TURISTA DE COA D’ULL

I amb el Gran Hotel començà el negoci

La joia del modernisme illenc, inaugurada el 1903, fou la primera pedra de la nostra indústria turística

El primer mallorquí conscient de les possibilitats turístiques de les Balears va ser el periodista i intel·lectual de Campanet Miquel dels Sants Oliver (1864-1920). El 1890 va publicar una sèrie d’articles a La Almudaina sota el títol “Desde la terraza (Páginas veraniegas)”. En un d’ells, Oliver recordava unes paraules de l’il·lustre pianista Isaac Albéniz, un enamorat de la nostra illa: “Mallorca bien conocida, bien revelada, bien presentada [...], sería sin duda una soberbia estación de primavera y verano. La empresa està intacta... Puede explotarla quien quiera”.

Oliver no només intuí la dimensió econòmica del turisme. També augurà que podria ser un instrument modernitzador de tots els àmbits de la realitat mallorquina: “Mallorca ya no serà la Mallorca primitiva que hayas podido entrever. Se habrán apoderado de ella los omnipotentes genios de la empresa, de la comodidad y de la moda”.

A final del segle XIX Mallorca es trobava immersa en una terrible crisi econòmica. Era una tònica generalitzada a tot l’Estat, però que s’havia agreujat a l’illa, amb la invasió de la fil·loxera el 1891. L’epidèmia havia acabat amb les 30.000 hectàrees de vinya que produïen vins que s’exportaven, amb bons beneficis, a França. A més, la pèrdua de les colònies d’ultramar, arran de la guerra de 1898, havia suposat l’adeu a uns importants mercats de destinació de productes industrials i agraris mallorquins. Aquesta situació tan pobra obligà molts illencs a emigrar en direcció a Amèrica del Sud.

“Su majestad el hotel”

De seguida els empresaris mallorquins es posaren a fer feina per revitalitzar l’economia. Un dels projectes més reeixits va ser el Gran Hotel de Palma, inaugurat el 9 de febrer de 1903 després de dos anys d’obres. Els seus artífexs foren Joan Palmer Miralles i Ferran Truyols. El primer era un home que havia fet fortuna a l’Uruguai, en la indústria del calçat i del comerç. El segon, en canvi, ostentava el títol de marquès de la Torre.

Poca gent es podia imaginar que aquell establiment situat al centre de ciutat i avui seu de l’Obra Social “la Caixa” seria l’embrió de l’actual planta hotelera de l’illa. El seu disseny fou obra de l’arquitecte estrella del moment, el català Lluís Domènech i Montaner. Deixeble de Gaudí, seria també l’autor de l’Hospital de Sant Pau i del Palau de la Música, de Barcelona. La decoració interior del que es conegué com “su majestat el hotel” va anar a càrrec d’altres dos pintors catalans de renom, Joaquim Mir i Santiago Rusiñol. El resultat fou un edifici d’estil modernista, de quatre plantes amb 109 habitacions que tenien un total de 150 llits. Oferia totes les comoditats de l’època, com podien ser l’electricitat ‒que possibilità tenir un ascensor‒ i la calefacció central. Fins a la construcció el 1910 de l’Hotel Ritz, de Madrid, el Gran Hotel fou el més luxós de tot l’Estat. La seva imatge apareixeria en totes les targetes postals de promoció de l’illa.

El dia de la inauguració de la joia del modernisme illenc, entre els convidats, hi havia mitjans de comunicació de Barcelona i bona part de les autoritats de la ciutat comtal. En el moment del brindis, Miquel dels Sants Oliver dedicà unes paraules a la nova indústria dels viatgers. Destacà l’important rol que tindria per al futur desenvolupament econòmic i social de l’illa: “Asistimos a uno de esos actos decisivos que separan y dividen radicalment dos épocas. No es esto un templo levantado al placer; se trata de algo más; se trata de la realización de un designio [...]; de una revolución pacífica, merced a la cual Mallorca puede desde hoy ponerse en pleno contacto con la Europa culta y entrar definitivamente en el comercio de la civilización universal. Se trata de un verdadero himno de piedra levantado a la esperanza”.

Foment del turisme

Qui també se sentí orgullós de la construcció del Gran Hotel va ser el felanitxer Bartomeu Amengual Andreu (1866-1961). El 1903, el mateix any de la inauguració del luxós establiment, havia publicat La industria de los forasteros. Es tractava d’un dels primers llibres d’arreu d’Europa sobre les possibilitats econòmiques del turisme.

A partir de la comparació amb altres països, Amengual exposava certes mancances existents a l’illa de Mallorca en matèria d’infraestructures. També defensava la necessitat de tenir una entitat que s’ocupàs de la promoció de la indústria dels viatgers.

Enric Alzamora, aleshores president de la Cambra de Comerç, va recollir la iniciativa del felanitxer i, el 1905, anuncià la creació de la Sociedad del Fomento de Turismo de Mallorca. Era la primera organització turística d’Espanya. La seva finalitat era doble: fixar les bases d’una explotació sistemàtica d’aquell fenomen incipient i donar a conèixer l’illa no només entre els estrangers, sinó també entre els propis habitants. Seguint l’estela d’aquest projecte, el 1907, el ministre mallorquí Antoni Maura declararia el turisme “institución de utilidad pública”.

El Foment s’imbuí de l’esperit proteccionista i divulgador de l’il·lustre arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que vivia entre nosaltres des de 1872. Així, millorà les senyalitzacions i les comunicacions interiors de l’illa, principalment els accessos a llocs d’interès com les coves d’Artà, les del Drac, el castell d’Alaró, Sineu, el Port d’Alcúdia i el torrent de Pareis.

En aquesta línia, l’enginyer de camins Antoni Parietti rebé l’encàrrec de dirigir dues grans obres públiques a la serra de Tramuntana: la carretera del Port de Pollença a Formentor (1925) i la carretera de la Calobra (1933) un altre projecte seu, fer accessible el puig Major a través d’un funicular, quedà interromput per l’esclat de la Guerra Civil.

Aquella nova institució tan altruista també gestionà l’accés a monuments vetats fins aleshores al ciutadà del carrer: el claustre de Sant Francesc, la Llonja i el Consolat de Mar, el museu episcopal, el de la Societat Arqueològica Lul·liana, el castell de Bellver, etc. Igualment es preocupà d’organitzar excursions a peu per als mallorquins, guiades per bons coneixedors del terreny. El 1923, el Foment tampoc no s’estigué de pressionar l’Ajuntament de Palma perquè compràs la col·lecció d’antiguitats romanes de Raixa que havia reunit el cardenal Despuig i que s’havia posat a la venda.

L’impacte de les guerres

En el moment en què s’inaugurà el Gran Hotel, a Mallorca es començaren a construir dos hotels més de primera fila, el Gran Hotel Marina, a Sóller, i l’hotel Príncipe Alfonso, a la zona de Portopí. A poc a poc, la indústria turística s’anà professionalitzant. El 1907 obria les seves portes Garage Balear, de Miquel Bestard, dedicat al lloguer de cotxes. I el 1912 es creava Club Mallorca, la primera empresa dedicada a la planificació de viatges. La millor campanya publicitària arribà el 1922 de la mà de l’escriptor i pintor Santiago Rusiñol. El seu llibre L’illa de la calma, de gran tirada entre els catalans, donava una visió beatífica i encisadora de Mallorca.

L’any 1929 ja hi havia un altre establiment de luxe, el glamurós Hotel Formentor, obra del milionari argentí Adam Diehl. El 1935, la capacitat hotelera de Mallorca ja era de prop de 3.000 places. En aquesta època també apareixen les primeres urbanitzacions, com la de la Ciutat Jardí, la de Cala d’Or, la de Palmanova, la de Can Picafort, la d’Alcanada i la de la platja d’Alcúdia.

Paral·lelament a tot aquest desenvolupament es reforçaren les comunicacions per aire. El 1922, la companyia Air France començà a fer escala, amb hidroavions, al port d’Alcúdia en els vols entre Marsella i Alger. El 1931 es posava en marxa una línia Palma-Barcelona amb dos vols setmanals. I el 1936 es creava la primera línia aèria regular entre Mallorca i Madrid. Tanmateix, es tractava d’una indústria encara adreçada a una minoria d’adinerats. Paradoxes de la vida: mentre uns ens visitaven per relaxar-se, altres continuaven emigrant per tal de poder sobreviure.

L’enlairament d’aquella gran aposta de futur quedà avortat per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Després vindria l’impacte de la Guerra Civil, que enllaçà amb la Segona Guerra Mundial i amb l’aïllament internacional de la dictadura de Franco.

El 1941, trenta-vuit anys després de la seva fastuosa inauguració, el Gran Hotel, el buc insígnia dels nous temps, tancava les portes. No es tornarien a obrir fins a 1993 quan, comprat per “La Caixa”, fou reconvertit en un centre cultural.

L’enganyifa de Marivent

A principis del segle XX molts artistes s’enamoraren de les possibilitats pictòriques de Mallorca. Entre els estrangers destacà la figura d’Ioannes Saridakis. Nascut el 1877 a la ciutat egípcia d’Alexandria, als devuit anys emigrà a Xile. Allà feu fortuna com a enginyer de mines per poder-se dedicar a la seva gran passió: l’art.

Un dia, a la capital del país andí, Saridakis va visitar una exposició del pintor mallorquí Antoni Ribas. Quedà tan meravellat dels seus paisatges impressionistes que no dubtà a visitar-los en persona. Desembarcà a l’illa per primera vegada el 1920 acompanyat de la seva dona xilena. Al cap de tres anys la parella decidí establir-s’hi definitivament. Així compraren un solar a Cala Major (Palma), on construïren la residència de Marivent. L’edifici s’acabà de construir el 1925 i fou obra de l’arquitecte mallorquí Guillem Forteza i Pinya.

Saridakis gaudiria de les belles vistes sobre la badia de Palma fins a la seva mort, el 1963. Tenia 87 anys. Aleshores la seva vídua donà a la Diputació Provincial de les Balears el palau i la seva important col·lecció de 1.300 obres i més de 2.000 llibres. Hi va posar, però, una condició: aquell fons artístic s’havia de convertir en un museu gratuït obert a tothom. La voluntat del ric mecenes es feu realitat el 1965.

A principis dels anys setanta, els prínceps d’Espanya, Joan Carles i Sofia, començaren a venir a passar l’estiu a Mallorca. Com que sempre s’allotjaven en diferents hotels, les autoritats illenques consideraren oportú cercar-los una residència fixa. De seguida pensaren en Marivent, ateses les seves excel·lents condicions de seguretat.

Hi havia, però, un inconvenient. Els estatuts de la Fundació Saridakis no contemplaven la possibilitat que aquell edifici es convertís en una finca privada. El text legal tan sols recollia que Marivent podia servir, ocasionalment, com a residència de caps d’Estat. I Joan Carles només comptava des de 1969 amb el nomenament de successor de Franco. Això, tanmateix, es va resoldre aviat. A l’estatut s’hi va afegir “caps d’Estat i successors”.

La família de Saridakis acatà a contracor la decisió, però es negà que les obres del museu es quedassin a la nova residència reial d’estiu. El 1988 la justícia li acabà donant la raó. Així, el Consell Insular de Mallorca va haver de tornar tota la col·lecció de l’artista als seus hereus, els quals se l’emportaren a Barcelona. Fa un any, seguint la primera voluntat de Saridakis, el Govern balear aconseguí que almanco els jardins de Marivent s’obrissin al públic, fora, però, del període de vacances de la monarquia.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF