TURISTA DE COA D’ULL

Camps de concentració al paradís

Durant la Guerra Civil, les Balears varen ser un dels primers llocs d’Espanya a tenir camps de concentració, més de 13

Balears té el trist honor d’haver albergat el primer camp de concentració de l’Europa contemporània. El 1809 l’inhòspit arxipèlag de Cabrera, a 17 quilòmetres de Mallorca, serví de presó per als soldats francesos vençuts a la batalla de Bailén (Jaén). Aquella havia estat la primera derrota de les tropes napoleòniques a la Guerra del Francès. Durant cinc anys el nostre emblemàtic Parc Nacional es convertí en un autèntic infern. Dels 9.000 presoners inicials tan sols en sobrevisqueren 3.600. Alguns moriren víctimes del canibalisme. La novel·la L’emperador o l’ull del vent (2001), de Baltasar Porcel, retrata molt bé aquesta tragèdia.

Més de dos segles després, la barbàrie tornaria a fer acte de presència a l’‘illa de la calma’. L’esclat de la Guerra Civil Espanyola se saldaria amb més de 1.500 mallorquins morts en una població de 300.000 habitants. Les biografies de moltes d’aquelles vides truncades serien recollides el 1989 per Llorenç Capellà al llibre Diccionari vermell (Editorial Moll). El governador civil, Mateu Torres Bestard, i el cap de la policia, Francesc Barrado, no tingueren contemplacions a l’hora de detenir qualsevol individu sospitós de ser un desafecto. La majoria foren delatats per ciutadans que es volien desempallegar d’un creditor o d’un veí amb qui es portaven malament.

Centres de reclusió improvisats

Aviat, la presó provincial de Palma, ubicada a l’antic convent dels Caputxins, a pocs metres del mercat de l’Olivar, es veié desbordada. Així s’hagueren d’improvisar nous centres de reclusió: el castell de Bellver, el convent de la Missió, el magatzem de fustes de Can Mir, el vaixell Jaume I, ancorat al port, o els forts militars de Sant Carles i d’Illetes. A la Part Forana també hi hagué reclusos que anaren a parar al convent de Sant Domingo d’Inca o a l’antic refectori del claustre de Sant Vicenç de Manacor.

La vida era especialment dura a la presó de Can Mir, reconvertida avui en la Sala Augusta. Els seus mil reclusos jeien a terra o en matalassos, alimentant-se principalment de moniatos sense pelar. El novembre del 1936 es decretà que totes les dones detingudes fossin traslladades a l’antic hospici de Can Sales de Palma, actualment ocupat per un biblioteca municipal.

Entre el gener i l’abril del 1937, centenars de presos foren ‘posats en llibertat’. Era, però, un regal enverinat. No debades, acabaven sent assassinats per escamots de la Falange en una cuneta o a la paret d’un cementeri. Aquestes execucions sumàries, sense cap tipus de judici, serien conegudes com a ‘tretes’. Entre elles destaca la d’Aurora Picornell, la primera dona empresonada per motius polítics després del cop d’estat. Amb 25 anys, la ‘Passionària de Mallorca’ va ser assassinada el 5 de gener de 1937 al cementeri de Porreres. Procedents també de Can Sales, l’acompanyaven Catalina Flaquer Pascual i les seves filles, Antònia i Maria Pascual Flaquer, i una al·lota de Palència anomenada Belarmina González Rodríguez. Eren les ‘roges del Molinar’.

Campaments per descongestionar

Per tal de descongestionar les presons, les autoritats rebels també posaren en marxa camps de concentració. El primer s’habilità el desembre de 1936 a Campos, als Banys de Sant Joan de la Font Santa, un balneari de l’antiga aristocràcia palmesana. Arribà a allotjar 300 homes, vigilats per 70 milicians. D’aquest camp en depengueren tres més d’auxiliars situats als voltants: el de can Farineta, el de les cases de la possessió de s’Avall (a prop de la Colònia de Sant Jordi), i, a Santanyí, el del Rafal dels Porcs.

A Campos també s’hi instal·laria el camp de concentració més gran de Mallorca: el de la possessió de Son Catlar, a uns quatre quilòmetres del poble. Els seus prop de 200 reclusos compartien un espai de 3.800 metres quadrats, envoltat de fil de ferro. Un d’ells va ser el socialista Andreu Crespí. El 1981 relatà la seva experiència al llibre Mallorca any 1936. D’una illa hom no en pot fugir, de l’holandès Jean Schalekamp: “Allà havíem de fer feina, fèiem una carretera. No, no era com Dachau, supòs, però, no obstant això, un camp de concentració en un país mig civilitzat és un desastre. Només s’hi vivia a mitges. I el pitjor de tot eren els afusellaments. En varen treure deu o dotze del camp i mai més no tornaren a ca seva. Això era el més greu”.

Altres centres de reclusió foren Punta Llobera, Son Granada i Capocorb (Llucmajor), el Llatzeret del port de Sóller, es Capdellà (Calvià), l’Espinagar, So n’Amoixa (ambdós entre Felanitx i Manacor), la Casa del Port de Pollença, la finca d’Albercutx (Formentor) -coneguda com la “Sibèria mallorquina” pel fred que s’hi passava a l’hivern- i Cap Gros (Alcúdia), concretament en una esplanada situada al camí que anava del Mal Pas al santuari de la Victòria.

En tots aquests centres, els presoners eren obligats a dormir en sestadors de bestiar, barracots de fusta o tendes de campanya. De dia, de sol a sol, estaven ocupats en tasques de defensa militar de l’illa en previsió d’una eventual invasió d’algun dels bàndols enfrontats en la Segona Guerra Mundial. Així, enmig de fam, suor, llàgrimes i por, construïren quilòmetres de carreteres com la del Cap Blanc (Llucmajor), la del Port de Pollença a Alcúdia o la d’Alcúdia a la Victòria. Moltes d’elles, que avui condueixen milions de turistes cap a les platges, encara conserven els nius de metralladores que permetien controlar millor qualsevol maniobra estranya a l’horitzó.

Peninsulars a sa Pobla i Artà

Amb la victòria franquista de l’1 d’abril de 1939, el nostre arxipèlag també acollí captius ‘rojos’ procedents de la Península. Els que anaren a parar al ‘campament’ de sa Pobla es dedicaren a construir principalment la línia ferroviària que havia d’unir aquesta localitat amb Alcúdia. Un altre punt de reclusió de mà d’obra forana fou l’Alqueria Vella d’Artà, avui Parc Natural de Llevant. El desembre del 1941 hi recalaren els Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores. Eren batallons d’uns 900 soldats republicans que, en acabar la guerra, es refugiaren a França i que, davant el perill de ser evacuats a camps de concentració nazis, preferiren tornar a Espanya. Un cop capturats per l’exèrcit franquista, foren condemnats a treballs forçosos. A l’Alqueria Vella ocuparen una planta quadrada d’uns 80 metres d’amplada i 90 de llargada. S’hi estigueren fins al desembre del 1942, moment en què es va evacuar el campament.

L’historiador Jaume Morey ha recollit testimonis de la tragèdia d’Artà al llibre Esclaus per fortificar Mallorca (Editorial Lleonard Muntaner). Un d’ells és el de Joan Ferragut, que vivia en una possessió veïna del campament. El març del 1942 tenia 13 anys, quan presencià una escena que el marcaria per sempre: “No saps què era allò, era terrible. Aquells homes... un sergent en va matar un a garrotades. Jo guardava els porcs més amunt del campament i ho vaig veure tot. Enmig del pati... li va fer penjar un sac de grava a l’esquena amb fil de ferro i li ordenà “paso ligero” al seu voltant... Quan el tenia davant, plaf, fuetada! N’hi va pegar...! Quan aquell home va caure estès, no el va deixar. Li envergà una mà de puntades, pel cap, per l’esquena... el deixà mig mort”.

Davant aquest clima del terror, hi hagué interns que intentaren fugir. Santiago Marín relata a Jaume Morey dos casos que acabaren malament: “A los pocos días los detuvieron en Palma volviéndolos al Batallón, y también nos hicieron formar y delante de todos les dieron una sobirana paliza, esta vez con palos, hasta que hubo uno que empezó a chillar con gritos desgarradores y pararon el suplicio. Más tarde se dijo que le habían dado un golpe en la sien y se había vuelto loco”.

L’infern de Formentera

Formentera també tindria el seu infern particular. A partir del 1940, prop del port de la Savina, acollí Sa Colònia, el camp de concentració més temut de l’Espanya de la postguerra. Per aquell recinte hi passaren 1.500 republicans, dels quals, segons el registre civil local, n’acabaren morint 58. La majoria dels deportats eren extremenys, entre ells el pare de l’exsecretari general de la UGT, Cándido Méndez, que tingué la sort de sortir-ne sa i estalvi. També hi hagué fins i tot alguns estrangers, com diversos membres de les Brigades Internacionals i el famós pacifista alemany Heinz Kraschutzki.

Sa Colònia ocupava un espai similar a dos camps de futbol. Envoltat per un mur de pedra, estava format per una vintena de barracots de fusta. El reservat per als malalts fou conegut com a “cementeri dels vius”. El 2007 el periodista eivissenc Carmelo Convalia, autor del documental Aigua clara, estigué a temps de recollir el testimoni dels seus últims supervivents. Un d’ells, el formenterer Joan Colomar Paret, recordava així les seves traumàtiques vivències: “S’hi passava fam, molta fam. La gent moria d’inanició. Només ens donaven una poció que no tenia res i una tarongeta totalment seca. Record que hi havia un presoner que no havia pogut digerir bé unes mongetes que aquell dia va poder menjar. Va anar a vomitar en un séquia que hi havia. Idò bé, tan aviat com va vomitar, vaig veure dos o tres presoners que s’hi llançaren per menjar-se-les”.

Un altre supervivent, el menorquí Josep Triay Camps, mai no pogué oblidar la indecència que visqué a la pitiüsa menor: “Primer menjaven els porcs i després nosaltres [....]. Qui hagi estat allà ha conegut l’infern”. Segons els certificats mèdics, la majoria dels morts es produïen per avitaminosi o per malalties contretes per una deficient alimentació. Tot plegat es produïa enmig de l’absoluta indiferència dels guardians. Alguns, per entretenir-se, feien que els reclusos es pegassin bufetades entre ells.

Sa Colònia es desmuntà al cap de dos anys, el novembre del 1942. Segurament la mesura responia a l’amenaça del desembarcament aliat al nord d’Àfrica. Aleshores els seus presoners quedaren repartits en diversos centres de reclusió de les Balears i la Península. Aviat arribà el ‘boom’ turístic dels anys cinquanta i s’imposà la llei d’un silenci sobre un passat destrossat pel franquisme. Ara el Govern ja està preparant un pla per donar a conèixer els nostres camps de la vergonya. I la setmana que ve ‘L’exili interior de Joan March’.

Republicans Illencs als Camps nazis

El periodista eivissenc Xicu Lluy Torres (1963-2012) s’encarregà d’estudiar a fons la presència de republicans balears als centres del Tercer Reich. Ho feu inspirant-se en el llibre de Montserrat Roig Els catalans en els camps nazis (1977). El resultat de la seva àrdua investigació fou l’obra pòstuma Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis (Documenta Balear).

Mallorca fou d’on menys persones pogueren fugir. D’Eivissa en marxaren unes 300 persones, i de Formentera, una trentena. Menorca, l’única illa que es mantingué republicana fins gairebé el final de la Guerra Civil, va ser d’on marxaren més persones, en total, 550. Ho feren amb els vaixells Devonshire i Carmen Picó gràcies a les gestions del cònsol britànic a Mallorca.

La majoria d’aquells illencs anaren a parar als camps de refugiats del sud de França. En esclatar la Segona Guerra Mundial, tingueren dues opcions: tornar a Espanya i jugar-se-la amb el règim franquista o quedar-hi a fer la guerra. Molts preferiren quedar-hi. Així, de sobte, sense poder-ho evitar, es trobaren a primera línia de batalla, lluitant contra l’avanç de les tropes nazis. Tanmateix, els seus esforços foren inútils i acabaren fets presoners.

Franco insistí que aquells captius no podien ser considerats espanyols, de manera que se’ls assignà la categoria d’apàtrides. Així, a partir del 1940 foren enviats en massa als camps de concentració, principalment a Buchenwald (Alemanya) i a Mauthausen (Àustria). Segons les investigacions realitzades per Lluy, hi ha constància de 71 balears als centres d’internament del Tercer Reich: 17 d’Eivissa, 6 de Formentera, 25 de Mallorca i 23 de Menorca. De tots ells en moriren 34: 16 menorquins, 11 mallorquins, 5 formenterers i 2 eivissencs.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF