TURISTA DE COA D'ULL

Arturito Pomar, la jugueta trencada del franquisme

Durant la postguerra, el règim utilitzà el Mozart mallorquí dels escacs per reivindicar-se a l’exterior i després l’abandonà a la seva sort

L’estrella mediàtica de la pobra Espanya de la postguerra va ser un nin palmesà, Arturo Pomar, més conegut com a Arturito. Nascut el 1931, aquest portentós nin dels escacs es va donar a conèixer de la mà de Manuel de Agustín, redactor del diari Marca. De Agustín era un gran amant del tauler i durant molt de temps lluità perquè el seu esport tingués més protagonisme a la premsa esportiva. Un dia d’abril del 1943 el director del diari, cansat de la seva insistència, li va dir: “A mi no m’interessen els escacs, perquè els jugadors estan tocats del cap. Però et faré cas si em dus un fenomen, una cuca de llum que il·lumini les nostres pàgines”.

Davant aquella oportunitat, el periodista tot d’una pensà en Arturito. El mallorquí acabava de participar en el Campionat d’Espanya d’Escacs com a substitut del candidat de Balears, Nicolás Ticolaut, un dentista de Felanitx d’ideologia republicana, que havia declinat assistir al torneig per por a represàlies polítiques. Aleshores la Federació Balear d’Escacs havia proposat el nom d’un nin d’onze anys que ja causava sensació a les Illes. El NO-DO, tan procliu a cantar les proeses dels herois patris, no trigà a prestar-li atenció. Juntament amb el nord-americà d’origen polonès Samuel Reshevsky (1911-1992), Pomar seria el nin prodigi per antonomàsia en el màgic món de les 64 caselles.

Fenomen Pomar

Al llibre Els nens prodigi en els escacs, Pablo Morán escriu sobre el fenomen Pomar: “Artur Pomar ha fet per als escacs a Espanya molt més que tots els escaquistes i publicistes de totes les èpoques junts. Gràcies a ell, l’afició es va despertar a tota la Península: milers de nins van aprendre a jugar, i molts d’ells van arribar a ser grans jugadors; milers i milers de persones van començar a interessar-se per un joc el qual abans ni tan sols havien escoltat anomenar. La popularitat d’Arturito a Espanya, en els primers anys de la dècada dels quaranta, és un fet que no admet punt de comparança amb qualsevol altre esdeveniment ni amb ningú, ni tan sols amb els més famosos ídols de la cançó, el futbol o el cinema. El seu nom i fotografia apareixien diàriament en tota la premsa, els noticiaris cinematogràfics, i la seva diminuta persona i les seves gestes eren el tema de conversa en tots els ambients”.

Amb cinc anys Pomar ja començà a tenir nocions d’un joc que era la gran passió de la seva família. Després del seu debut a Madrid, el 1944 aquell “Mozart dels escacs”, com el batejà la premsa, participà en nombrosos tornejos. En el de Gijón fou aclamat per tothom en fer taules amb el rus Alexander Alekhine, que era campió del món. D’ell, després de vuit hores de joc, el veterà escaquista de 52 anys digué: “Té uns dots excepcionals d’intuïció per arribar a ser un gran jugador d’escacs”.

El gener del 1946 arribà la consagració internacional de Pomar. Al Torneig de la Victòria, a Anglaterra, acabà fent taules amb Bernstein, un altre soviètic de renom. Aquella competició va estar precedida per la polèmica. Ho explica Jeroni Bergas, autor del llibre Artur Pomar, jugador d’escacs : “Primer els jugadors vetaren Alekhine, que, des de la França ocupada, havia fet una sèrie d’escrits antisemites. Amenaçaren de no participar-hi si hi anava Alekhine. Després els russos varen dir el mateix de Pomar perquè era el representant d’un règim feixista. Finalment, els britànics es varen decantar pel mallorquí, atès que tenia més tirada mediàtica”.

Un autèntic heroi

En tornar d’Anglaterra, Pomar, de catorze anys, va ser rebut com un autèntic heroi. “Una munió de gent -recorda Bergas- el va anar a esperar a l’aeroport de Madrid i se’l varen endur a bescoll. Es va passejar per totes les ràdios, el batle de Madrid li va donar una medalla i va fer el servei d’honor a un partit al Santiago Bernabeu. Aleshores Pomar va ser més mediàtic que avui Rafel Nadal”. Aquell mateix 1946 el precoç escaquista es proclamaria campió d’Espanya a Gijón, un títol que revalidaria sis vegades més. Franco tot d’una el va voler rebre al seu palau del Pardo. “Pomar -insisteix el seu biògraf- va ser una víctima del règim, com foren també altres nins prodigis com Joselito o Marisol. El franquisme l’exhibí per demostrar a l’exterior la pretesa intel·ligència superior dels espanyols. Tanmateix, però, l’abandonaren, no li donaren les ajudes que necessitava un talent com el seu. Li varen oferir unes quantes classes particulars, fins i tot amb el mateix Alekhine, però allò no fou suficient”.

Essent ja un adolescent i convertit ja en tota una celebritat, a final dels quaranta Pomar encetà la seva gira per Sud-amèrica, els Estats Units i el Canadà. Fins i tot arribà a participar en un torneig internacional de Hollywood. Arran dels seus triomfs, li proposaren en diverses ocasions la ciutadania nord-americana, que, segons la premsa, “el nostre inigualable campió, lògic en un gran espanyol, mai no va acceptar”. “Els russos -diu Bergas- tenien enveja de Pomar perquè era l’escaquista més ben pagat del món. Era un nin, però, que va estar sobreexplotat. Li feien jugar simultànies amb quaranta o cinquanta jugadors a la vegada. Es pegava sessions de deu hores diàries i això repercutí en la seva salut”. A principi dels anys seixanta ja se li manifestaren els primers símptomes d’una esquizofrènia que després derivaria en Pàrkinson.

El 1956 Pomar publicà el llibre Temas de Ajedrez. A mesura, però, que es feia gran, es veié definitivament ignorat pel règim. Aleshores no tingué més remei que treure’s una plaça de carter a l’oficina de Correus de Madrid. Després demanà el trasllat a Barcelona, on criaria la seva nombrosa família -tingué set fills. Aquest oblit institucional que patí contrasta amb el tracte que reberen escaquistes portentosos d’altres països. A Cuba, Capablanca aconseguí un lloc de diplomàtic honorífic que li permeté dedicar-se plenament al tauler; al Brasil, la dictadura de Garrastazú Medici finançà els estudis d’escacs de Mecking, i a França, una empresa privada subvencionà Joël Lautier quan aquest es proclamà campió mundial juvenil. En una ocasió el gran mestre soviètic Alexánder Kótov reconegué que Pomar fou una jugueta trencada que, si hagués nascut a la Unió Soviètica, hauria estat un seriós aspirant al títol mundial.

Contra Fischer

El 1962 Pomar hagué de demanar un mes de permís sense sou a Correus per poder fer realitat el somni de la seva vida: participar en la Interzonal d’Estocolm, classificatòria per al Campionat del Món. A Suècia, l’antic heroi del NO-DO, aleshores ja amb 42 anys, va sentir la solitud del corredor de fons. “Mentre tots els jugadors tenien el seu propi equip d’assessors i d’entrenadors, Pomar va haver de preparar les partides pel seu compte”, assegura Bergas. En les últimes rondes li tocà enfrontar-se amb la jove promesa nord-americana Bobby Fischer, de 19 anys. Després de més de cinc hores de joc, Pomar, amb un peó d’avantatge, li va demanar acabar fent taules. Segons alguns testimonis, Fischer se’l mirà i li digué: “Pobre carter espanyol. Sembla mentida que jugant tan bé ara tornis a Espanya a aferrar segells”.

La ment prodigiosa de Pomar sempre ha fascinat Pep Suárez, un psicòleg entusiasta dels escacs que conegué el mallorquí. “Fischer -assegura- ja sabia de la fortalesa de Pomar. A Estocolm, però, va quedar bocabadat amb els seus dots. Tenia un talent especial tant pel joc posicional com pel tàctic”. A Suècia, malgrat no comptar amb cap ajuda oficial, l’empleat de Correus quedà empatat a l’onzè lloc de vint-i-tres participants i aconseguí el títol de Gran Mestre d’Escacs. Mai abans un escaquista espanyol havia arribat tan amunt, ni al mateix temps s’havia sentit tan desemparat.

A poc a poc, a mesura que els seus problemes de salut s’agreujaven, l’antiga nineta dels ulls de Franco s’anà retirant del món del tauler. De tant en tant jugava amb la federació de Sant Cugat, el seu barri de Barcelona. L’octubre del 2004 va rebre la medalla d’or a l’Olimpíada d’Escacs de Calvià. El mite s’apagà el 2016 a l’edat de 84 anys. Avui una exposició permanent en una sala del Palma Arena recorda una figura que, segons el seu fill Eduard Pomar, encara “no ha estat prou valorada”. El testimoni del nostre Mozart dels escacs ja ha estat recollit per un altre portent. És Francisco Vallejo Pons, un menorquí de 36 anys. Amb set anys fou campió de Balears i el 2000 s’erigí en el campió mundial juvenil sub-18.

D el 9 de novembre al 12 de desembre de 1970 l’Auditòrium de Palma acollí el Torneig Interzonal d’escacs que havia d’obrir el camí cap al Campionat Mundial. El certamen, que se celebrà en set ocasions, fou conegut com el Wimbledon espanyol dels escacs. Al darrere hi havia el menorquí Joan Casals. En l’edició del 1970, Pomar no hi participà. Sí, que ho feu, però, Bobby Fischer, el seu rival vuit anys enrere a Estocolm. El nord-americà, de 27 anys, arribava a la cita en qualitat de preferit ostentant el títol de Gran Mestre. I no decebé. Aconseguí la primera posició amb una sola derrota a mans del danès Bengt Larsen.

Fischer va ser el primer escaquista a exigir un sou en condicions per a la seva dedicació. Afectat per la síndrome d’Asperger, sovint perdia els papers amb els periodistes que l’intentaven fotografiar en l’entrega de premis. A Palma es va negar a jugar en dissabte, seguint les pautes de la fe jueva de la seva mare. Això obligà l’organització a refer el calendari de la competició. Alguns jugadors, però, com l’argentí Oscar Panno, es negaren a jugar i abandonaren el torneig.

Palma, el trampolí de Bobby Fischer

La victòria a Palma acabà portant finalment Fischer a Reykjavík (Islàndia), on entre juliol i agost de 1972 disputaria el “matx del segle” amb el soviètic Borís Spassky, de 35 anys, aleshores campió del món. En plena Guerra Freda, aquell duel fou una autèntica batalla psicològica on s’enfrontaven dues maneres diferents d’entendre el món. A la partida número 21, Fischer s’imposà al representant rus. Es convertia així en el primer nord-americà a conquerir el títol de campió mundial d’escacs. La sorpresa va ser que, amb tan sols 29 anys, el millor jugador de la història va decidir retirar-se per sempre del món del tauler.

El 1992, després de vint anys d’aquell “matx del segle”. Fischer acceptà tornar a jugar a Iugoslàvia una “nova” final amistosa contra Spasski. Els Estats Units li prohibiren assistir-hi arran de les restriccions en el comerç imposades al país balcànic per la seva intervenció en la recent guerra de Bòsnia. La trobada, tanmateix, se celebrà i acabà amb la victòria de Fischer, que convocà els mitjans per escopir davant les càmeres l’ordre de prohibició envidada pels EUA. Aleshores li fou dictada una ordre de cerca i captura, que implicava deu anys de presó. El geni americà acabà marxant al Japó i el 2004 es traslladà a viure a Islàndia, que li concedí la ciutadania. Al país nòrdic morí el 2008. Tenia 64 anys. Ironies de la vida, era el mateix nombre de caselles que té el tauler del joc que tant va estimar.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF