HÀBITATS NATURALS

Fora propaganda a Los Melones

Hàbitats naturals visita un dels llocs més emblemàtics de les comarques de Llevant i Migjorn per ballar ball de saló 

Els lectors que tenen la paciència de seguir aquests reportatges ja saben que de tant en tant (no tan sovint com voldríem, per ser sincers) fan aturada a llocs famosos de l’oci i la cuina mallorquins, com va ser el cas de Ses Torres d’Ariany o Es Cruce de Vilafranca. De la visita a aquest últim establiment, de fet, va sorgir la idea de fer-ne un dia una altra al seu veí a l’autovia de Manacor: el no menys famós bar-parada Los Melones, que des de fa un munt d’anys és conegut per ser un punt neuràlgic del ball de saló de les comarques de Llevant i Migjorn, com a mínim. Són moltes les parelles que han acudit a Los Melones a posar en pràctica la seva passió pel ball, i el fet que acostumi a tractar-se de parelles de jubilats (alguns, jubilats de fa estona) no fa, segons és sabut per tothom, que formin un públic menys animat. És més: alguna parella d’enamorats diguem-ne tardans té fama d’haver-se format en aquest establiment, d’arquitectura inconfusible. No arriba a tenir aires de pagoda oriental com succeeix amb Ses Torres d’Ariany, però la seva façana decorada amb una espècie de merlets li proporciona una fesomia vagament medieval que també és remarcable. I que va estar de moda entre un cert tipus d’edificis pensats per a l’oci i l’atracció de turistes, com El Foro de Mallorca o el restaurant El Comte Mal, llocs mítics amb merlets, torres i torrasses a voler. I banderes, clar: banderes “mallorquines” (també amb un castellet dibuixat), espanyoles i de qualsevol casta, només a condició que onejassin al vent amb distinció i elegància.

Bé, el cas és que no és tan fàcil saber quan pot acostar-se un a visitar Los Melones. A pesar que se suposa que obren dissabtes i diumenges des del migdia fins a la mitjanit (i una mica més enllà), el dissabte que ens hi acostam trobam el local tancat. Deu ser perquè els mesos de temporada baixa també afecten el ball de saló, ens vàrem explicar a nosaltres mateixos. Pero al cap d’una estona hi vàrem fer una telefonada i ens varen explicar que tenien obert a partir de les vuit del vespre, i l’endemà diumenge a partir de les dues de l’horabaixa. Horari nocturn els dissabtes, per allò del ‘sábado sabadete’? Fa de mal dir. Hi vàrem tornar en tot cas diumenge devers les quatre, pensant que hi trobaríem el ball a les totes, o quasi. Hi havia trullet de gent que entrava i sortia, però el ball encara no havia començat, si és que havia de fer-ho. Sí que hi havia clients que prenien cafè i una dona a la barra, a qui vàrem exposar la nostra intenció de fer un reportatge sobre Los Melones. Amb gran amabilitat ens va indicar que això ho havíem de parlar amb son pare, a qui va cridar tot d’una. I va aparèixer son pare, un home d’una edat també ja respectable, però d’aspecte vigorós, que ben aviat va donar una resposta:

-No volem propaganda. No anam de propaganda, aquí.

Vàrem entendre a què es referia, i li vàrem aclarir un punt:

-No heu de pagar res.

-Igualment no volem propaganda. En ve un per aquí que és periodista i que sempre diu que ens ha de treure, però jo li dic que res de propaganda. Aquí només obrim un pic a la setmana, un parell d’horetes. Si feim propaganda, després vindran i trobaran tancat i se’n tornaran fallons. Fora propaganda.

-Entesos, idò.

-De quin diari sou, per cert?

-De l’ARA Balears.

-Ah, sí. És bo, es Baleares.

Quan l’amo se’n torna als seus assumptes (prepara una tauleta a l’entrada amb una capsa metàl·lica: es cobra una entrada de cinc euros per participar en el ball), la filla ens explica que el negoci té ja molts d’anys. El va fundar el seu padrí, el retrat del qual està penjat en un lloc preferent, i durant uns anys va tenir el domicili dins Vilafranca, però després es va traslladar a l’actual ubicació arran de carretera, amb els merlets i tot. Una altra al·lota s’interessa per la nostra feina, i li intentam explicar que es tracta de reportatges sobre llocs que podríem dir singulars.

-Emblemàtics -diu ella.

-Això mateix, aquesta és la paraula justa.

La conversa ens du fins a l’Hostal de Montuïri, un altre local emblemàtic i també quasi aferrat a l’autovia de Manacor, que mereix, no obstant això, alguna nota de prevenció (“jo no hi vaig molt, perquè per menjar pa amb oli, en puc menjar a ca meva”, opina algú). Ens hem pres un cafè a la barra de Los Melones, prou bo, per cert, i és evident que, per les feines que hi tenim, és hora de partir. Va arribant concurrència, tot i que el local serà difícil d’omplir, perquè és de les dimensions homèriques de molts d’aquests restaurants de carretera. Aquí i allà hi ha cartells que anuncien les actuacions habituals a Los Melones: no hi falten solistes madurs i galants com Nino Azorín, Pedro Granados o Manuel Villegas (no confondre amb el dirigent de Ciutadans recentment retirat de la política), ni el duet de cançó lleugera batejat amb el nom esplèndid d’Él y Yo, ni tampoc una solista de nivell com Marga Pocoví, que suposam que ha de ser l’autora del hit Estimat foraster, una afortunada combinació entre la lírica romàntica i l’himne multicultural. No ens queda clar ni quan obren ni quan tanquen, però sí que Los Melones continua i continuarà allà on ha estat sempre, marcant -juntament amb l’acolorit pirulí de les costes de Xorrigo, el toro polivalent d’Osborne o les escultures de les rotondes, que tothom ha somiat qualque vegada- la memòria sentimental dels usuaris de l’autovia de Manacor. És ben cert que, amb una ubicació i un bagatge com el de Los Melones, qui dimonis ha de menester propaganda.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF