TURISTA DE COA D’ULL

Quan Franco vivia entre nosaltres

El 1933, en plena Segona República, Franco visqué entre nosaltres com a comandant militar de Balears durant dos anys

ANTONI JANER TORRENS A. J. T.

Un any després de la proclamació de la Segona República, Manuel Azaña, president del Govern i ministre de la Guerra, estava preocupat per la situació defensiva de les Balears. El setembre del 1932 feia la següent reflexió al seu diari personal: “Nuestra situación en Baleares es mala, porque las obras de defensa van despacio y aún falta mucho para fortificar Mahón, y lo de Mallorca está por empezar. Todo cuesta enormes sumas, y no las hay”.

Azaña pensava que Espanya es podia veure arrossegada cap a una futura conflagració europea si un dels contendents ocupava les nostres illes. La Itàlia feixista, com es demostrà posteriorment, estava especialment desitjosa de fer-les servir com a base militar. Cada dia que passava, el president del Govern es desesperava més davant la incompetència dels subalterns encarregats de la qüestió balear. Aleshores tingué en ment el gallec Francisco Franco. A 41 anys, era el general de brigada més jove de l’exèrcit espanyol. Abans de l’adveniment de la República, ocupava el número u en el superpoblat escalafó militar. Amb tot, els primers decrets d’Azaña frenaren les seves aspiracions: es tancà l’Acadèmia Militar de Saragossa, que ell mateix dirigia des de la seva fundació i, en la nova revisió de l’escala d’oficials, va ser relegat a la posició número 24.

Amb aquesta reestructuració, Franco va estar sense destí durant més de cinc mesos. Perillava la seva brillant carrera militar, que havia iniciat el 1907, amb tan sols quinze anys, quan ingressà a l’Acadèmia d’Infanteria. A partir del 1912 ja participà en diverses campanyes militars al Marroc, que el feren ascendir ràpidament. Encapçalà la Primera Bandera de la Legión (1920) i el Tercio Extranjero (1923). El 1925 també va participar en el desembarcament d’Alhucemas, que propicià la fi de la Guerra del Rif.

Aquesta trajectòria feu que Azaña tingués en bona consideració Franco. En el seu diari anotà unes paraules que sobre ell li va dir el general Sanjurjo: “Sanjurjo le quiere mucho (‘no es que sea un Napoleón, però dado lo que hay...’, añade) y él lo ha protegido. Cree que está molesto por la supresión de la Academia, que ya se intentaba en tiempo de Berenguer: ‘Como un chico a quien le quitan un juguete”.

A Azaña, però, no li havia agradat gens el discurs de comiat tan hostil contra la República que Franco havia pronunciat als seus cadets el dia de la clausura de l’Acadèmia Militar de Saragossa. Li envià una reprimenda per escrit. Tanmateix, li volgué donar una segona oportunitat. El febrer del 1932 el destinà a la Corunya com a cap de la brigada d’infanteria. Enviar-lo a la seva terra natal va ser un gest del tot significatiu. Així ho assegura l’historiador Paul Preston al seu llibre Franco caudillo de España : “Quan va destinar Franco a la Corunya, Azaña va creure que ja havia après la lliçó i que podia ser reclutat per al nou règim”. De fet, el 10 d’agost de 1932 Franco evitaria comprometre’s en la rebel·lió avortada del general Sanjurjo.

Lluny de les temptacions

A Galícia, Franco tan sols s’hi estaria un any. El febrer del 1933 Azaña ja li tenia reservat un nou destí. “Voy a enviarlo a mandar a Baleares, donde estará más alejado de tentaciones”, va escriure. Malgrat que no s’acabava de fiar d’ell, el president del Govern sabia que era el general que necessitava per complir les tasques de defensa de les nostres illes. Hi ha disparitat d’opinions sobre com es prengué Franco aquell nou nomenament. A priori, tenia motius per estar-ne content perquè era un càrrec que corresponia a un oficial de graduació superior a la seva. Preston, però, en discrepa: “Franco no considerava el comandament de les Illes Balears una recompensa. En l’esborrany de les seves memòries, va escriure que era una `postergació”.

La notícia del nomenament de Franco va aparèixer a la premsa local el dia 17 de febrer de 1933 en forma d’una nota molt breu. Un mes després, el 16 de març, el diari La Última hora va iniciar una sèrie d’articles especialment elogiosos amb el general. Un d’ells el descrivia com un “hombre joven, de espíritu abierto, de admirable tesón cuya brillante historia militar le rodea de todo prestigio [...]. El General Franco es un espíritu progresivo, amplio, abierto a todas las aspiraciones”.

Franco s’instal·là al palau de l’Almudaina de Palma, seu de la Comandància Militar de Balears. Ho feu en companyia de la seva família i del seu ajudant, Francisco Franco Salgado-Araujo, cosí germà seu, autor d’un llibre de memòries molt sucós. Gràcies a ell sabem que el futur Caudillo portà una activitat frenètica per casa nostra. Va redactar un pla de defensa de les Illes, impulsà la instal·lació d’artilleria per tota la costa, sobretot a Menorca, davant del perill d’una guerra entre la Gran Bretanya i Itàlia arran del conflicte d’Abisínia. També va tirar endavant les obres de remodelació del palau de l’Almudaina i dedicà la capella reial de Santa Aina a concerts musicals que protagonitzà la Capella Clàssica Mallorquina.

El 6 de juliol de 1933, Franco coincidí a Mallorca amb Lluís Companys, que acabava de ser nomenat ministre de Marina i només estaria al càrrec tres mesos. Companys estava de visita a Palma per supervisar unes maniobres navals. La premsa local destacà que “tras su intervención en catalán, Franco fue el primero en felicitarlo por su discurso”. Poc es podia imaginar el futur president de la Generalitat que set anys després aquell jove general que li feia d’amfitrió n’ordenaria la detenció i l’afusellament.

Bernat Jofre

Franco també tingué temps per a l’oci. Amant de la caça i dels cavalls, participà en nombroses partides cinegètiques per finques importants, sobretot la de Son Verí, a Llucmajor. A Palma, un dels seus llocs preferits era el Círculo Mallorquín, que des de mitjan segle XIX s’havia convertit en el punt de trobada de la burgesia illenca. Allà coincidí amb l’andritxol Bernat Jofre i Roca (1902-1969).

Durant set mesos, del juny del 1932 al gener del 1933, Jofre, a trenta anys, havia estat batle de Palma en representació d’Unió Republicana. En veure que els regidors socialistes li havien retirat el vot de confiança, dimití. El 1934 fundà amb altres destacats dirigents illencs l’Esquerra Republicana Balear. Amb aquesta formació, el 1936 tornà a entrar al consistori palmesà, aquest cop com a segon del batle Emili Darder.

La insurrecció militar del 18 de juliol va sorprendre Jofre a Madrid. Hi havia acudit en substitució de Darder, que estava greument malalt. S’havia d’encarregar d’aconseguir els doblers necessaris per finançar les obres del mercat de l’Olivar de Ciutat. De seguida l’andritxol se sorprengué en conèixer la identitat de qui hi havia darrere aquell aixecament. Era la persona amb qui pocs anys enrere havia compartit hores de pesca i de partides de billar al Círculo Mallorquín. L’afecte era recíproc. Ho demostra l’excepcional tracte de cortesia que tingué Franco amb la seva família. El 1940, havent-se exiliat Jofre a Veneçuela, el flamant Generalísimo concedí el salconduit a la dona i els fills del polític mallorquí perquè es reunissin amb ell a Caracas. “Jofre es una buena persona, aunque equivocado de ideas”, digué.

Des de Caracas, Jofre es convertiria en el responsable de les empreses de petroli de Rockefeller a l’Amèrica Llatina. El 1963, però, després de 23 anys d’exili, decidí tornar a Mallorca. Es trobà amb una illa asfixiada per la dictadura, de manera que tornà a donar un nou rumb a la seva vida. Aprofità el seu bagatge cultural per treure’s una plaça de traductor a les Nacions Unides, a Ginebra. Gaudí poc temps d’aquella nova feina. El 9 de març de 1969 moria en un accident de trànsit a Vaud (Suïssa). Tenia 67 anys.

El retorn del ‘Caudillo’

Franco no tornà a saber res del seu antic company d’esbarjo. El 1935, després de dos anys en el càrrec, havia deixat el comandament militar de les Balears per passar a ser cap de l’Estat major central. Al cap de sis mesos fou destinat a Canàries i, des d’allà, el 17 de juliol de 1936, amb l’avió Dragon Rapide, finançat per Joan March, es dirigí al Marroc, on liderà la rebel·lió contra la Segona República. No hi ha constància que l’oficial díscol i el banquer mallorquí s’haguessin conegut en persona.

Ja com a Caudillo, Franco tornà a Mallorca el maig de 1947. Ho feu per inaugurar el monòlit de la Feixina de Palma dedicat al Baleares, un creuer ‘nacional’ que el 1938 va ser enfonsat davant les costes de Cartagena per l’armada republicana. Hi moriren prop de 800 persones. La segona i última vegada que el Generalísimo ens tornà a visitar va ser el maig del 1960. Es passejà per diferents pobles i, entre moltes altres coses, inaugurà la central elèctrica d’Alcúdia. Ambdues visites foren autèntics banys de multituds que immortalitzà el NO-DO.

El 2011, gràcies a la Llei de la memòria històrica, el ple de l’Ajuntament de Palma aprovà deixar sense efecte la distinció de la Medalla d’Or de la ciutat que el dictador rebé el febrer del 1946. El 2017, Sineu i Felanitx retiraren el títol de Fill Predilecte i Fill Il·lustre, respectivament, que ambdós municipis concediren a Franco el 1936 en plena Guerra Civil. I ara el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Maó estan tramitant la devolució de la Medalla d’Or de l’home qui, davant la passivitat de la ciutadania, morí al llit. Després de quaranta anys de dictadura, ho volgué deixar “todo atado y bien atado”. I la setmana que ve: ‘L’illa dels espies’

Ramón Franco, el germà rebel mort a Formentor

Al cementeri de Palma, al panteó d’Aviació, hi ha enterrat Ramón Franco, conegut com el “germà rebel” del dictador. Morí el 1938 en un accident d’avió prop de Formentor. El 10 de febrer de 1926 Ramón es feu mundialment famós per estar al capdavant del Plus Ultra, el primer avió de la història que travessà l’Atlàntic sud.

El 1929, el germà petit dels Franco es feu simpatitzant de l’esquerra després de ser expulsat injustament de les forces aèries espanyoles. Aleshores intervingué en conspiracions anarcosindicalistes amb l’objectiu de derrocar la dictadura de Miguel Primo de Rivera i la monarquia d’Alfons XIII.

L’11 d’octubre de 1930, durant la dictablanda de Dámaso Berenguer, Ramón va ser enviat a la presó. Un mes després, però, se n’escapà. El 15 de desembre, juntament amb altres militars, inicià una rebel·lió per proclamar la república. En no fructificar, l’heroi del ‘Plus Ultra’ partí a l’exili, primer a Bèlgica i després a França.

Amb l’arribada de la Segona República, Ramón tornà a Espanya i, a les corts, fou representant d’un partit anarquista radical. Amb tot, aviat fou nomenat gregari aeri a l’ambaixada espanyola a Washington. Allà el sorprengué el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

El 13 d’agost Ramón fou cessat del seu càrrec a Washington. El Govern d’Azaña desconfiava d’ell. Al cap i a la fi, a pesar del seu passat republicà, era germà d’un dels cervells de la insurrecció. Amb tot, Ramón continuà als EUA. El 23 d’agost li arribà la notícia que Ruiz de Alda, company seu de vol al Plus Ultra, havia estat assassinat a Badajoz pels rojos. Aquella mort faria que es canviàs al bàndol del seu germà, el qual li assignà la comandància de la base aèria de Balears.

A Pollença, Ramón trobaria la mort el 28 d’octubre de 1938. Tenia 42 anys. El seu avió caigué quan s’acabava d’enlairar. Es dirigia a bombardejar els molls de València. Segurament la boira fou la culpable de l’accident. Alguns, però, digueren que s’havia suïcidat a causa d’una forta depressió que patia els últims dies. Altres eren de l’opinió que havia estat víctima d’un sabotatge ordit pel seu propi germà, que no s’acabava de fiar d’ell. El dia del seu enterrament a Palma, el futur Caudillo no hi pogué assistir perquè havia de partir a combatre a l’Ebre. En representació seva, hi envià el seu germà gran Nicolás.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF