Eivissa, el paradís del pecat

Als anys vuitanta, el ‘boom’ de les grans discoteques va convertir l’‘illa blanca’ en la meca del turisme de borratxera, drogues i sexe

“A les Pitiüses la història encara és ben present en la genètica. Eivissa i Formentera són fenícies, tenen una herència cultural mil·lenària de disbauxa i de desorganització. Aquí el negoci és el negoci, peti qui peti. Mallorca i Menorca, en canvi, són romanes”. Qui ho assegura és el periodista eivissenc Joan Lluís Ferrer, autor del llibre Ibiza: la destrucción del paraíso (Quién, cómo y por qué), de Balàfia Postals (2015). Ferrer culpa d’aquesta destrucció els mateixos eivissencs: “Tots volen ser com l’empresari Abel Matutes, l’adoren. Les principals discoteques són de gent d’aquí i no de fora”.

Va ser el pintor català Santiago Rusiñol qui el 1912 batià Eivissa com l’“illa blanca” per l’emblanquinat de les seves cases tradicionals. Als anys trenta aquella arquitectura de formes austeres i funcionals va atreure arquitectes catalans com Josep Lluís Sert. El seguiren un grup d’intel·lectuals alemanys que fugien del nazisme, entre ells Walter Benjamin. Tots aquests hostes s’encarregaren de difondre a l’exterior la imatge d’Eivissa com un locus amoenus de preus barats.

El 1958 aquella Arcàdia feliç, presentada com “illa de l’eterna primavera”, començà a perdre la virginitat. Fou amb la inauguració d’un aeroport que el juliol del 1966 ja s’obrí als vols internacionals. La premsa estrangera presentava Eivissa com un oasi de llibertat enmig de la dictadura franquista. Arran d’aquesta fama, l’estiu del 1968 hi feren acte de presència els primers hippies, que popularitzaren un nou estil de vestir inspirat en la indumentària eivissenca ancestral: la moda Adlib -el terme provenia del llatí ad libitum (‘a voluntat’).

Aviat el paradís pitiús seria esquitxat per tones de ciment. Els 86 hotels que hi havia el 1960 augmentarien a 296 el 1970. Els 41.253 turistes que es registraren el 1960 es dispararen fins als 350.806 el 1970, i als 700.000 el 1980. Superar cada any el nombre de turistes semblava una sagrada obligació. I, mentrestant, la població no aturava d’augmentar. De les 35.000 persones el 1960 es passaria a les 72.000 el 1988 -a l’actualitat ja n’hi ha prop de 150.000. Per atendre tanta gent els ajuntaments es convertirien en vertaders promotors immobiliaris.

La jove sexocràcia

A principis dels vuitanta, Eivissa substituiria el seu tradicional turisme familiar diürn pel turisme nocturn de borratxera. Va ser gràcies al boom de les grans discoteques, que s’erigiren en temples de l’hedonisme i el nihilisme. El tret de sortida el donà la discoteca Ku de Sant Rafel, al centre de l’illa, que s’inaugurà el juny de 1978 -avui es diu Privilege. La seguirien altres com Amnesia, Pachá, Ange’ls, Xaloc, Latino 2, Es Paradís, Éxtasis o Space, propietat de Matutes. Molts d’aquests locals posaren de moda concursos i desfilades de mercadeig de la carn: Miss Tanga, Miss Camiseta Banyada, Miss Llenceria Eròtica, Míster Gai o Miss Travesti.

“De seguida els empresaris -assegura Ferrer- varen veure que aquesta oferta era un complement ideal per al turisme d’hotel i platja d’aleshores”. Així el reclam de la nova Eivissa eren les quatre esses angleses: sand, sun, sex and se. Era la imatge més frívola i banal del turisme. De sobte, d’estar sota la tutela de la tranquil·la deessa Tanit, l’antiga colònia fenícia passava a mans l’entremaliat Bes, el déu de la festa que dona nom a l’illa -Dionís és el seu homòleg grec. “Va ser un error -hi insisteix el periodista. A diferència del familiar, el turista de discoteca amb prou feines deixa doblers. Només s’està tres dies a l’illa i sobreviu amb pizzes i hamburgueses”.

El 17 de juliol de 1983 El País ja publicava un reportatge titulat ‘Ibiza, la joven sexocracia’. La culminació d’aquesta gran bacanal arribaria el 1987 amb l’aparició d’una nova droga anomenada la “píndola de l’amor”, també coneguda com a èxtasi. “Aquí la libido és el que impera”, reconeixia el comissari en cap d’Eivissa per explicar l’auge d’una substància que potenciava els efectes sexuals. No seria casual, doncs, que el 1989 es rodàs en un quiosquet de l’illot de Tagomago el videoclip del provocador ball brasiler Lambada.

A final dels vuitanta el gran parc de la diversió que ja era la Pitiüsa major encara es degradà més amb el naixement dels after hours. Eren discoteques que estaven obertes gairebé les 24 hores del dia. “De bon matí -recorda Ferrer-, els residents, de camí a la feina o al col·legi dels seus fills, es trobaven amb joves borratxos i drogats que provocaven accidents i morts. Per sort, però, el 2007 l’horari d’aquests locals es va regular per ordre de Xicu Tarrés, president socialista del Consell d’Eivissa”.

Tarrés també impulsà el primer intent seriós de posar fre a les discoteques que infringien les normes. Fou el cas de DC10, Amnesia i Bora Bora, que varen ser tancades durant uns quants mesos i sancionades amb fortes multes. Ferrer, tanmateix, lamenta que aquestes actuacions tan sols hagin estat puntuals: “Encara falta una política contundent contra les drogues a les discoteques. Les institucions consideren que el turisme s’ha de cuidar i, si es comet algun excés, miren cap a un altre costat. I mentre consenten això, s’omplen la boca dient que hem d’anar cap a un turisme de més qualitat. El que interessa, però, és que hi hagi turistes, encara que sigui a qualsevol preu. A l’estiu l’illa ja està a punt de rebentar, i ara Aena, les patronals i les administracions han creat un comitè de rutes per establir noves rutes cap a Eivissa”.

Contaminació acústica

El 2007 algunes discoteques ampliaren les seves fronteres naturals amb l’obertura a les platges de beach pubs, que suposaren la lenta privatització de l’espai públic. Eren locals de borratxera que, sota la batuta d’un DJ, oferien música a l’aire lliure mentre es gaudia de l’espectacle d’una posta de sol. Va ser precisament a Eivissa on començaren a punxar els millors discjòqueis del món, que eren rebuts com a autèntiques estrelles del techno. Els banyistes residents assistien impàvids a aquella contaminació acústica de les seves aigües. “Ara -assegura Ferrer- ja s’han començat a regular els beach pubs. El mateix s’està fent amb les party boats, discoteques flotants estibades de turistes que ofereixen barra lliure i altres substàncies a bord”.

A partir del 2000 els touroperadors posaren el crit al cel davant la progressiva degradació de l’antic paradís pitiús. Alguns es negaren a enviar-hi més clients. Aquella oferta de disbauxa també tingué conseqüències per a la salut pública. La unitat d’Urgències de l’hospital de Can Misses no aturava d’atendre intoxicats per drogues. L’agost de 2004 n’atengué 130, que representà més de quatre ingressos al dia.

Un dels pobles més afectats per aquest caos nocturn és Sant Antoni de Portmany. “És una espècie de Magaluf -diu Ferrer-, on, pel culpa del renou, ja no hi pot viure ni el típic eivissenc que transformà en discoteca un antic baret. Amb els doblers, però, que ha fet, s’ha construït una xalet a la costa. Se n’ha anat deixant un desgavell al seu poble, on la gent, principalment cambrers i picapedrers peninsulars, es veu obligada a compartir pis per poder pagar els preus astronòmics dels lloguers”. Són el efectes de l’especulació immobiliària. El 2000 hi havia tantes constructores com bars i restaurants: 1.337.

El 2001 la voracitat constructora havia fet que s’esgotàs l’arena de les pedreres de l’illa. Aleshores les empreses en varen extreure clandestinament de les platges i les zones dunars. A partir del 2004 arribaren les grans autopistes del Govern Matas, que tingué en Matutes un gran aliat. “Això -destaca el periodista- contrasta amb el model de Formentera, on ara, en lloc d’ampliar carreteres, han decidit restringir el nombre de cotxes”.

La profanació de l’antiga Arcàdia feliç d’aquests darrers quaranta anys s’ha consumat al so eixordador de la música techno, enmig de gateres i drogues i al crit de la malentesa cita horaciana Carpe diem. És l’ambient que recentment ha retratat Netflix a la pel·lícula Ibiza. “Òbviament -assegura Ferrer-, és una exageració, però aquesta ficció es basa en una realitat. El panorama és desolador. S’ha destruït el territori i la identitat illenca perilla per la substitució demogràfica i lingüística. Eivissa acabarà sent una espècie de Miami, una discoteca flotant els 365 dies de l’any”.

La petjada de la màfia

El periodista Joan Lluís Ferrer assegura que a Eivissa el narcoturisme té un pes molt important: “Hi ha moltes promocions turístiques que s’han fet amb els doblers de la droga. Això ja ho va dir el jutge italià Giovanni Falcone poc abans de morir el 1992 en un atemptat de la Cosa Nostra. Aquí, per totes bandes, hi ha petjades de la màfia italiana i d’altres llocs. Es troben amb una illa paradisíaca on poden fer el que volen perquè les autoritats rarament actuen en contra dels delinqüents d’alt standing internacionals. Aquí les forces de seguretat estan sota mínims i això fa que tota aquest gent triomfi. És un model que es manté gairebé intacte des dels anys vuitanta”.

Els empresaris de les discoteques d’Eivissa sempre han eludit qualsevol responsabilitat en la tragèdia social que suposa el consum de drogues. L’agost del 2005 el portaveu de Privilege, José María Etxaniz, assegurava: “Culpar les discoteques és el més fàcil, però la droga entra amb vaixell o amb avió i a ningú se li acut precintar un avió o un vaixell en el qual ha entrat la droga”. Aquell mateix estiu, David de Felipe, portaveu d’Amnesia, també es manifestava al respecte: “Hi ha molta d’hipocresia. A la societat la gent pren drogues, i les discoteques reflecteixen la societat”.

A Eivissa sovint els polítics han actuat més en defensa dels seus interessos empresarials que dels públics. Antoni Marí Tur, batle de Sant Antoni de Portmany pel PP durant 16 anys (1987-2003), era arquitecte tècnic de professió. Governava l’Ajuntament de dia i dissenyava cases els horabaixes. Tur participà en algunes construccions de dubtosa legalitat. El regidor de Governació d’aquest mateix consistori, Juan Pantaleoni, també exhibí un comportament bastant reprovable. Mentre prometia posar fi a les excursions alcohòliques de joves britànics al West End, ell mateix posava els seus propis bars a disposició d’aquestes sortides.

El popular Pere Palau va ser president del Consell d’Eivissa i Formentera entre el 2003 i el 2007. El càrrec no li impedí que continuàs tenint una de les majors empreses de lloguer de cotxes per a turistes, amb milers de cotxes repartits no només per l’illa, sinó també per altres llocs d’Espanya. S’entén, per tant, que no tingués cap interès a donar suport a cap regulació del parc automobilístic de la pitiüsa major. El mateix passà amb Mariano Matutes, president del PP eivissenc durant anys. Tenia una empresa, Carburantes Ibiza, que es dedicava a subministrar combustible a les benzineres de l’illa. Ha estat amb aquesta perversió de l’activitat política al servei de la cobdícia que s’ha embrutat del tot l’“illa blanca” de Santiago Rusiñol.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF