TURISTA DE COA D'ULL

Barri xinès de Palma, la història d’una especulació

El 1998 s’inicià el projecte de demolició d’una de les zones més degradades de Ciutat enmig d’una gran moviment d’especulació immobiliària

E l passat sòrdid del benestant barri de la Gerreria es pot resseguir en el còmic Històries del barri (Dolmen, 2011), premi Ciutat de Palma de còmic 2010. A través dels ulls d’un adolescent, els seus autors, Gabi Beltrán i Tomeu Seguí, retraten la vida d’un dels nuclis més marginals de Ciutat als anys vuitanta, el barri xinès. Són postals on abunden la prostitució i la droga enmig de carrers estrets i de finques lúgubres, amuntegades unes sobre les altres. Altres punts d’Espanya també tingueren espais amb el mateix nom. Va ser Paco Madrid, un periodista català que escrivia al setmanari El Escándalo, qui als anys vint batejà la zona sud del districte cinquè de Barcelona com a barri xinès. El terme al·ludia als nombrosos comerços de bijuteria xinesa que hi trobà. Madrid, però, també es podria haver inspirat en el llibre de viatges de Miguel Toledano, on parlava del Chinatown de San Francisco.

A casa nostra aquell antre arribà a ser conegut com el Brut. La premsa, però, li cercà altres sobrenoms, com el “Harlem de Palma” o el “femer humà”. Als anys seixanta fou un dels llocs més concorreguts per la sisena flota de la marina americana, que feia escala al port de Ciutat, àvida de sexe. Per atreure la seva atenció, molts bars del barri adoptaren noms de destacats vaixells i portaavions de l’“amic americà”. Fou el cas del Kansas, el Winston, el Kentucky i el Salem.

Museu de la prostitució

Els primers intents per rehabilitar el barri xinès es dugueren a terme en acabar la Guerra Civil. El 1943 l’arquitecte palmesà Gabriel Alomar Esteve va guanyar un concurs estatal de redacció d’un pla de reforma interior de Palma. L’objectiu era adaptar el casc antic de Ciutat a les noves necessitats circulatòries, higièniques i socials de l’època. Era, però, una reforma classista. Alomar ho digué molt clar l’any 1950: “Estam refent la ciutat per fer una ciutat per als senyors de Palma”. D’aquell ambiciós pla, tanmateix, tan sols se n’executaren tres grans obres: l’obertura del carrer de Jaume III -avui, la nostra milla daurada-, la reforma de la plaça Major -que antigament acollia la Casa Negra, de la Santa Inquisició-, i el mercat de l’Olivar.

L’antropòleg Marc Morell és autor de la tesi doctoral La flor i mort d’un barri: una etnografia entorn de la gentrificació integral i la lluita de classes a la Mallorca urbana. Assegura que als anys quaranta, arran de la intervenció d’Alomar, ja hi hagué especulació entorn del barri xinès: “Aleshores molta de gent es posà a comprar habitatges perquè sabia que l’Administració pública havia d’expropiar. El metro quadrat era molt barat perquè era una zona humil i gremial. Finalment, però, la majoria dels esponjaments previstos no es realitzaren per manca de finançament i els nous propietaris, que vivien en una altra zona, es trobaren que no podien treure rèdit de les seves adquisicions. Després, de cop i volta, arribà el boom turístic i els veïns del barri se n’anaren a viure a l’eixample o a les zones turístiques. Així, aquells habitatges degradadíssims es començaren a oferir a gent cada cop amb menys recursos econòmics. Va ser llavors quan el barri xinès es convertí en el barri del vici per excel·lència. Era ‘Mordor’, una zona prohibida per als més joves”.

Amb la restauració de la democràcia tots els partits polítics consideraren necessari intervenir en el barri xinès. Els diaris de l’època diuen que el juny de 1989 el batle socialista Ramon Aguiló proposà fer-hi construir un museu de la prostitució. Aquella ocurrència, tanmateix, no va tenir cap recorregut. El Pla Especial de Reforma Interior (PERI) arribaria finalment el 1998, quan era batle el popular Joan Fageda.

‘Tabula rasa’

Una de les persones que seguiren de prop el procés de tabula rasa al barri xinès va ser l’escriptor Sebastià Bennasar, que aleshores feia de periodista per a Diari de Balears. “Era evident -diu- que alguna cosa s’hi havia de fer. Hi va haver entitats com ARCA (Associació per a la Revitalització de Centres Antics) que protestaren contra aquella reforma perquè no volien que es perdés el traçat sinuós d’època islàmica. Durant les excavacions també es trobaren algunes peces antigues de ceràmica que es taparen de seguida”.

El govern espanyol i la Unió Europea participaren econòmicament d’aquella rentada de cara del centre històric de Palma. L’Estat finançà els nous jutjats i la UE oferí la possibilitat de muntar equipaments per a la població empobrida. Així, gràcies al programa comunitari Urban, es feren el centre Estel -d’usos esportius, socials i residencials assistits, amb piscina inclosa- i el centre Flassaders, que aconseguí salvar la xemeneia d’una fàbrica de teixits del segle XIX. La revitalització de la zona es completaria amb la construcció del teatre Xesc Forteza, al barri de la Calatrava, a tocar del de la Gerreria.

La rehabilitació de l’antic barri xinès va ser adjudicada per concurs a l’UTE composta per les empreses Llabrés Feliu i Gerència Immobiliària Balear. Bennasar recorda que aquella va ser una autèntica operació d’especulació immobiliària: “Hi havia prostitutes de més de cinquanta anys que aleshores eren propietàries d’un piset del tot atrotinat que s’havien comprat amb els seus estalvis. A elles les expropiaren pagant-los un milió de pessetes. Era una quantitat que estava per sota del preu de mercat i amb la qual moltes se n’anaren de lloguer a la zona de la plaça de les Columnes. En el seu lloc hi construïren uns habitatges que es vengueren per 18 milions de pessetes”.

Tanmateix, la majoria de la gent quedà contenta amb les indemnitzacions, malgrat que no foren quantioses. La conseqüència va ser la desbandada dels residents de tota la vida, alguns dels quals es beneficiaven de “lloguers antics”, regulats per la Llei d’arrendaments urbans del 1964. L’Associació de Veïns de Canamunt veia frustrada així la seva gran esperança que les institucions vetlassin pel manteniment de la població local. S’imposava el model de transformació urbana neoliberal.

“Les empreses privades -continua l’escriptor- compraren a preu de patató perquè tothom volia fugir d’aquell barri tan deprimit. Eren cases petites, sense ascensor. Teòricament aquestes empreses compraven per restaurar. En connivència, però, amb l’Ajuntament aconseguien l’expedient de ruïna. D’aquesta manera, pogueren construir de bell nou i vendre a preu nou i no rehabilitat, que era més barat. Legalment es podia fer, però èticament no”. També hi va haver zones del barri xinès que no s’esbucaren, sinó que es deixaren podrir perquè després petits agents immobiliaris hi fessin la seva feina i continuassin alimentant la febre d’or.

Competència alemanya

Al llarg dels 14.000 metres quadrats que s’expropiaren es construïren un aparcament subterrani, 57 locals comercials i 308 habitatges, una seixantena dels quals foren de protecció oficial. “En un principi -assegura Bennasar- es tenia previst fer un barri per a la classe mitjana mallorquina funcionarial, que treballava als nous jutjats o a l’Ajuntament. Això, però, no va passar perquè ningú no s’imaginava l’impacte de l’euro. Abans que aquest entràs en circulació el 2002, molts alemanys varen treure els doblers negres que tenien guardats per poder-los invertir a Mallorca. El seu marc era una moneda molt forta i aleshores ja no hi havia oportunitats al camp, on gairebé tot s’havia venut a principi del noranta. Només els quedava Palma, on començaren a comprar damunt plànols. Els alemanys solien fer quatre dies feina al seu país i després agafaven un avió i passaven els altres tres aquí”.

Com a nova atracció turística, aquell nou espai a la zona zero de Palma tingué també el Passeig per l’Artesania, que s’inaugurà el 2001. La idea era oferir instal·lacions a artesans a través d’un concurs públic. Inicialment s’hi instal·laren quinze tallers, però aviat els artesans abandonaren l’emplaçament perquè no els donava per viure. El projecte sencer de rehabilitació de la zona s’acabà d’executar el 2008, deu anys després. El resultat fou una espècie Soho, el famós barri luxós de Londres. Avui, tanmateix, pels seus carrers encara hi passegen prostitutes, que ofereixen els seus serveis a plena llum del dia.

“Ara -conclou Morell- la gent que anà a viure al restaurat barri xinès es veu empesa per una nova onada de gentrificació”. Així, aquest nucli, de ser un dels més marginals de Palma, ha passat a ser el vaixell insígnia de l’especulació immobiliària que fomenta la turistització de Ciutat. De la consigna de “fer barri” hem passat a la de “fer doblers”, de la mà també d’alguns mallorquins propietaris. Per ofegar les penes, però, sempre ens quedarà l’immortal bar Flexas, un reducte d’evasió enmig de tanta cobdícia i despersonalització urbana. 

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF