PalmaA final del segle XIX es va introduir a Espanya un esport que acabava de néixer a Anglaterra amb el nom de football. Aleshores es tractava d’un passatemps exclusiu de les classes benestants. Així sorgiren entitats com l’Athletic Club de Bilbao (1898), el Recreativo de Huelva (1889), el Futbol Club Barcelona (1899), l’Espanyol de Barcelona (1900), el Madrid Football Club (1902) i l’Atlético de Madrid (1903).
A casa nostra, l’actual RCE Mallorca va néixer el 5 de març de 1916 de la mà d’Adolfo Vázquez Humasqué. De família gallega, era enginyer agrònom. El 1912 havia aterrat a Mallorca per fer-se càrrec de la Granja Escola de les Balears. Aviat es mogué entre la burgesia i els militars que freqüentaven el Círculo Mallorquín de Palma. El club que fundà sota la seva influència s’anomenà inicialment Alfonso XIII FC, en honor del monarca de l’època. Al cap de tres mesos, el rei d’Espanya va concedir el títol de ‘reial’ a l’equip illenc, que passà a dir-se Real Sociedad Alfonso XIII. Seguint la moda d’aquells temps, altres clubs espanyols adoptarien el mateix títol. L’abril de 1931, en exiliar-se el rei amb la proclamació de la República, l’entitat fundada per Vázquez mutaria en Club Deportivo Mallorca.
El 23 de març de 1916 el conjunt vermell estrenà estadi, el Bons Aires, al carrer del General Riera. Aquell camp, avui ocupat per un bloc de pisos, va ser el primer de dimensions reglamentàries a l’illa. El 25 de març de 1916 els alfonsins ja es varen veure les cares amb el reserva del Barcelona. Perderen per 0-6. I el 30 de juliol de 1916 s’enfrontarien, a la capital d’Espanya, amb el Reial Madrid. El resultat els fou advers (6-1).
El 14 de novembre de 1920 arribà competència per al Real Sociedad Alfonso XIII. Naixia el Baleares FC, el club humil i obrer per excel·lència de Palma. Ho feia a partir de la fusió entre el Mallorca FC, format per treballadors de Fundición Carbonell, i el Mecánico, amb integrants de la companyia Isleña Marítima, l’actual Trasmediterránea. Aquell nou equip adoptà la samarreta de franges verticals blanc-i-blaves dels mecànics i els calçons blancs dels mallorquinistes. El seu primer terreny de joc va ser la Síquia Reial, als afores de ciutat. Després, però, començà a jugar al velòdrom del Tirador.
El primer derbi palmesà tingué lloc el 13 de març de 1921 al camp de Bons Aires. Va ser un enfrontament ple de tensió. “La Guàrdia Civil hagué d’intervenir-hi per aturar els aldarulls entre les aficions del Baleares FC i el Real Sociedad Alfonso XIII”. Ho assegura Manuel García Gargallo, que el 2013 va escriure Els orígens de l’Atlètic Balears (1920-1942). Dels inicis a la fusió.
L’equip del ‘Movimiento’
El 1924 el Baleares FC estrenaria camp propi, el de Son Canals, a la carretera d’Inca (avui carrer d’Aragó). El 18 de juliol de 1936 ja aixecava la Copa Presidente de la República. Aquella mateixa nit, coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil, alguns jugadors blanc-i-blaus salparen rumb a Barcelona per participar en l’Olimpíada Popular, l’alternativa antifeixista als Jocs de Berlín que no s’arribà a celebrar. En canvi, el CE Mallorca, que era com ja es coneixia el Real Sociedad Alfonso XIII, no hi envià cap dels seus futbolistes. Aquest fet no estranya gens a l’escriptor Llorenç Capellà, autor del llibre L’esport a les Balears (1936-1959). “El CE Mallorca -diu- va ser el primer equip de les Illes que es va adherir amb un manifest al Movimiento ”.
El 27 de setembre de 1936 el conjunt mallorquinista, havent recuperat ja el títol de ‘reial’, organitzà un partit en benefici “de la suscripción por el Movimiento Salvador de España”. Capellà recorda que el vermell va ser l’equip de les Illes que més homes va aportar a la Guerra Civil. Aquesta implicació contrasta amb el destí que esperava al primer president de l’entitat, Adolfo Vázquez Humasqué. “Té -recorda Capellà- fama de ser monàrquic pel nom que posà al club que fundà. En proclamar-se la República, però, es va fer d’Esquerra Republicana i acabà exiliant-se a Mèxic, on moriria el 1975”. Avui, un carrer prop de Gènova, a Palma, duu el seu nom.
La figura que millor personifica la simbiosi del RCE Mallorca amb la dictadura franquista és Lluís Sitjar. Presidí el club en tres ocasions (1926-1927, 1930-1933 i 1943-1946). Entre el 1933 i el 1936 havia estat regidor de l’Ajuntament de Palma pel Partit Republicà Regionalista amb una forta implantació en els cercles de terratinents. Amb el triomf de l’ Alzamiento, es feu de la Falange. Casat en segones núpcies amb una porrerenca, Sitjar va ser qui orquestrà la majoria dels afusellaments de republicans al cementeri de Porreres. En la memòria col·lectiva, però, és més conegut per ser qui inaugurà el 1945, al barri palmesà del Fortí, el nou estadi del RCE Mallorca, que deu anys després portaria el seu nom.
Di Stéfano
El 27 de maig de 1942, el Baleares FC, l’etern rival de l’equip vermell, es rebatejà com a Atlètic Balears a partir d’una nova fusió amb l’Atlètic FC, nascut el 1922 a la barriada de Son Canals. Durant la postguerra es mantingué viva la rivalitat entre els dos equips palmesans. “Aquells anys -assenyala Capellà- persistia la idea que l’Atlètic Balears era l’equip dels pobres i, per extensió, dels esquerrans, dels rojos. El RCE Mallorca, però, tot i ser l’altaveu de la burgesia, començà a tenir també seguidors de les classes populars”. La dictadura ja s’encarregà de desestabilitzar el club blanc-i-blau. Això ho sap bé el periodista Miquel Vidal, autor, juntament amb Jordi Vidal, del llibre Història del RCD Mallorca (1916-2004). “La temporada 1949-1950 -recorda- el governador civil de Balears ordenà que Jaume Alorda, el jugador estrella dels baleàrics, passàs a l’equip rival per evitar que baixàs de Segona Divisió”.
El 14 d’agost de 1959 la directiva mallorquinista també utilitzà la seva influència per fer un altre regal a l’afició. Aquell dia s’estrenava la il·luminació artificial del Lluís Sitjar, que es volia equiparar a la resta d’estadis espanyols aprofitant que l’equip acabava de pujar a Segona Divisió. Per a l’ocasió s’organitzà un amistós contra el Newcastle. Aleshores, Alfredo di Stéfano, la icona del Reial Madrid, passava uns dies de vacances a l’illa i el club el convidà a jugar amb la samarreta dels vermells. En principi, només havia de jugar uns deu minuts, però arribà a disputar el partit sencer, que conclogué amb empat a u.
Di Stéfano, amb tot, dugué bona sort als locals. Aquella temporada, el RCE Mallorca acabaria pujant a Primera. L’últim partit es jugà al camp del Levante, i hi guanyaren per 1-2, no sense polèmica. “Diuen que va ser un partit comprat -assegura Capellà. Els aficionats que hi anaren, gent obrera, no varen saber com manifestar la seva alegria. Com que no tenien La Balanguera, de manera espontània es posaren a cantar La Beata : “Son Tomasseta on sou, ja vos podeu amagar [...]”. Era el retorn a un símbols populars d’un club que representava el poder i els botifarres”.
El 1960 l’Atlètic Balears estrenà l’Estadi Balear, prop de la carretera de Manacor. Des d’aquí no aturà de treure l’ull al que passava al Lluís Sitjar. “Als anys setanta -recorda Manuel García- ambdós clubs es trobaven a Tercera Divisió i passaven per una greu crisi econòmica. Aleshores algú en va proposar la fusió. Les dues aficions, però, s’hi oposaren rotundament”. “L’Atlètic Balears -continua l’historiador- és un cas pràcticament únic de supervivència en el futbol espanyol. No ha desaparegut malgrat totes les dificultats i malgrat que el seu gran rival sempre ha tingut més ajuda de les institucions”.
Avui aquesta rivalitat entre els dos clubs palmesans continua ben viva. Miquel Vidal la reflecteix amb una anècdota: “Quan el 2013 l’Atlètic Balears va haver de deixar l’Estadi Balear per culpa del seu estat ruïnós, vaig proposar que els baleàrics, en lloc d’anar a Son Malferit, utilitzassin l’estadi de Son Moix, del RCE Mallorca. Es tracta d’una instal·lació municipal que s’inaugurà el 1999 amb motiu de la Universíada. A l’estranger hi ha molts d’equips que comparteixen estadi. A Itàlia, per exemple, el Milà i l’Inter utilitzen San Siro, una setmana uns i l’altra els altres. A casa nostra, però, la meva proposta no va ser acceptada de cap de les maneres”. L’animadversió entre els baleàrics i els mallorquinistes va ser ben palpable el 2017 quan es varen veure les cares a Segona B després de 38 anys.
Constància, el gran rival obrer de la Part Forana
El gran rival de la Part Forana del Mallorca va ser el Constància d’Inca. Igual que l’Atlètic Balears, també es tractava d’un club de classes populars que ben aviat aconseguí seguidors fora del seu municipi. Havia estat fundat el 1922 per iniciativa de La Constància, una mutualitat obrera. Entre el 1933 i el 1936 es convertí en el primer equip balear a disputar la Copa d’Espanya, antiga denominació de la Copa del Rei.
Els enfrontaments entre el Mallorca i el Constància solien acabar en vertaderes batalles campals. El 3 d’abril de 1933, el conjunt vermell disputà un partit molt sonat al camp inquer. Les aficions d’un i altre equip s’atuparen de valent. Fins i tot el governador civil d’aleshores va haver d’intervenir per apaivagar els ànims. Després, efectius de la Guàrdia Civil hagueren d’escortar fins a Palma l’autocar dels jugadors mallorquinistes.
Aquell incident fou tan sols l’aperitiu del que es produiria el 20 de maig de 1945. El Mallorca i el Constància es jugaven, al camp palmesà de Bons Aires, la permanència a Segona Divisió. A l’equip inquer li bastava perdre únicament d’un gol per conservar la categoria. L’equip vermell, però, guanyà per dos gols a zero. Aviat, a les tribunes, mallorquinistes i constanciers començaren a repartir llenya. El tren de tornada a Inca era com si vingués del front de batalla, carregat de ferits.
Al seu llibre L’esport a les Balears (1936-1959), Llorenç Capellà apunta que aquella victòria vermella va ser gràcies a l’ajuda de l’àrbitre, que va anul·lar dos gols del Constància suposadament per fora de joc. A més, al minut deu, un bot entre París i Pocoví provocà una commoció cerebral al primer i el conjunt inquer hagué d’afrontar la resta del partit en inferioritat numèrica. Aquell contratemps exasperà encara més l’afició visitant. A la promoció, jugada a partit únic a Madrid, el Còrdova guanyà el Constància per tres a dos i l’envià a Tercera. Des d’aleshores, en l’imaginari inquer, Cruellas seria considerat la viva imatge del dimoni. No debades, per culpa del seu arbitratge el Constància passà més de 20 anys en un barranc que estigué a punt de costar-li la desaparició. El Mallorca, en canvi, el 1959, 15 anys després d’aquell polèmic partit, aconseguia l’ascens a Primera Divisió.
