Turista de coa d'ull

Homosexuals, les víctimes oblidades del franquisme

Avui a les Illes Balears ni els mateixos perseguits ni els seus familiars no s’atreveixen a parlar d’un tema encara massa incòmode de recordar

Recentment, el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, ha denunciat que, a la fira turística de Berlín (ITB), un hoteler es referí a ell com a “este puto maricón”. Són restes d’una homofòbia que ve d’enrere. Ja durant la Guerra Civil, l’homosexualitat va ser un factor per ser empresonat o assassinat. Un exemple fou el poeta Federico García Lorca. El 18 d’agost de 1936 va ser executat per “rojo y maricón”, en paraules del cap de la banda que el va detenir.

La dictadura va començar a perseguir el col·lectiu gai el 1954 amb la modificació de la ‘Ley de vagos y maleantes’ de la Segona República. Aleshores l’homosexualitat passà a ser considerada un delicte que suposava penes a camps de treball. A més, els homosexuals i els transsexuals (“transvestits”, com se’ls anomenava a l’època) varen ser catalogats com a malalts o viciosos. Dins d’aquesta categoria no hi entraven les lesbianes, que, en la mentalitat masclista del règim, no existien. Així, dues dones que vivien juntes o que s’agafaven de la mà pel carrer no eren sospitoses. El 1970 arribà la ‘Ley de peligrosidad y rehabilitación social’, que substituïa l’anterior. S’establia que els gais eren individus perillosos que havien de ser internats en centres de reeducació on es podien ‘curar’ a mans de capellans i psiquiatres. Els més importants foren el de Badajoz i el de Huelva.

El 1977, amb la llei d’amnistia de la nova democràcia, tots els presos polítics quedaren en llibertat. La norma, però, no incloïa el col·lectiu gai. Aquests reclusos foren els darrers a sortir de les presons franquistes. El 1978 l’homosexualitat ja deixà de ser un delicte. Amb tot, fins al 1988 estigué vigent el càstig per escàndol públic contra conductes provocadores (nudisme, exhibicionisme, voyeurisme o homosexualitat).

Llistes negres

Tants d’anys de repressió marcaren. Ho demostra el fet que, a les Balears, els homosexuals represaliats de l’època contactats per aquest diari han preferit continuar guardant silenci. Asseguren que no volen recordar un passat que encara els regira l’estómac. L’excapellà Jaume Santandreu insisteix en la gravetat de la situació: “Tot i que no hi va haver morts, aquesta repressió contra els homosexuals va ser tan terrible que avui ni els mateixos perseguits ni els seus familiars s’atreveixen a parlar-ne. Jo vaig ser dels primers que fa 40 anys vàrem anar al cementeri de Manacor per recordar els afusellats. Aleshores gairebé no hi venia cap familiar. I ara hi van tots. En canvi, parlar de la repressió que patiren els homosexuals encara genera molta de por”.

A casa nostra, durant la dictadura, hi havia llistes negres d’homosexuals. Així ho recorda Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma: “Als anys seixanta els grisos entraven a festes privades i se’n duien gais a la caserna del Govern Civil, allà on ara hi ha la Delegació de Govern. Els afaitaven una cella i després els amollaven. A qui no li afaitaren la cella va ser a l’escriptor manacorí Jaume Vidal Alcover. Tenia bo perquè era parent de Joan Llabrés, el secretari del Govern Civil. Aviat, però, arran d’una detenció, saltà la notícia de la seva homosexualitat. S’endugué una gran decepció quan, en quedar amb uns amics seus al Born, tots li giraren l’esquena. Aleshores decidí anar-se’n a Barcelona”.

Josep Ferragut

Un dels homosexuals més famosos de la Palma d’aquella època va ser Colau Marieta. Era un senyor major, molt pintoresc, que venia calcetins pels carrers de ciutat. Sempre vestia amb una llarga bata grisa i duia els morros i les galtes pintats de vermell. Tanmateix, la majoria de gais hagueren de resignar-se a viure en la clandestinitat. N’hi hagué que acabaren malament. Fou el cas de l’arquitecte palmesà Josep Ferragut, autor d’emblemàtiques obres com l’edifici de Gesa o l’església de la Porciúncula. El 21 de febrer de 1968, amb 56 anys, el seu cadàver va aparèixer en un descampat del camí vell de Bunyola. Tenia la cara totalment desfigurada. Segons la policia, havia estat assassinat a cop de pedra per dos joves delinqüents que havien acompanyat l’arquitecte en cotxe fins al descampat. Aviat es descobrí el rerefons ‘escandalós’ del crim: la secreta però coneguda homosexualitat de Ferragut. La premsa deia que els dos acusats estaven “especializados en chantajes sobre la vida de las personas”.

També s’ha especulat que rere l’assassinat de l’arquitecte palmesà hi havia la mà del sector urbanístic de l’illa. A la dècada dels cinquanta, Ferragut va ser molt crític amb l’esclat del ‘boom’ turístic. No es cansà de denunciar la cobdícia depredadora dels constructors. La seva veu, per tant, era molt incòmoda. La mateixa sort tindria curiosament set anys després el director de cinema italià Pier Paolo Pasolini. També morí en estranyes circumstàncies a mans d’un jove xaper al port d’Òstia.

Contra Ramon Aguiló

El moviment LGTBI es va començar a visibilitzar el 28 de juny de 1969. Aquell dia, a Nova York, varen tenir lloc els ‘disturbis de Stonewall’, un conegut bar d’ambient. La policia hi va fer una batuda que va acabar amb incidents violents. Aviat els membres del col·lectiu gai es mobilitzaren per aconseguir tenir llocs on poder estar lliurement sense por de ser detinguts.

L’‘efecte Stonewall’ no trigà a escampar-se pel món. El 26 de juny de 1977 se celebrà a Barcelona la primera manifestació de l’Orgull Gai a l’estat espanyol. Fou organitzada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya que aquell mateix any ja obrí una delegació a les Illes, el FAGI. La seva veu cantant era Juan López Garrido, Juanito López per als amics. Havia arribat el 1973 procedent d’Albacete per fer la temporada turística a l’Arenal.

El desembre del 1985 Juanito s’enfrontà al batle socialista de Palma Ramon Aguiló. Li recriminà que hagués fet tancar quatre bars d’ambient de la plaça de la Drassana. Aguiló, però, al·legà raons administratives. El líder de FAGI, tanmateix, no se’l cregué i un dia abans de les festes de Nadal irrompé a la sala de plens de Cort al crit de “¡Ramón, te asusta porque a ti también te gusta!”.

L’estiu del 1985 Juanito ja havia liderat una altra actuació sonada. El president del govern espanyol, Felipe González, es disposava a passar les seves vacances a bord del iot de Franco, l’ Azor. Atès que el vaixell havia passat a mans de l’Estat, FAGI s’adreçà a Delegació del govern per sol·licitar-ne l’ús: el volien per fer un “creuer rosa” per la Mediterrània. “Exigimos derecho a querernos, / exigimos nuestra libertad. / No queremos que repriman, / que repriman la sexualidad”, cantava el col·lectiu.

Santandreu conegué en persona Juanito: “Era tan valent que anava ostentosament de marieta pel món. Va començar el seu activisme al sindicat d’hoteleria de l’Arenal. Allà, però, el menysprearen. L’homofòbia era cultural i no només propietat de la dreta. El que interessava en aquell moment era ser molt mascle. La prioritat era la lluita obrera i no la llibertat sexual”. A final dels vuitanta, Juanito deixà Mallorca i partí cap a Barcelona per provar sort al món de l’espectacle amb el nom de Joan I de Mallorca.

La batuda de Manacor

Sota la pressió del nacionalcatolicisme, els gais vivien un autèntic infern, turmentats per la idea de pecat i pel rebuig social que patien amb insults com “sodomites” i “degenerats”. L’historiador Antoni Tugores recorda una batuda important que hi hagué a Manacor als anys seixanta: “La policia va entrar al cine Goya del poble i va detenir una quinzena de respectables pares de família. Els varen jutjar i alguns fins i tot varen estar tancats una temporada llarga al port de Santa Maria de Cadis”.

Amb la Transició, els homosexuals se sentiren més alliberats. El seu principal centre neuràlgic de marxa va ser la plaça de Gomila de Palma. Als anys vuitanta, però, aparegué el fantasma de la sida, que afegí un element més d’estigmatització a un col·lectiu històricament discriminat. A partir del 1998, els avanços mèdics permeteren que la malaltia ja esdevingués crònica. Pel camí, amb tot, hi quedà molta de gent. El 2005, després de tants d’anys de repressió, arribà la normalitat absoluta per al món LGTBI: Espanya seguia les passes d’Holanda i Bèlgica i es convertia en el tercer país del món a legalitzar el matrimoni homosexual.

E l 2010, Jaume Santandreu tallà definitivament la seva vinculació de cinquanta anys amb el Bisbat de Mallorca. Homosexual declarat, el 2004 ja l’havia criticat durament a la seva novel·la Catedral amb armaris. L’actual responsable a Palma de l’institut contra l’exclusió social Can Gazà no fou el primer a furgar en la doble moral de l’Església. El 1971, Guillem Frontera plasmà en el llibre Tirannosaurus les seves vivències al seminari de la Porciúncula de l’Arenal. El llibre fou prohibit i no fou publicat fins després de la mort de Franco.

Frontera va estar amb els franciscans dels 10 als 15 anys. Té un mal record d’aquella època: “Era un ambient asfixiant. T’ensenyaven a prescindir de tu. Havies de ser obedient”. Durant aquell temps, l’escriptor d’Ariany presencià de prop la pederàstia: “Record que un frare venia de nit, quan dormíem, i es posava a tocar un al·lot. Nosaltres érem molts nins i segur que no ens adonàrem d’altres casos. La gent callava perquè la por era immensa. Aleshores l’Església s’aprofitava de la seva situació de poder per abusar sexualment de nins. Era bastant evident. Si no ho veien els alts càrrecs era perquè no volien”.

Anys després, Frontera va descobrir qui va ser el censor que ordenà prohibir el seu llibre, que aviat es tornarà a publicar: “Era un capellà que havia fet de professor en un seminari de la Península i que havia fet els mateixos excessos que fa el frare de la meva novel·la. Aquest home es pensava que jo havia conegut la seva història”.

Els abusos de l’Església

Recentment, l’Església de Mallorca ha tornat a ser notícia per nous casos de pederàstia. Els coritos de Lluc ja han demanat perdó pels abusos que alguns blauets patiren a mans de l’exprior Antoni Vallespir. A la presó de Segòvia, complint una condemna de sis anys, encara s’hi troba Pere Barceló, l’antic rector de Can Picafort. El cas va ser destapat el 2010 pel periodista de Diario de Mallorca Mateu Ferrer. Dotze anys enrere, Ferrer, essent catequista, descobrí Barceló, de 45 anys, intimant amb Maria Serra, aleshores una nina de deu anys que feia d’escolaneta.

Al seu moment, Ferrer ja denuncià els fets a la Fiscalia i al Bisbat. “Fes el que vulguis. En tot cas, guanyarem nosaltres”, el va esbroncar el vicari episcopal de Mallorca. El 2013, finalment Barceló fou expulsat del sacerdoci arran de la política de tolerància zero contra la pederàstia impulsada pel papa Benet XVI. Llavors el Bisbat tenia damunt la taula la denúncia de Maria, que ja s’havia tret la por de sobre, i de dues nines més que també havien estat abusades pel clergue a la seva destinació anterior, Cala Rajada.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF