TURISTA DE COA D’ULL

‘Foc i fum’, el poder de la sàtira

El franquisme tancà una de les revistes satíriques més irreverents amb el poder des del 1917

Sovint la sàtira ha estat definida com l’art d’ofendre amb destresa o la rialla de la raó davant la solemnitat de la bogeria. D’això en sabé molt el palmesà Jordi Martí i Rosselló, àlies el Mascle Ros. El sobrenom al·ludia al seu gènere i al color dels seus cabells. Nascut el 1891 a la barriada del Sitjar en el si d’una família humil, de petit Martí aprengué l’ofici de sabater del seu pare. També exercí de fonedor. El seu món, però, era la lletra escrita.

Així, entre el 1908 i 1915, aquell jove de ment desperta ja començà a col·laborar amb diverses publicacions com Ca Nostra, Es Gallet, Sa Llonja, El Obrero Balear i Es Puput. El 1915, com molts altres mallorquins de la seva època, es va veure obligat a emigrar. Visqué a l’Alger i a Buenos Aires. Al cap de dos anys, el 1917, de tornada a Mallorca, feu realitat el seu somni, el Foch y fum. D’ideologia esquerrana, anticlerical i anticaciquista, va ser el setmanari illenc més popular i longeu i tot un oasi enmig de l’oferta informativa de l’època, controlada pels sectors dominants.

La pardaleria mallorquina

“Aquell setmanari es deia ‘foc’ perquè, gràcies a la seva sàtira, encenia el foc, molestava, i el foc fa fum, s’espargeix. El seu simbolisme era clar”. Ho diu el catedràtic d’Història Contemporània de la UIB, Sebastià Serra, autor, juntament amb Joan Font, d’un llibre de selecció de textos de Foch y fum. El seu esperit mordaç estava en sintonia amb el que ja havia mostrat a Catalunya la revista ¡Cu-Cut! (1902-1912).

Serra insisteix que “el Mascle Ros no era una intel·lectual, però sí una persona extravertida, molt inquieta i autodidacta”. Qui també ha estudiat la figura d’aquest precursor de la sàtira a Mallorca és l’historiador Nicolau Caselles. El considera el genuí representant de la “pardaleria mallorquina”. “Era molt de la broma -ressalta-, sempre tenia un acudit a la punta de la llengua. Es va fer molt popular perquè va saber connectar molt bé amb les classes baixes amb un llenguatge entenedor, planer”.

 

Foch y fum era bilingüe. Així ja ho indicava el seu subtítol: “ Setmanari mallorquí populá y castellà d’es que susa, inimích de ses penes y amích d’es bon humó ”. Per poder arribar al poble en general feia servir un català molt col·loquial que no seguia les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913), com sí feien altres publicacions com La Veu de Mallorca. La majoria dels obrers eren analfabets, però, als cafès, sempre s’organitzaven rotllades en què es llegien en veu alta les notícies del Mascle Ros. El setmanari, que tenia una mitjana de sis pàgines, era molt esperat. Tingué un creixement espectacular: passà de 3.000 exemplars a 5.000. Molts temien aparèixer a les seves pàgines. “Sortiràs al Foch y fum ” es convertí en una expressió ben popular.

El Mascle Ros, provocador i amic de la veritat i la justícia, no s’està de criticar l’Església. Entenia que els capellans, lluny de ser un poder fàctic, havien d’estar al servei del poble i donar exemple d’allò que predicaven. Sobre aquest tema, Serra recorda un episodi ben curiós: “Hi havia un capellà eivissenc que havia estat desterrat d’Eivissa perquè havia tingut una nina amb una al·lota d’allà. El Mascle Ros aconseguí localitzar aquell capellà, que es trobava fent de missatge en una possessió de Son Sardina, a Palma. Aleshores li organitzà un homenatge al Born. A la portada del Foch y fum hi aparegué una foto del capellà amb la nina, la seva parella i la sogra, que vivien amb ell a Son Sardina”.

Desterrat per Joan March

Arran d’atreviments com aquest, el Mascle Ros fou excomunicat pel bisbe. El 1919 l’ensopegada important la tindria amb el banquer Joan March, qui considerava un nou cacic. Li publicà una falsa esquela mortuòria. “Ha mort es porch ”, deia el subtítol. Quan, però, en Verga s’enfadà de bon de veres, va ser amb la publicació de l’opuscle El Miramar embarrancat. Al·ludia a un vaixell encallat a les costes de Galícia que el financer mallorquí emprava per fer contraban. Aleshores, arran de la Primera Guerra Mundial, hi havia gent que acusava el de Santa Margalida de fer apujar el preu dels queviures perquè exportava molt i deixava el poble sense comprar.

En Verga portà l’editor de Foch y fum a judici. El fiscal digué que homes com ell havien de ser marcats amb un ferro roent. Fou condemnat a tres anys, sis mesos i vint-i-un dies de desterrament a cent quilòmetres lluny de Palma i a pagar una multa de mil pessetes. A fora del jutjat la gent cridava el nom de l’acusat. Semblava com si el poble volgués que el seu ídol no deixàs les pàgines d’un setmanari que feia mal d’ulls a la gent “important”. Era la lluita de David contra Goliat.

En sentir la sentència, aquell obrer de la ploma demanà al tribunal una barqueta i una fita concreta d’on havia d’anar. Davant d’aquella ironia, la sentència s’hagué de modificar per dir “a més de cent quatre quilòmetres”, la qual cosa ja donava la possibilitat de fer peu. Fou així com el Mascle Ros inicià el seu desterrament a Barcelona i després a Cuba. Ell sempre fou conscient que havia adquirit fama gràcies a March. Així ho relatava en una de les seves gloses: “Què més voldria l’ocell que, pres dins la petita gàbia, trobàs qui miràs per a ell? Idò tot això a mi m’ha passat amb el cèlebre don Joan, que de petit m’ha fet gran amb la popularitat”.

Al cap de tres anys, el 1922, en tornar a Mallorca, el Mascle Ros tornà a imprimir amb entusiasme ‘Foch y fum’. El 1923 ja ho feu des de la seva pròpia impremta, ‘La independència’. Aleshores li tocà lidiar amb la censura de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). A partir del 1928, amb cada principi d’any, el setmanari canvià de nom i adquirí un to menys irònic: Pitos y Flautas, Cultura (1929) i Copeo (1930). El 1931, amb l’arribada de la Segona República, recuperaria el seu títol originari.

El Mascle Ros també tingué temps d’escriure obres de teatre que igualment foren objecte de multes i prohibicions. Serra insisteix que va ser “un lliurepensador, molt crític també amb els republicans. Va publicar articles en què denunciava que els republicans no feien el que havien promès que farien. No es casava amb cap poder”. Qui també ressalta el compromís cívic del director de Foch y fum és el seu net Tomeu Bibiloni: “Estava en contra de qualsevol injustícia. Malgrat que March l’havia perseguit, el 1933 criticà que el banquer estigués reclòs a la presó sense haver tingut cap judici”.

El periodista dels obrers

Nicolau Caselles recorda que el Mascle Ros es convertí en el periodista dels obrers: “Penetrà amb força dins la consciència del proletariat mallorquí. I aquesta és la seva gran virtut. Després de dinar se n’anava a fer el cafè al bar Suís de Palma, prop de la plaça Major. Era el lloc on antigament es reunien tots els pagesos. Allà començava a escriure Foch y fum. Comptà, però, amb l’ajuda de nombrosos col·laboradors als pobles, que també solien signar amb pseudònim”. Aquella publicació no només aportava informació sobre política, sinó també sobre oci i costums diversos. Sovint, fins i tot, fregava la xafarderia.

El Mascle Ros no dubtà a criticar l’ascens del nazisme alemany. El juliol del 1936, en esclatar la Guerra Civil espanyola, el seu nom aparegué a la llista negra dels militars alçats. Dies abans ja havia denunciat que hi havia civils que tenien armes a casa. La seva família se l’intentà endur, sense èxit, a Sencelles. Ell insistia que volia restar a Palma, prop de les seves màquines i dels seus papers. Aviat, però, li prohibiren publicar més el seu setmanari. Des del 1917, al llarg de les seves tres etapes d’existència, havia tret 760 números. Després d’estar uns mesos amagat, l’editor de ‘Foch y Fum’ pogué salvar la vida gràcies als contactes d’un germà militar. De llavors ençà anà cop-piu. Era com si li haguessin “tallat les cames”, amb paraules seves.

A poc a poc, aquell precursor de la sàtira deixà de ser conegut i es dedicà a sobreviure en l’asfixiant ambient del franquisme. Amb tot, al capdavant de la seva impremta, el 1943 arribà a treure una Guia turística comercial de Mallorca. Tot d’una, però, va ser retirada de la venda per ordre del Govern Civil perquè hi parlava també de les cases de senyores. Posteriorment va escriure El Quijote en vers. Allò va ser una feinada. Així ho recordava el 1972 en una entrevista que li feu Joan Miralles per a la revista ‘Lluc’: “Varen haver de cridar el metge, i digué a la meva dona que o bé deixava en Quijote i en Sanxo o jo acabaria mort a sa loqueria... com que de nit i de dia només veia Quijotes i Sanxos! Sempre escrivia, sempre escrivia!”

El Foc i fum digital

El Mascle Ros morí el juliol del 1973 a l’edat de 82 anys. Ja ningú es recordava de la seva ploma mordaç que incomodava els poderosos. Avui, però, el seu famós setmanari torna a tenir vida al portal digital www.focifum.cat. Va ser creat el 2015 per cinc amics mallorquins. Tots ells fan servir també pseudònim per deixar constància que totes les seves notícies són una broma. Un d’ells és Ulisses: “Volíem fer un homenatge a una de les revistes satíriques més famoses que ha tingut Mallorca i, de retruc, també a altres publicacions memorables de la Península ja desaparegudes com La Cordorniz (1941-1978) o El Papus (1973-1986). En l’actualitat els nostres models són El Jueves, El Mundo Today i La voz del becario ”.

“La sàtira -continua Ulisses- ha de servir per remoure consciències, per fer veure a la gent els problemes quotidians a través de l’humor. Els nous temps pinten malament. Això fa un poc de por i t’obliga a autocensurar-te un poc o, com a mínim, a pensar, abans de publicar, si la notícia pot ser adient. Tanmateix, ens ho agafam com un repte. Quan la llibertat d’expressió està en perill, és més necessari exercir-la cada dia”.

Ulisses recorda que han tingut casos de polèmica a les xarxes: “Per exemple, l’any passat vàrem publicar que un estudi de la UIB determinava que el Sant Antoni de Manacor era millor que el d’Artà. Hi va haver gent d’Artà que s’ho va prendre malament i vàrem rebre insults”. Ara Foc i fum acaba de renovar la seva web. Conté més vídeos, imatges, esqueles, enquestes i aviat hi haurà una secció per a ‘memes’. També té penjats tots els ‘podcasts’ que emeten a Ona Mediterrània. El seu redactor insisteix que “mentre no ens tanquin a la presó continuarem amb el nostre projecte”. “La llibertat d’humor és innegociable i sota cap concepte s’hauria de restringir”, conclou.

Contra el caciquisme

Foch y fum va néixer el 1917, “l’any de la fam”, en un context de caciquisme, encapçalat pel banquer Joan March. Per haver criticat els negocis de contraban d’en Verga, el Mascle Ros va ser desterrat durant tres anys de Mallorca. La paraula ‘cacic’, que en una llengua caribenya significa “reietó d’indis”, donà nom a la manera de governar durant la Restauració borbònica (1874-1931). Era un sistema polític en què l’Estat de dret estava, en realitat, en mans d’una minoria de poderosos, que manipulaven els resultats electorals d’acord amb els seus interessos (fins i tot arribaren a fer votar els morts). La seva repercussió a casa nostra ha estat estudiada per la historiadora Isabel Peñarrubia, autora del llibre Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional (1917-1923).

“A Mallorca -escriu Peñarrubia-, com a les altres províncies peninsulars, el caciquisme constituïa una piràmide jeràrquica d’estrats dependents entre si, amb l’epicentre a Madrid, i que encaixava perfectament en les relacions de domini de classe existents a l’illa”. Com que la Restauració era centralista, el cim d’aquesta piràmide es trobava a Madrid i estava formada pels caps polítics dels partits de torn en aquells anys: Romanones, García Prieto, Dato i el mallorquí Antoni Maura. A Mallorca aquests representants tenien els seus respectius caps provincials o “amos”, els quals a la vegada tenien subordinats que eren notables o cacics-senyors. L’última baula de la cadena estava constituïda pels subcacics o cacics pagesos que residien als pobles i que eren els caps locals dels partits dinàstics.

Joan March va trencar aquesta jerarquia tan codificada dins els partits dinàstics. El 1919 l’influent milionari mallorquí es convertí en el cap dels liberals. El 1920, havent absorbit els regionalistes dins del partit, propicià l’ascens de Lluís Alemany, el seu home de confiança, a diputat a Corts. En Verga també preparà personalment les municipals i les legislatives del 1922 i del 1923. Per a l’ocasió feu servir els seus doblers i la seva cada vegada més nombrosa xarxa clientelar que seguia la famosa màxima llatina do ut des (“et don perquè tu em donis”).

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF