ECOLOGIA
Societat 02/10/2018

L’ostreopsis, una microalga tòxica, guanya terreny a la Mediterrània

Alguns informadors de la badia de Palma la relacionen amb la mort de les morenes, però el gruix de la comunitat científica no ho veu plausible ara per ara

Pere Sànchez
4 min
L’ostreopsis produeix un mucílag que s’adhereix a la posidònia, els coralls i les algues i causa la mort per asfíxia.

PalmaDurant aquestes darreres setmanes, d’ençà de l’aparició de nombrosos exemplars de muraena helena –nom científic de l’espècie de morena que habita les aigües del nostre arxipèlag- s’han posat sobre la taula qüestions com ara un paràsit que ataca directament al fetge o una malaltia pròpia d’aquesta espècie animal. Ara, alguns informadors de l’estat del mar que es dediquen a facilitar dades de la zona de la Badia de Palma a les diverses organitzacions que les requereixen per als seus estudis plantegen la possibilitat que sigui una alga tòxica anomenada ostreopsis ovata la causant d’aquest fenomen. Es tracta d’una alga que és impossible de detectar a simple vista i que sembla ser que s’estaria escampant per tota la Mediterrània Occidental gràcies a l’augment de la temperatura l’aigua. Per apuntar aquesta possibilitat es basen en el fet que les morenes habiten zones costaneres de poca fondària, que és també l’ecosistema on es desenvolupa la microalga i al fet que l’ostreopsis prolifera especialment als mesos de juliol i agost. Mentrestant, Antoni Box, tècnic de medi ambient del Consell d’Eivissa, reitera que a hores d’ara continua la investigació sobre la mort de les morenes sense una hipòtesi clara. Però el cert és que no hi ha cap conclusió en ferm. Per la seva banda, Institut de Ciències de Mar i Observadors del Mar, que tenen projectes d’estudi de l’ostreopsis, no observen de moment que pugui tenir cap relació amb la mort de les morenes.

Què és i com actua l’ostreopsis ovata?

L’ostreopsis ovata és una alga pertanyent als dinoflagel·lats bentònics, és a dir, un tipus d’organisme microscòpic que presenta dos llargs flagels i que viu normalment al fons d’aigües poc profundes i ben il·luminades. En el cas d’aquesta ostreopsis, produeix tres toxines conegudes com palitoxina, ovatoxines i les mascarenotoxines. En el cas de la palitoxina, es converteix en contaminant quan puja a la superfície de l’aigua. Aquest dinoflagel·lat prolifera en aigües càlides tropicals, on la seva població es troba controlada gràcies a la presència de microorganismes que la depreden, però en altres ecosistemes marins diferents al seu poden representa un perill. L’ostreopsis produeix un mucílag de color groguenc i aquest sí perceptible a simple vista, que s’adhereix a la sorra o a les roques, però també als organismes bentònics, com ara les macroalgues o la posidònia, i els pot arribar a causar la mort per manca d’oxigen. Però a més, la ingestió de les seves toxines pot produir també la mort dels animals que habiten i s’alimenten en aquest fons marí.

L’ostreopsis pot representar també un risc per a la salut humana. Pot causar problemes com ara tos, febre, suors fredes, dificultats respiratòries i en alguns casos també conjuntivitis. Tot i que la probabilitat de patir-ne els efectes és més alt per la via del contacte directe amb aigües habitades per aquest microorganisme, s’han presentat casos on les persones afectades no havien entrat en contacte directe amb l’aigua i havia estat la inhalació de gotes transportades pel vent les causants del problema. Perquè es doni aquesta circumstància, cal trobar-se en un ambient on la concentració en superfície de l’ostreopsis sigui alta. Si bé, actualment els símptomes diagnosticats tendeixen a disminuir en un termini d’entre 24 i 48 hores sense gaire complicacions, sí que des de la Fundació Europea Surfrider que treballa per la protecció dels oceans adverteixen que ha augmentat del nombre de casos d’afectació i la intensitat dels símptomes.

En les èpoques en que la mar està més turbulenta la microalga es desprèn del fons on està instal·lada i puja a la superfície, però és a l’etapa estival on amb l’aigua en calma i la temperatura de l’aigua més elevada hi troba les condicions ambientals perfectes per reproduir-se. Una de les particularitats de l’ostreopsis és que les seves proliferacions s’han relacionat amb mortalitats d’animals amb mobilitat limitada que viuen sobre el fons marí, com ara crancs, musclos o eriçons. Aquest és el motiu pel qual algunes persones que es dediquen a recollir informació sobre l’estat de la mar, .Ja en altres ocasions, a zones de la Mediterrània –on aquesta microalga es va estendre de manera més notòria a finals dels anys noranta-, el Brasil o Nova Zelanda, algunes proliferacions d’ostreopsis també han coincidit amb mortalitats massives d’invertebrats marins com eriçons, estrelles de mar, musclos o crancs. Tot i això, des d’Observadors del Mar remarquen que actualment la seva recerca respecte l’ostreopsis se centra en els efectes que aquesta pot tenir en els éssers humans, sobretot en afectacions respiratòries i possibles intoxicacions alimentàries. Asseguren des de l’entitat on hi participen tant experts de l’Institut de Ciències del Mar com de l’Imedea, que per la seva part en cap cas s’ha establert una relació entre la microalga i un fenomen, el de la mortalitat de les morenes, del qual no s’encarrega cap de les organitzacions citades.

L’escalfament global fa que la temperatura de la Mar Mediterrània augmenti fins als registres més alts sostinguts en el temps, que aquest estiu han arribat als 28 graus de mitjana i que a les costes de les Illes Balears voregen els 30. Aquesta calidesa de l'aigua és un dels factors que pot ajudar a la proliferació de l'ostreopsis. Tot i que a dia d’avui, l’única varietat d’ostreopsis de la qual es té constància que hagi passat per les nostres aigües és la siamensis, els efectes de la qual no són tan aguts com els de l’ovata, s’han documentat casos d’aparició d’aquesta alga tòxica ja a Fossacessia, a la costa est d’Itàlia, a l’Illa de Creta, Grècia, a les costes de Tarragona i Barcelona, i també a les d’Alacant.

stats