Margalida Jofre, la veu dels sords

Durant el franquisme l’andritxola trencà barreres en convertir-se en la primera dona de l’estat espanyol a presidir una associació

A les Balears els sords començaren a tenir consciència de comunitat lingüística gràcies a Margalida Jofre. A dos anys, aquesta andritxola, nascuda el 1905, quedà marcada per una fatalitat: un dia el seu padrí jove la va tirar enlaire amb tanta mala fortuna que no la va arribar a agafar. La nina caigué a terra i, del cop, quedà sorda. En complir els set anys, els seus pares, que eren pagesos benestants, decidiren dur-la a Barcelona a l’escola de nines sordes i cegues de la Puríssima Concepció.

El 1921, amb 16 anys, Margalida tornà a Mallorca i se sentí una privilegiada per haver après la llengua de signes. A l’illa, però, tot eren cares llargues. Quan la gent la sentia parlar la tractaven de beneita. “La ceguesa t’allunya de les coses, però la sordesa t’allunya de les persones”, pensava. Ella, tanmateix, estava disposada a revertir aquella situació. Així, es proposà escolaritzar els nins sords sense recursos econòmics. Amb l’ajuda del seu germà hoteler Bernat Jofre, el primer que feu va ser recórrer tots els pobles de l’illa per fer un cens de la població amb problemes auditius.

L’activisme de Margalida sorprengué molt per allà on passava. “Té molt de mèrit el que va fer la meva tia Margarita. Va ser una gran lluitadora que es va obrir camí en una societat profundament masclista”, recorda el seu nebot net Bernat Jofre. Amb el cens ja elaborat, l’andritxola es dirigí a la Diputació Balear, però els polítics no volgueren saber res de la seva proposta. Es toparia amb la mateixa indiferència en temps de la Segona República. Poca cosa pogué fer el seu germà, que el 1932, durant set mesos, fou batle de Palma.

Una dona tenaç

El cop militar del juliol del 1936 suposaria un trasbals familiar important per a Margalida. La insurrecció sorprengué el seu germà Bernat a Madrid. Essent la mà dreta del batle Darder, havia acudit a la capital espanyola amb l’objectiu d’aconseguir els doblers necessaris per finançar les obres del mercat de l’Olivar de Palma. Després de ser nomenat cònsol a Niça, Bernat inicià un exili de 23 anys a Veneçuela.

Durant la postguerra, Margalida continuà amb la seva curolla. No dubtà a demanar ajuda a les mateixes persones que pocs anys abans havien condemnat el seu germà. Ho feu gràcies a una carta de recomanació del poderós orde franciscà. Així, el 1940 aconseguí que arribassin a Palma quatre monges de València per crear un centre de la Puríssima a l’illa. Començaren a treballar en un pis del carrer de Zagradanada de Palma. Aviat, davant l’augment d’alumnat, el centre es traslladà a Can Salas.

En aquells anys, a Espanya, el moviment associatiu de persones sordes anava establint les seves bases. Entre les organitzacions existents de l’època hi havia Acción Católica Nacional de Sordomudos de Madrid, que recorria el país amb l’objectiu de crear delegacions per les diferents ciutats. A Mallorca tot d’una es proposà el nom de Margalida Jofre com a dirigent de la delegació. Així, el 25 de juliol de 1942 l’andritxola es convertia en la primera dona a Espanya a presidir una associació, que arrencà amb una trentena de socis.

Des de l’associació, Margalida va impulsar l’Ajuda Mútua de Previsió i Socors dels Sordmuts de Mallorca, un fons solidari que pretenia solucionar les dificultats econòmiques dels socis. També aconseguí que les persones sordes poguessin conduir. La ‘veu dels sords’ a les Illes morí el 1969 de manera sobtada després d’una festa familiar. Tenia 64 anys. El seu nebot-net Bernat Jofre recorda que “sense la seva immensa curiositat per intentar entendre el món la meva tia no hauria fet tot el que va fer”. Avui el llegat d’aquesta andritxola pionera encara és ben present a través de la seva associació, que ha passat a dir-se Federació de Sords de les Illes Balears (FSIB). Des del 2018 un carrer a Palma recorda la seva figura. I a Andratx, a la seva casa natal, una placa també l’homenatja.

Mallorca, pionera

Segons l’INE, actualment a les Balears hi ha 15.300 persones amb alguna discapacitat auditiva. El 1990 l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) posà en marxa el primer servei d’intèrprets de llengua de signes a les Balears. És un servei totalment gratuït amb el qual les persones sordes, a través d’un intèrpret, poden encarregar-se de les gestions del seu dia a dia: anar al metge, al notari o a una reunió escolar.

El 2002, sota l’ombra allargada de Margalida Jofre, el Consell de Mallorca va ser la primera institució d’Espanya a incloure la llengua de signes en tots els actes públics. Ho feu de la mà d’Ana Rosa Abejón, germana d’una persona sorda. “A final dels anys noranta -recorda- s’havia celebrat al Congrés dels Diputats el primer debat sobre l’estat de la nació amb llengües de signes, que va tenir una enorme repercussió. Jo aleshores treballava a Canal 4, que era una de les dues cadenes a Espanya que tenia un informatiu en llengua de signes. Un dia em veié Miquel Àngel Borràs, conseller insular de Medi Ambient, i em convidà a interpretar la llengua de signes en un acte. Aviat la presidenta Maria Antònia Munar em proposà implantar la iniciativa al Consell de Mallorca”.

Desset anys després, Abejón encara treballa per al Consell de Mallorca. “Avui -hi insisteix- tota la comunicació institucional que penjam a Youtube va acompanyada d’un intèrpret de signes. Això no ho fa cap altre organisme de l’Estat”. Ella és conscient que en moltes de les rodes de premsa que cobreix no hi ha cap periodista sord. Es tracta, però, de visibilitzar una llengua que és molt més que un instrument de comunicació entre les persones sordes: “Socialment la llengua de signes encara no està molt ben vista. Amb tot, però, ja comença a considerar-se una eina de cultura, que forma part del nostre patrimoni cultural”.

Una llengua minoritzada

Abejón deixa clar que s’ha de parlar de sords i no de sordmuts: “Si una persona té un grau de sordesa elevat, no pot reproduir els sons de manera intel·ligible perquè mai no els ha sentit. Té, però, la capacitat de fer-los”. La intèrpret també destaca que s’ha parlar de llengua de signes i no de llenguatge. No debades, el llenguatge és la capacitat que tenim de comunicar-nos, mentre que la llengua és la concreció d’aquesta capacitat. “Els sords -assegura- parlen de memòria i això és molt difícil. Ho fan recordant que tal moviment de la llengua recolzada en una zona determinada de la boca produeix tal so”.

El 2007 es feu realitat una reivindicació històrica del col·lectiu sord: el reconeixement legal de la llengua de signes espanyola i catalana a l’Estat (la coincidència lèxica entre ambdues llengües és superior al 70%). I el 2015 el Consell de Ministres declarà el 14 de juny Dia nacional de la llengua de signes. Abejón, tanmateix, assegura que encara queda molta feina per fer: “La llengua de signes, com ho ha estat el català, és una llengua minoritzada. A les escoles els nins sords no disposen d’intèrprets. I se’ls ha de reconèixer que tenen una llengua pròpia equiparable a qualsevol llengua oral. Per desgràcia, són pocs els que acaben els estudis de Secundària”.

Amb tot, Abejón anima els pares amb fills sords a fer valer els seus drets: “Sé d’una alumna sorda que es matriculà a Magisteri i que al cap d’un mes ja no hi volgué anar. Els seus pares, però, li feren costat i exigiren que la universitat posàs un intèrpret a la seva disposició. I ho varen aconseguir”. A la universitat la intèrpret lamenta que carreres com Magisteri o Pedagogia no tinguin una assignatura de llengua de signes. Mentrestant, el món cultural demostra tenir una major sensibilització al respecte. Cada cop són més els grups musicals que s’animen a incorporar als seus espectacles un intèrpret de llengua de signes. És el cas del conjunt català Roba Estesa o de Rozalén. El camí per a l’eliminació de barreres auditives ja és imparable.

Una llengua meravellosa

A na Rosa Abejón, intèrpret del Consell de Mallorca, insisteix que la llengua de signes no és cap mena de codi artificial, similar al Morse o al Braille: “La diferència és que la llengua de signes té gramàtica i els codis, no. En realitat, existeixen tantes llengües de signes com llengües orals hi ha”. Així, en la llengua de signes catalana la tomàtiga s’interpreta com el gest de sucar pa amb tomàtiga. En castellà, en canvi, es fa un gest com si et posassis un nas de pallasso, referint-se a la frase feta “tener la nariz como un tomate”.

En qualsevol acte comunicatiu, el llenguatge verbal només representa el 7%. La resta de la informació la donam per mitjà del nostre to de veu (38%) i del nostre cos (55%). En la llengua de signes l’expressió facial pot canviar totalment un significat. A més, la part del cos on es col·loca el signe també pot alterar-ne el significat.

Abejón recorda que una de les principals característiques de la llengua de signes és la tridimensionalitat: “Cognitivament han de posar-se en funcionament mecanismes diferents dels que utilitzam quan aprenem llengües orals, cosa que la fa més especial encara”. Hi ha llengües de signes que tenen flexió de temps, però la catalana o la castellana, no. Per defecte, el que es diu està en present. Així, si es vol parlar del futur o del passat, s’ha de començar la frase indicant el moment de l’acció (ahir, demà, l’any passat, d’aquí a molts d’anys...).

Les persones sordes són, per tant, artesans de la comunicació, en el sentit primigeni del terme. El 1963 Josep Pla feia el següent elogi de les activitats regides per les mans: “Tota la vida moderna tendeix a fer servir cada vegada més les mans, en tant que complement últim i decisiu dels altres sentits humans, que són molts i d’una gran complexitat. Per això, afirmar que, en molts casos, la intel·ligència està arrelada a les mans és probablement un fet d’observació elemental. Totes les meravelles existents avui a la terra -l’escultura, la música, l’arquitectura, els jardins, els paisatges de més bellesa, els objectes més ben construïts, més perfectes, més fascinadors- s’han fet amb les mans”.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF