TURISTA DE COA D’ULL

Gafim, un periodista a la Mallorca franquista

El falangista Gabriel Fuster Mayans, creador dels premis Ciutat de Palma, va ser un dels periodistes més populars durant el franquisme

L’únic periodista que a Mallorca té un bust és Gabriel Fuster Mayans, àlies Gafim. Es troba a un costat de la plaça Major de Palma. “Era un bon vivant, divertit, sempre es reia de si mateix i sobretot era un home molt culte per a l’època que li tocà viure”. Ho recorda un parent seu, Román Piña Homs, catedràtic jubilat d’Història del Dret de la UIB. La seva padrina era germana del padrí de Fuster.

La biografia d’aquesta popular figura del franquisme es pot resseguir al llibre Gabriel Fuster Mayans (Gafim). Un periodista a la Mallorca franquista, de Carles Marín (Lleonard Muntaner 1999). Nasqué a Palma el 1913 en el si d’una família benestant de xuetes (descendents de jueus conversos), d’ideologia liberal. De mare eivissenca, des d’infant estiuejà a Dalt Vila i feu una gran amistat amb Isidor Macabich, Enric Fajarnés Cardona i Marià Villangómez. El sobrenom li vingué dels seus anys a l’Institut Ramon Llull. Allà tingué un professor de francès que acostumava a anomenar els seus alumnes per les dues primeres lletres dels noms i llinatges. En el cas de Gabriel Fuster Mayans havia de ser Gafuma. El professor, però, en fonètica francesa, va convertir la “u” del castellà en “ü” francesa i va eliminar la “a” del final del mot. El resultat final, per tant, fou Gafim.

El 1929, en plena dictadura de Primo de Rivera, Gafim marxà a Barcelona a estudiar Dret. A la residència d’estudiants del carrer d’Urgell compartí habitació amb l’escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel, antic company seu d’institut. Durant aquells anys també contactà amb els germans Miquel i Llorenç Villalonga i amb Salvador Espriu, entre d’altres. Acabà la carrera a Saragossa i immediatament després tornà a Mallorca.

Contra Bayo

Aviat Gafim tingué clar que no es volia dedicar al Dret. El 1934, a 21 anys, va iniciar la seva carrera periodística com a col·laborador a la revista Brisas. El juny del 1936 no dubtà a signar la Resposta dels Mallorquins al Missatge dels Catalans. El document proposava reforçar els vincles culturals entre els dos pobles. Això, però, no fou un impediment perquè el 18 de juliol, en esclatar la Guerra Civil, aquell jove periodista es passàs a lluitar al servei dels nacionals.

El paper de Gafim en la contesa ha estat estudiat per Manuel Aguilera, periodista i professor al CESAG de Palma. Ho ha fet a partir d’un centenar de cartes que, entre el 1936 i el 1938, envià a la seva al·lota, Maria Antònia Sureda Sancho, de Capdepera. Va ser una troballa fortuïta: “Devers el 2013 un col·leccionista mallorquí ja major passejava per un mercat de Madrid i va trobar tota aquesta documentació epistolar. La comprà de seguida i la va dur cap a l’illa. Jo em vaig posar en contacte amb ell a través d’un amic en comú i me les va deixar per estudiar-les. El resultat d’aquella investigació va ser el llibre Un periodista en el desembarco de Bayo (Lleonard Muntaner, 2017)”.

En un principi Gafim va estar destinat al quarter d’artilleria de Sant Pere de Palma (avui Es Baluard). L’1 d’agost escrivia: “El comandante me ha dicho que me necesitaba para hacer ‘limpieza’, a lo mejor iré de servicio a Capdepera, ¿te gustaría? ¡Quién sabe!”. Ella, en la següent carta, li pregunta què significa això de “limpieza” i ell l’hi explica: “Limpieza’ es ir por los pueblos a buscar armas en individuos sospechosos y fichados, ¿comprendes?”.

L’11 d’agost tornava a donar més informació: “El otro día pedí ser voluntario para ir a las ametralladoras del terrado que es de las cosas más emocionantes que hay. (...) Me he pasado a morteros, que son unos cañones de trinchera que tienen el tiro muy bueno. (...) No te asustes si se dice que van a desembarcar, ojalá lo hagan y verán esos ‘rabassaires’ como las gastan por aquí, ¡verán qué hermosas ensaimadas se fabrican en la isla!”.

El 16 d’agost es produí el desembarcament de les tropes de Bayo a Portocristo. Des del front de Sant Llorenç, el 24 d’agost Gafim escrivia: “Hace dos días que estoy en la línea de fuego y noto (¡horror!) que esta vida empieza a gustarme. Seguramente los hombres llevamos escondidos instintos de bestia salvaje. (...) Estamos entre Son Servera y Son Carrió y vamos batiendo al enemigo que era más numeroso de lo que creían algunos. Digo era porque lo vamos batiendo en todos sus frentes”. El 31 d’agost, des de Portocristo, Gafim va fer la següent confessió: “En estos dos días he causado yo solo más de treinta bajas al enemigo sin contar con el efecto moral que es considerable. (...) Creo que dentro de tres o cuatro días lo de Porto Cristo se terminará”.

Aguilera insisteix que aquella va ser una “acció de guerra on Gafim rebia ordres”. Sorprèn, però, que “no tenia remordiments, estava convençut del que feia: estava salvant Mallorca del comunisme”. Amb tot, aquesta entrega a la causa nacional no li impedí ser molt crític amb els falangistes. “No li agradava com tractaven la gent humil. Els considerava uns fanfarrons”, diu l’historiador. El 4 de setembre, havent-se retirat les tropes republicanes, Gafim va ser ascendit a tinent i fou destinat als canons d’Artà. El 19 d’abril de 1938 es casà amb la seva al·lota. El matrimoni va tenir tres fills.

Falangista

A pesar de les seves crítiques inicials, el 1941 Gafim decidí afiliar-se a la Falange. Román Piña n’explica els motius: “Un dia em va agafar i em va dir ‘Romanet desconfia dels homes que als 18 anys no són revolucionaris i que als 40 no ho han deixat de ser’. S’ha de tenir en compte que en aquell moment el falangisme era un producte progressista, no era un producte de la gent dretana. Els dretans ja tenien les seves fidelitzacions polítiques, monàrquiques, de la CEDA, etc. Per tant, el falangisme era un salt cap endavant. Gafim, però, no s’imaginava el que faria Hitler a causa del seu antisemitisme”. El jurista també ressalta un altre factor important: “Podria ser que es fes de la Falange per protegir-se. Sabia que si era camisa vieja ningú no es ficaria amb ell per la seva condició de xueta”.

Amb aquella nova filiació ideològica, Gafim fou àmpliament condecorat. Aviat entrà a treballar a la comissaria d’abastiments i transports i fou l’encarregat del racionament de la benzina de tot Balears. Aleshores també començà a escriure els seus primers articles com a col·laborador al Baleares, el diari del Movimiento. Tanmateix, per guanyar-se millor la vida, el 1954 aconseguí ser procurador de tribunals, funció que desenvolupà fins al 1967.

El desembre del 1951 Gafim encetà la seva carrera política, que durà cinc anys. Primer va ser regidor de Cultura, Esports i Jardins de l’Ajuntament de Palma, i després, tinent de batle. Una de les seves contribucions més notòries durant aquesta època va ser la creació dels premis Ciutat de Palma, tot un oasi enmig del desert cultural del franquisme. El certamen se celebrà per primera vegada el 20 de gener de 1956 amb motiu de les festes de Sant Sebastià. Comptà amb quatre categories: el Gabriel Maura de novel·la, el Miquel dels Sants Oliver de periodisme, el Joan Alcover de poesia i el Bartomeu Ferrà de teatre. Uns eren en castellà i els altres “en el idioma vernáculo de Mallorca”. Entre els membres del jurat hi hauria personalitats com Llorenç Villalonga, Sanchis Guarner o Salvador Espriu.

Una altra iniciativa cultural que promogué Gafim va ser la famosa estàtua de Nuredduna, la protagonista de La deixa del geni grec de Costa i Llobera. Gràcies a les influències que encara tenia a l’Ajuntament de Palma, l’encarregà a principis dels anys 70 a la seva amiga escultora Remígia Caubet. Inicialment s’havia de col·locar al bell mig del futur parc de la Mar. L’operació, però, quedà avortada i el 1992 l’obra sortí d’un magatzem municipal per presidir la platja de Can Pere Antoni de Palma. Curiosament Gafim evità que el parc de la Mar també tingués un Joan Miró. Ho recorda l’escriptor Guillem Frontera: “Als 70 el pintor català establert a Ciutat oferí al consistori palmesà deixar una obra seva. Gafim, però, s’hi oposà. Considerava que Miró no tenia cap valor artístic i que una peça seva al parc de la Mar seria la riota de tothom. Anys més tard, tanmateix, el recinte acolliria un mural seu”.

Periodista

Durant tot aquest temps, Gafim no deixà de cultivar la seva vena periodística en nombroses publicacions. L’estiu del 1952 es traslladà fins a Barcelona per apuntar-se a un curs intensiu a l’Escola Oficial de Periodisme. En aquell curset coincidí amb Pere Serra, el fundador del Grup Serra. Ja amb el títol a la mà, entre el 1957 i el 1977 el flamant periodista desenvolupà el gruix de la seva gran vocació, que a principis del 70 el portà a ser president de l’Associació de la Premsa de Balears.

Al Baleares, on arribà a ser redactor de primera, Gafim destacà pels seus articles de temàtica esportiva, sobretot de boxa, de la qual era una gran aficionat. També excel·lí en la crítica artística i literària. Eren molt llegides les seves seccions ‘Tertulias en la Plaza Mayor’ i ‘Sa Porta’, de temàtica agrícola, on creà personatges com el senyor Calafat i madò Garumbau. Després de la seva mort, qui, a finals de setanta ocupà la seva taula del Baleares va ser Andreu Manresa, actual director d’IB3. “Gafim -diu- era el propotip de periodista franquista amb formació universitària. Era un polemista, però no va ser un periodista exemplar perquè combinà l’ofici amb la política”.

Durant el franquisme tots els diaris estigueren sotmesos a una fèrria censura. Cada dia s’havien de portar a la Delegació del Servicio Nacional de Prensa les galerades del que s’havia de publicar. Després, a la nit, abans del tancament de l’edició, es presentava al diari un censor que tatxava amb un llapis vermell el que no li semblava bé. A pesar d’aquests condicionants, Roman Piña insisteix que Gafim era un “un enfant terr ible ; no deia mai res mel·liflu”. Ho demostra -diu- el consell de guerra que li muntaren per un article que va escriure l’agost del 1957. Amb el títol Gamberísimo aéreo hi denunciava “el ruido infernal que hacen ciertos aviones de línia [...] al posar rozando los tejados de las casas de gran parte de nuestra pacífica Ciudad”. En el procés judicial fou acusat d’haver humiliat els pilots civils i militars. Tanmateix, en sortí absolt.

En un principi Gafim escrivia en castellà. A poc a poc, però, anà incorporant el català per donar un ús més graciós i irònic als seus articles. Cridà molt l’atenció la seva exòtica mescla de català dialectal i castellà i la seva famosa expressió “Dali cebes”. El 1952 sortiria publicada ja íntegrament en català la seva única novel·la Tres viatges en calma per l’ill a de la calma. En els seus darrers anys acabà emprant únicament el català al diari. Era un símptoma de la decadència de la dictadura i de l’inici d’obertura a noves vies polítiques i culturals. A principis dels 70 el ja popular periodista també seria un dels directors de Lluc, una revista de defensa de la cultura catalana.

La mort sorprengué Gafim el 19 de gener de 1977. Tenia 64 anys. La nit abans Roman Piña l’havia acompanyat a un concert a l’Auditòrium. “Estava assegut darrere meu i va començar a esbufegar”, relata el jurista. “ `Trobes que faig mala cara?’, em va preguntar. I jo li vaig contestar que sí amb certa sorpresa. ‘M’estic morint -replicà-, porta’m a casa, que és on un se sap morir’. L’endemà, que era quan s’havien de lliurar els premis Ciutat de Palma, vaig saber que havia mort”.

L’antixuetisme

El 1979, dos anys després de la mort de Gafim, autoritats de l’Ajuntament de Palma, familiars, amics i molt de públic assistiren a un acte d’homenatge a popular periodista a la plaça Major de Ciutat. Allà s’hi descobrí un bust, obra de la seva gran amiga Remígia Caubet. Román Piña recorda que al cap de pocs dies el bust va aparèixer pintat amb una esvàstica que al·ludia a la condició de xueta de l’homenatjat.

Sobre l’estigma dels descendents dels jueus conversos Gafim ja n’escrigué molt durant tota la seva trajectòria professional. Li donà, sobretot, molta popularitat un article que va fer com a col·laborador al setmanari El Español l’1 de març de 1947. Portava per títol La Antigua cuestión del “chueta” mallorquín. Hi criticava les consideracions sobre el tema que l’intel·lectual felanitxer Joan Estelrich havia fet recentment a la revista Destino. Gafim li retreia els seus prejudicis racistes: “Se equivoca D. Juan al afirmar que ‘los mallorquines distinguen, por ciertos rasgos inequívocos de fisonomía, estructura corporal y lenguaje, al chueta más asimilado’. No, los mallorquines [...] no distinguen, a simple vista, a los chuetas de los que no son tenidos por tales [...]. Yo mismo -y conmigo muchos mallorquines de la más pura cepa- soy incapaz de conocer de visu quien es chueta de quien no lo es”.

Quan Gafim morí, la qüestió xueta encara encara era candent. El primer batle de la restauració democràtica, el socialista Ramon Aguiló (1979-91), més d’una vegada va ser titllat despectivament de xueta pels seus adversaris polítics. I el 2001, una enquesta realitzada per la Universitat de les Illes Balears constatava que un 30% dels mallorquins afirmava que no se casaria amb un xueta, mentre que un 5% declarava que no desitjava ni tan sols tenir amics xuetes.

Avui, tanmateix, en l’era de la globalització en què Mallorca és més mestissa que mai, Román Piña assegura que “la qüestió xueta ja està superada”. Les noves generacions tan sols poden tenir constància d’aquell racisme ancestral amb expressions del tot residuals com “fer una xuetada”, sinònim de “fer una malifeta amb astúcia”.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF