Pier Paolo Pasolini (1922-1975) va ser una figura destacada de la cultura literària i cinematogràfica italiana, i un dels intel·lectuals més importants del segle XX. Pasolini rebutja el Maig del 68 a causa de les seves conviccions marxistes. Sosté que el Maig del 68 és una revolta conservadora, un conflicte generacional, entre pares i fills de la burgesia, una mena de ‘guerra civil’ que enfronta joves burgesos ‘fills de papà’ contra els seus pares i els seus valors culturals. D’aquí ve la definició del moviment com a contracultural. Pasolini critica l’origen burgès dels protagonistes de les protestes i el seu conformisme. També rebutja la violència estudiantil i policial, encara que sent gran simpatia per la policia a causa del seu origen obrer. No perdona als estudiants la contradicció entre el seu pacifisme verbal i la seva conducta violenta.
Pasolini desconfia de la joventut que du cabellera. Dur els cabells llargs no significa ser d’esquerres, ni tampoc representa cap ideologia. Per a Pasolini, la cabellera és un símbol d’aculturació i d’integració de la joventut en els patrons que imposa la moda. Però desconfia encara més dels moviments de masses i de la manca de voluntat dels estudiants rebels per socialitzar la lluita i implicar-hi les classes treballadores. Pasolini és pessimista, està convençut que la protesta estudiantil accelerarà la tendència neocapitalista cap a la modernització cultural, l’aculturació i la consolidació d’una ideologia conformista lligada a una filosofia de vida hedonista i individualista. Creu que es produirà la transformació antropològica dels ciutadans en consumidors, així com la desaparició dels fonaments culturals tradicionals que fan possible l’existència de la classe proletària. Pasolini té una visió antagònica a la defensada per altres pensadors de l’època, com Herbert Marcuse (1898-1979). Pasolini es desmarca de la defensa dels estudiants que fa Marcuse. De fet, l’acusa de ser un adulador, per rerir-se públicament als estudiants com a herois del seu temps. Javier Noya observa una certa evolució en l’opinió de Pasolini sobre el Maig del 68. Segons Noya, la posició inicial de Pasolini és molt crítica amb el moviment, però amb el pas del temps se suavitza i passa a ser més ambivalent. En sintonia amb aquesta línia més comprensiva, Pasolini veu amb simpatia la confluència de les protestes estudiantils amb les vagues obreres; la globalització de la lluita i el gir antiimperialista i anticolonialista; l’horitzontalitat del moviment i les denúncies dels estudiants contra la manca de neutralitat de la universitat. El postmaig va donar lloc a protestes pacífiques contra la guerra del Vietnam, i també al ‘feixisme d’esquerra’, a la lluita armada com a estratègia per combatre la violència estructural del sistema. La història va confirmar els pitjors temors de Pasolini i va consumar el desig de Marcuse. Pasolini havia anticipat la deriva violenta de la nova esquerra i Marcuse havia defensat l’ús legítim de la violència com a mitjà per combatre l’opressió i l’explotació. El 2018 es commemora el 50è aniversari del Maig del 68. L’efemèride ha donat lloc a la publicació de nombrosos llibres que analitzen aquest fenomen i expliquen els fets i la seva influència intel·lectual i política en la formació d’una nova esquerra, però hauria de ser una oportunitat també per pensar el Maig del 68 en relació amb els moviments de protesta contemporanis, com el moviment antiglobalització, el 15-M i les primaveres àrabs.
Joaquín Miras: “L’individu s’autogenera en la interacció entre els membres d’una comunitat”
Filòleg comunista i marxista
Joaquín Miras (Barcelona, 1953) és filòleg comunista i marxista, representant destacat de l’escola marxista de Barcelona, d’inspiració comunista. Actualment presideix l’associació cultural Espai Marx. Ha militat durant gairebé 30 anys en organitzacions polítiques comunistes com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Va dirigir la revista de teoria política Realitat entre el 1989 i el 1999. El seu treball intel·lectual s’ha centrat en la filosofia de la praxi i el republicanisme democràtic. Ha estudiat també l’escola iusnaturalista de Salamanca i el pensament del seu fundador, Francisco de Vitoria. La seva filosofia política està inspirada en el marxisme crític de Manuel Sacristán i Giulia Adinolfi i en la lectura de l’obra de Gramsci, Lukacs, Rosenberg, Thompson i Pasolini. Ha publicat nombrosos articles i treballs sobre filosofia política per a diversos mitjans alternatius com Rebelión, Sin permiso i El Viejo Topo. Ha escrit diversos llibres d’assaig polític com Repensar la política, refundar la izquierda (El Viejo Topo, 2002), El legado cultural del comunismo, un debat amb Jordi Borja (2011), Praxis política y estado republicano (El Viejo Topo, 2016), com també el llibre No nos representen (Corsarias, 2016). És coautor amb Joan Tafalla de La izquierda como problema (El Viejo Topo, 2013). Amb Miras parlam de la seva concepció de la filosofia de la praxi i dels principis ètics que han d’orientar una política republicana.
Actualment desenvolupau una tasca formativa dins Espai Marx. Podríeu explicar què és Espai Marx i quina funció política i teòrica té avui dia?
L’Espai Marx té l’origen en un seminari de lectura que vàrem promoure com a espai de formació per als membres més joves del consell de redacció de la revista Realitat. En el moment que deix la militància comunista i la direcció de la revista, constituesc amb altres companys Espai Marx com una associació, amb la finalitat de divulgar el marxisme. Nosaltres intentam visibilitzar i difondre, en la mesura de les nostres possibilitats, el llegat de Marx i d’altres pensadors marxistes rellevants com Antonio Gramsci o Lukacs, partint de la base que el marxisme no existeix a Espanya com a conseqüència de la derrota dels partits comunistes i que només queda un petit nucli de pensadors marxistes a Madrid. Quant al sentit d’Espai Marx, puc dir que el capitalisme mateix ha revelat l’interès de l’obra de Marx, en la mesura que ha estat l’únic pensador que ha explicat la dinàmica de crisis cícliques que acompanyen l’evolució del capitalisme.
Sou filòleg de formació, però l’experiència política us ha dut fins a la filosofia, més concretament cap a una filosofia de la praxi. Podríeu caracteritzar la filosofia de la praxi que defensau?
La meva idea és que si el món existeix és perquè les mans de milions de persones, dirigides per les seves ments, estan actuant contínuament. Nosaltres som els creadors del món, cream el món a través de les nostres accions. La filosofia de la praxi pensa la política com el quefer de la gent que intenta crear alternatives a la vida quotidiana, que s’esforça per generar pensament a través de diaris, revistes, que utilitza tots els mitjans al seu abast per ajudar la gent a autoorganitzar-se. Per tant, la praxi, així com l’entenc, té com a finalitat constituir un subjecte col·lectiu, format per milions de persones, cadascuna de les quals treballa dins l’àmbit de la seva vida quotidiana, per generar un projecte de vida alternatiu. I aquest subjecte polític desborda les activitats dels partits polítics convencionals, no se centra a fer campanyes per aconseguir major representació política, ni ha de tenir cap grup dirigent que li doni consignes, dient-li allò que ha de fer.
Considerau aleshores que la filosofia és un saber de segon ordre que ha d’estar subordinat a la praxi política a la qual us referiu?
El primeríssim saber seria el de la gent que s’organitza per canviar la seva vida. Hegel diu que perquè el subjecte sàpiga què ha de fer, s’ha de posar a fer-ho. I una vegada ho ha fet, s’adona d’allò que és capaç de fer. Hegel mai no va pensar que el filòsof havia de dirigir el món perquè sempre arriba massa tard, que és una manera metafòrica de dir que la seva funció és interpretar els fets. No compartesc aquesta concepció hegeliana de la filosofia. Jo pens que la filosofia va aferrada al fer, que el filòsof no ha d’esperar que el cicle històric acabi per explicar els fets, que per saber el que s’ha de fer cal posar-se en acció.
Criticau, a contracorrent, la concepció liberal de la política com a ciència i tècnica d’enginyeria social. Podríeu explicar la vostra concepció alternativa de la política i la seva relació amb la filosofia de la praxi?
Partesc d’una ontologia del que és l’ésser humà, alternativa a la liberal. La visió liberal descriu l’ésser humà com un individu autoconstituït des del mateix naixement, diu que som actius, diligents, estalviadors, treballadors i egoistes. El liberalisme entén l’egoisme com una virtut, perquè pensa que conduirà al bé comú. Jo, com a marxista, partesc de l’antropologia aristotèlica i hegeliana, de la idea que l’ésser humà és un ésser social i polític. Crec que la humanitat s’autoprodueix a través de l’acció comunitària, que l’ésser humà genera una praxi, un fer que només sorgeix de l’acord social. La praxi, entesa com a activitat, sorgeix de la sociabilitat humana. La comunitat és prèvia a l’individu. I l’individu s’autogenera en la interacció entre els membres d’una comunitat. Per a Hegel som un no-res intersubjectiu que pot ser-ho tot. Per a ell, som realitat efectiva, és a dir, praxi instersubjectiva.
Tot pensador, en sigui conscient o no, reflexiona des d’una tradició. La vostra tradició filosòfica i política és el republicanisme democràtic?
Sí, la meva tradició política és el republicanisme democràtic, i també el marxisme, que vaig aprendre amb Giulia Adinolfi i Manuel Sacristán. Després del contacte amb Giulia i Sacristán vaig descobrir el republicanisme, la res publica. Posteriorment, a través de Lukacs, vaig comprendre que la república és un mode de vida, un ethos, una cultura material. M’interessa molt també la visió republicana desenvolupada per Hegel. Per a Hegel l’estat és un sistema de costums, un saber fer, una cultura organitzada entorn d’una manera de fer determinada.
Podríeu explicar la concepció que teniu de l’eticitat, un concepte que esdevé central en la vostra concepció política i filosòfica, i també quina és la seva relació amb el republicanisme polític?
L’eticitat, que és la paraula que jo ús per referir-me a l’ethos, és un petit homenatge a Gramsci. L’eticitat no fa referència a la cultura entesa com a gran literatura, ni en sentit folklòric, sinó que té a veure amb allò que un antropòleg entendria per cultura, amb el que organitza una societat. El republicanisme és la tradició política que m’ajuda a entendre què és un estat i com ha de ser la lluita per una alternativa d’estat. Els estats i les formes polítiques que pareixen avui molt sòlides es poden deixar enrere, quan la gent senzillament diu que no les vol. Hi ha nombrosos exemples històrics, com la implosió de la Unió Soviètica i dels països de l’est. Solem pensar que el poder no es pot canviar, però la història ens diu el contrari. Pensam en el cas de la Unió Soviètica, un estat autoritari en què el poder polític controlava les televisions, les emissores i els diaris, i malgrat aquest control polític absolut sobre els mitjans de comunicació l’estat va caure. La caiguda de la Unió Soviètica s’explica perquè l’estat no respectava l’experiència de vida, l’’ethos’, el fer de la gent. La història ens diu que no es pot governar contra les formes de vida de la gent.
En el moment actual, com imaginau la possibilitat de construcció d’un nou ethos republicà? Potser el gir social republicà que reclamau que sigui possible a través d’un canvi cultural radical?
Cal superar l’ ethos liberal i també les maneres tradicionals d’entendre una república. El republicanisme només es pot construir des de baix, culturalment, com a forma de vida, vivint i compartint valors. I els valors no es comparteixen lingüísticament, sinó que es viuen. I per viure els valors cal tenir les mediacions organitzatives que permetin posar els principis a la pràctica. Una república és fonamentalment una comunitat que controla la generació del seu propi ethos, és una societat en què el viure no és imposat per cap institució ni empresa. Els anys del keynesianisme, l’esquerra defensava que l’activitat política consistia a estar a les institucions per administrar els impostos i distribuir la riquesa, per afavorir els assalariats i els sindicats amb millors salaris. En aquells anys, l’esquerra no es va adonar que havia abandonat el camp de combat més decisiu, que és el camp del saber viure. En canvi, Pasolini sí que va saber veure que s’estaven destruint les cultures tradicionals, que eren la base de sustentació de l’esquerra, perquè la nova cultura atomitzada, individualista, que sorgia amb força als anys 60, era la cultura del liberalisme, de la privacitat i de la derrota dels subalterns, que es varen quedar sense instruments de mediació, ni tan sols ideològics, per pensar d’una altra manera. El gran Pasolini ja va advertir que el Maig del 68 era una gran derrota, perquè tots els valors d’aquesta revolta eren individualistes. Pasolini va advertir també que l’hedonisme conduiria a un nou feixisme.
Existeixen subjectes polítics capaços de disputar l’hegemonia a l’’ethos’ liberal hegemònic entre les forces d’esquerra o s’han de construir encara?
A la nostra societat hi ha un gran malestar, pobresa, queixa i protesta. Però no existeixen subjectes organitzats capaços de combatre aquesta situació. Si pensam que el capitalisme és la causa que generarà el subjecte revolucionari capaç de canviar les coses, ens equivocarem, no ha estat anteriorment així ni ho serà en un futur. A partir de la massa enorme de milions d’insatisfets, podem intentar organitzar un quefer quotidià que generi un nou subjecte transformador. L’autogeneració d’un nou ethos durà de la mà l’autogeneració d’un nou subjecte. El nou ‘ethos’ que creem donarà lloc a una nova antropologia i societat.
