura de l’antologia de textos de les fundadores del feminisme interseccional titulada Feminismos negros (Traficantes de Sueños, 2012), a càrrec de Mercedes Jabardo. Els estudis contemporanis sobre interseccionalitat provinents dels Estats Units estan molt influïts pel feminisme negre; la investigació europea en aquest àmbit està més vinculada al pensament postmodern i les identitats múltiples i fluïdes.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF