TURISTA DE COA D’ULL

Quan Mallorca era un niu d’amor

En l’Espanya postbèl·lica, centenars de nuvis ens visitaren gràcies a la campanya ‘Luna de miel en Mallorca’

Hi va haver un temps en què els nins venien de Mallorca i no de París. La Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial suposaren un estocada important per a la incipient indústria turística de principis de segle. Hotels de luxe com el Gran Hotel de Palma havien tancat les seves portes.

Un cop aconseguida la pau al continent, l’Espanya de Franco inicià una relativa obertura internacional. El setembre de 1950, el Foment de Turisme ideà una campanya ben curiosa per tornar a aixecar el cap. Fou la campanya ‘Nido’, més coneguda com ‘Luna de miel en Mallorca’. El cartell promocional presentava, sobre un fons marítim, una enorme branca d’un ametler en flor que suportava un niu. A dins hi havia agombolades les figures de la Seu i del castell de Bellver. Mirant-s’ho atentament, hi havia dos ocellets carregats de maletes que simbolitzaven una parella que arribava per passar la lluna de mel a l’“illa de la calma”.

La campanya tingué una enorme repercussió. S’editaren postals i etiquetes de maleta amb la imatge d’aquell niu entranyable. També aparegué en uns segells que, sense cap valor postal, s’enganxaven voluntàriament a les cartes per contribuir així a difondre la imatge romàntica de casa nostra. La majoria de les parelles acabades de casar procedien de Catalunya i València. Es tractava de les comunitats més properes i que ja gaudien d’unes bones comunicacions de l’època anterior tant per aire com per mar.

També, però, s’aconseguí atreure l’atenció de nuvis estrangers. No debades, en un primer moment es feren sis mil exemplars en tres llengües del cartell “Luna de miel en Mallorca” -dos mil en castellà, francès i anglès, respectivament. El Foment de Turisme estava decidit a ampliar horitzons. Per tal de promoure el turisme nord-americà, encetà una altra campanya sota la figura de fra Juníper Serra, el petrer que al segle XVIII marxà a evangelitzar Califòrnia.

Les galletes Kelly

El 1950, empès per una tempesta, desembarcà a Mallorca Errol Flynn, el Robin Hood més conegut de tots. Ho feu a bord del seu veler Zaca i acompanyat per la seva tercera esposa, l’actriu Patricia Wymore, amb qui s’acabava de casar a Montecarlo. Al cap de cinc anys hi tornarien per passar-hi una llarga temporada lluny dels focus de Hollywood. El 1953, també ens visità un altre matrimoni del cel·luloide recent estrenat, Lex Barker, el tercer Tarzan del cinema, i Lana Turner.

El 1955 comptaríem amb la glamurosa presència d’Ava Gardner. La protagonista de Mogambo cercava un descans de la seva agitada vida social de Madrid, on aleshores havia iniciat una relació sentimental amb el torero Luis Miguel Dominguín. I el lloc elegit fou la casa de Deià del seu amic Robert Graves. L’escriptor britànic havia arribat per primera vegada a l’illa el 1929, persuadit per les paraules de la seva amiga la poetessa nord-americana Gertrude Stein: “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”.

L’abril de 1956, el luxós Hotel Formentor, acabat de comprar per un grup d’empresaris mallorquins, rebia la parella de nuvis més mediàtica del moment: el príncep Rainier de Mònaco i l’actriu Grace Kelly. Quedaren tan enamorats de l’illa que, a principis dels anys seixanta, repetiren la visita en companyia de la parella amiga formada pel magnat grec Aristotelis Onassis i la cantant d’òpera Maria Callas. Fou l’època d’esplendor de l’antic hotel de l’argentí Adam Diehl, escenari de diversos esdeveniments mundials com el I Congrés Lul·lístic Internacional (1955) i les Converses Poètiques de Formentor (1959).

El nom de la princesa monegasca quedaria estampat en una marca de galletes, les famoses Quely, d’Inca. Va ser una jugada mestra de l’empresari Jaume Domènech, que cercava obrir al mercat nacional un producte que havia creat abans de la Guerra Civil.

La gallina dels ous d’or

A poc a poc, doncs, Mallorca es tornava a posar en el mapa d’una Europa que començava a gaudir de l’estat del benestar: s’havia incrementat el poder adquisitiu d’àmplies capes de la població i, el més important, s’havien instaurat les vacances pagades. Hi hagué un altre esdeveniment clau: el 1956 el conveni d’aviació civil de París implicà l’abolició de les restriccions a l’aviació no regular (vols xàrters). Això feu que s’ampliassin les destinacions i que s’abaratissin els preus. La devaluació de la moneda espanyola fou un altre incentiu per venir a passar les vacances a casa nostra.

El 1950, Mallorca ja tenia 38 hotels vora mar. Era el tret de sortida a la “litorització” de l’activitat econòmica: unes terres abans marginals, perquè no generaven cap benefici, de sobte es convertiren en una mina d’or. Les autoritats franquistes també s’adonaren que el turisme era la gran aposta de futur, la “gallina dels ous d’or”. Aquesta metàfora era prou utilitzada durant la dècada dels cinquanta i la posterior. Servia per expressar de manera col·loquial l’enorme potencial d’entrada de divises que representava la indústria de sol i platja.

El 1951 es creà el Ministerio de Información y Turismo, que va establir una indispensable línia de crèdits destinats al sector turístic. Aquell mateix any, el mític Club Mediterranée organitzà la ruta París-Palma. Era el primer xàrter que operava a l’Estat. La maquinària ja estava en marxa. El turisme creixent requerí més infraestructures per a les quals va ser necessària mà d’obra de fora.

Els primers forasters

Així, a comptagotes, anaren arribant, procedents de la península, picapedrers, cambrers i recepcionistes d’hotel, que aviat serien coneguts com a forasters. Amb el temps, aquesta etiqueta, que en un principi indicava l’origen ultramarí del personal, acabaria tenint una connotació despectiva. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular faria que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”.

Les estadístiques de l’època revelen una dada curiosa. En paral·lel a aquella galopant immigració, durant els anys cinquanta molts mallorquins continuaven emigrant. Semblava, doncs, que els que fugien de les penúries de la postguerra no s’adonaven de les possibilitats que oferia un fenomen que s’acabaria convertint en el principal motor econòmic de l’illa.

El 1967, en el seu llibre Els mallorquins, el polític i intel·lectual artanenc Josep Melià feia la següent reflexió sobre com els mallorquins convisqueren amb aquella primera onada migratòria: “Davant aquesta invasió pacífica reaccionàvem amb la mateixa resignació, o inseguretat, és a dir, amb la mateixa fortalesa amagada, que havíem demostrat al llarg de segles de devastacions i conquestes. Amables amb els forasters, dòcils, adaptables als seus costums, transigíem i fèiem cara hospitalària [...]. Havia canviat el nivell econòmic, però els complexos sobrevivien”.

A principi dels anys seixanta Mallorca ja es guanyà la fama de ser l’“illa daurada dels obrers”. Hi havia tant per fer que el govern espanyol es veié en la necessitat d’organitzar trasllats massiu de treballadors cap a casa nostra. Alguns hotels pioners de l’Arenal fins i tot s’arribaren a construir i a gestionar després amb els habitants de tot un poble de la península.

Aquells anys era habitual veure a les oficines de correus de Palma forasters que enviaven doblers a les seves dones o famílies. En un primer moment només venien a fer la temporada, però molts d’ells s’acabaren instal·lant en una “roqueta” que als seus ulls era una terra promesa, plena d’oportunitats. Aviat sorgiren les històries d’amor amb la població local. Fou l’inici del mestissatge, un baló d’oxigen per a l’atàvica endogàmia insular.

Els mallorquins no trigaren a pujar també al carro del sector dels serveis. De manera progressiva, el camp s’anà despoblant en benefici d’unes revaloritzades costes que ajudaren a oblidar els calls a les mans. Mallorca anava canviat la fesomia. L’illa agrícola, pobra i emigradora donà pas a la meca del turisme.

‘Souvenirs’ espanyols

El preu que els mallorquins hagueren de pagar per aquella gallina dels ous d’or fou la seva lenta despersonalització. Bé ho plasmà el cinema de final dels cinquanta amb pel·lícules documentals com Viaje a Mallorca (1958). Ja no es mostraven les escenes bucòliques de pagesos amb les seves tradicions. Aleshores, els llocs escollits foren els paisatges turístics amb la intenció d’assimilar Mallorca a l’Europa capitalista i allunyar-la, així, de la misèria i la repressió franquistes.

En aquesta nova “mirada turística”, la cultura popular desapareix i dona pas a la promoguda per les autoritats espanyoles: la del torero, la sevillana i el flamenc. Són figures que ja estigueren ben presents en les incipients botigues de souvenirs locals. La “marca Espanya” de la nostra illa també es reflectí en pel·lícules d’amor com Muchachas de vacaciones (1958) i Vacaciones en Mallorca (1959). Es tancava, així, una dècada de lluna de mel per a una indústria que condicionaria per sempre la nostra identitat.

La falta de visió de Joan March

En la dècada dels anys cinquanta a Mallorca es posaren les bases del turisme de masses. En aquell temps, però, hi va haver gent escèptica amb la nostra futura gallina dels ous d’or. Fou el cas del banquer Joan March, mort el 1962. Diferents fonts orals coincideixen en la mateixa anècdota.

Un dia, passejant amb un arquitecte per les costes de Magaluf, en Verga digué: “No bastaran els ametlers de Mallorca perquè s’hi pengin tots els hotelers”. Augurava així un fracàs absolut per als grans establiments que es disposaven a acollir hordes de turistes a la recerca de sol i platja. Ell preferia el turisme de luxe. A Mèxic, a Acapulco, invertí doblers en la construcció d’un complex vacacional on s’allotjarien els Kennedy i Sinatra, entre d’altres celebritats.

March va ser el gran empresari del contraban. Curiosament, alguns dels nostres hotels s’aixecaren gràcies a aquesta activitat il·legal, però del tot imprescindible perquè, durant els difícils anys d’autarquia de la postguerra, la gent pogués subsistir. Els contrabandistes que guanyaren més doblers no dubtaren a comprar un solar on poder fer un petit hotel, sobretot a la zona de l’Arenal i Santanyí. Aleshores, a Mallorca l’agricultura no donava per invertir en hotels i la indústria tèxtil començava a estar en crisi.

I la setmana que ve: ‘Agatha Christie, la turista un milió que no fou’.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF