TURISTA DE COA D'ULL

Antoni Maura, l’artífex del Dia de la hispanitat

El 1918, quan era president del govern espanyol, el mallorquí oficialitzà una gran diada patriòtica per restituir l’orgull ferit arran de la pèrdua de les colònies i per frenar l’auge del catalanisme

Darrere el Dia de la hispanitat hi ha l’ombra d’un mallorquí, Antoni Maura, patriarca d’una fructífera nissaga de personalitats com els polítics Jorge Semprún i Fèlix Pons o l’actriu Carmen Maura. Entre el 1903 i el 1922, de manera interrompuda, va ser president del govern espanyol cinc vegades durant el regnat d’Alfons XIII, repadrí de l’actual rei. Maura va néixer a Palma el 1853. En acabar el batxillerat, se n’anà a Madrid a estudiar Dret. A la universitat va haver de patir les burles dels seus companys pel seu castellà amb accent marcadament mallorquí. “Aquest episodi forjaria el tarannà espanyolista de Maura”. Ho assegura l’historiador algaidí Pere Fullana, gran estudiós de la seva figura.

“A Madrid -continua Fullana-, Maura va renegar dels seus orígens i es va apuntar al cavall guanyador. S’implicà tant en aquella llengua que inicialment no dominava que el 1903 fou elegit membre la Reial Acadèmia Espanyola i el 1913 en seria el director fins a la seva mort el 1925, a 72 anys”. El palmesà s’inicià en la política des de les files del Partit Liberal. Sota aquestes sigles assumí els càrrecs de ministre d’Ultramar (1892-1894), ministre de Gràcia i Justícia (1894-1895) i ministre de Governació (1902-1903). El 1893, quan era ministre d’Ultramar, propugnà un projecte d’autonomia per a Cuba i Puerto Rico per tal de neutralitzar pacíficament el projecte independentista. L’oposició, però, dels conservadors i d’un ampli sector dels mateixos liberals li tombà el projecte. El 1898, cinc anys després, Espanya no només perdia Cuba i Puerto Rico, sinó també les Filipines.

El Desastre del 98, que posava fi al mite del totpoderós imperi espanyol, fou objecte de debat per part d’intel·lectuals de la Generació del 98. Autoritats com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d’un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu famós poema Oda a Espanya : “Escolta, Espanya, la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana [...] On ets Espanya? -no et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre els teus fills? / Adeu, Espanya!”.

‘Fiesta de la raza’

El 1902, decebut amb els liberals, Maura es passà al Partit Conservador, per a qui assumí la cartera de Governació. Al cap d’un any ja era president del govern. Durà, però, al càrrec poc més d’un any. El 1907 aconseguiria formar un nou gabinet, que tornaria a ser igual d’efímer (fins al 1909). El polític mallorquí, tanmateix, era incombustible. El 1918 va ser requerit per liderar un govern de concentració amb conservadors, liberals i regionalistes que va integrar importants figures polítiques com Francesc Cambó, Eduardo Dato o el comte de Romanones.

Una de les mesures més cèlebres d’aquesta tercera etapa de Maura com a president del Govern va ser la institucionalització del 12 d’octubre com a festa nacional espanyola. La data, que recordava la conquesta d’Amèrica de 1492, ja s’havia començat a celebrar el 1913. Va ser a la Casa Argentina de Màlaga amb el nom de Día de la raza. Havia estat idea de l’exministre Faustino Rodríguez - San Pedro, president aleshores de la Unión Ibero-Americana. Ell somiava una efemèride que servís per agermanar la “ madre patria ” amb les seves antigues colònies. A l’altra banda de l’Altàntic, el 1916 l’Argentina fou el primer país sud-americà a sumar-se a aquella celebració.

Tenint en compte aquests antecedents, Maura decretà convertir el Día de la raza en la Fiesta de la raza. Era el gran acte patriòtic que necessitava l’Estat per rearmar-se ideològicament. La data permetia superar el trauma de la pèrdua de les colònies i contrarestar l’auge del catalanisme polític, que el 1901 havia guanyat les eleccions a Corts a Barcelona. “Aleshores -recorda Fullana- Espanya se sentia frustrada i humiliada pels Estats Units, a qui el 1898 havia cedit Puerto Rico, Cuba i les Filipines. Per restituir l’orgull ferit, reactivà una festa que, després de la Primera Guerra Mundial, en una època d’internacionalització, permetia cercar aliats en les seves antigues colònies. També, però, era una manera de fer front al catalanisme”. El 1811 els liberals de les Corts de Cadis, amb el català Antoni de Capmany al capdavant, ja havien decretat el Dos de Maig com a festa nacional. Era el dia en què el 1808 el poble madrileny s’havia revoltat contra les tropes napoleòniques. Amb tot, el cop d’estat del rei Ferran VII el 1814 havia enterrat aquella diada.

Que la nova cita patriòtica es digués Fiesta de la raza causà certa incomoditat entre alguns intel·lectuals. Miguel de Unamuno considerà el nom una grolleria i va proposar la denominació de Fiesta de la lengua perquè el 12 d’octubre era la data en què s’inicià l’expansió lingüística espanyola més enllà de les fronteres europees. Un altre basc, el capellà Zacarías de Vizcarra, que vivia a l’Argentina des del 1916, va organitzar una campanya contra el terme imposat per Maura. A parer seu, l’exaltació de la raça contradeia la tasca evangelitzadora dels espanyols per terres americanes.

Ja durant la Segona República, el periodista Ramiro de Maeztu, també basc i deixeble de Vizcarra, es convertí en el gran propagandista del terme ‘hispanitat’. Ho feu en un article que publicà el 1931 a la revista Acción Española. Un seguidor seu va ser el clergue català Isidre Gomà, qui el 12 d’octubre de 1934 pronuncià a Buenos Aires la conferència Apología de la Hispanidad. Gomà defensà la colonització d’Amèrica “porque España fue un estado misionero antes que conquistador” i desmentí les atrocitats que s’hi cometeren.

‘Día de la hispanidad’

Amb Franco, des del 1938, el 18 de juliol, el dia de l’alçament militar, fou considerat la vertadera festa nacional. El 1958, però, adquirí més protagonisme la diada institucionalitzada quaranta anys enrere per Maura i que coincidia amb el dia de la Verge del Pilar, la patrona d’Espanya. Amb tot, aquesta vegada, de Fiesta de la raza passà a dir-se Día de la hispanidad. La nova denominació sorprenia tenint en compte que el 1941 la ‘raça espanyola’ havia quedat exaltada en el film propagandístic Raza. “A l’hora de canviar el nom -assegura Fullana-, Franco es deixà endur pel sector falangista del seu entorn, que eren grans admiradors del concepte d’hispanitat de Maeztu. Segurament, tanmateix, el canvi degué ser una estratègia enfocada a cercar simpaties a l’exterior”.

Un cop restablerta la democràcia, el govern socialista de Felipe González va voler fer més ‘laica’ la festa que havia rescatat de l’oblit el franquisme. Així, una llei del 1987 va suprimir el terme ‘hispanitat’ per deixar-lo en “ Fiesta Nacional de España ”. Es conservà, però, el motiu de la seva celebració: el descobriment d’Amèrica, perquè es deia, textualment, “simboliza la efeméride histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos”. Aleshores es descartaren altres opcions de diada nacional com el 6 de desembre, aniversari de l’aprovació de la Constitució per referèndum.

Avui el Dia de la hispanitat que va oficialitzar fa 101 anys Antoni Maura s’ha convertit en una desfilada militar, en un acte d’exhibició de força de l’Estat. “És una celebració rància -diu Fullana-, una manera d’enfortir una identitat que és mala de cohesionar atesa la pluralitat de pobles d’Espanya. Quan un estat necessita reivindicar la seva festa nacional demostra que se sent dèbil”. Aquests darrers anys, a l’Amèrica Llatina, el 12 d’octubre ha començat a despullar-se del seu antic significat. Molts països han volgut posar fi a la idea de ‘descobriment’ i reivindicar la cultura indígena que poblava les seves terres abans de l’arribada de Colom. Així, l’antiga denominació del Día de la raza, considerada tota una ofensa, ha donat pas a altres com el Día de la resistencia indígena (Veneçuela), el Día del respeto a la diversidad cultural (Argentina), el Día de la descolonización (Bolívia), el Día de la interculturalidad y la plurinacionalidad (Equador), el Día de los pueblos originarios y del diálogo intercultural (Perú) o el Día del encuentro de los dos mundos (Xile).

L’instigador de la Setmana Tràgica

A Catalunya no tenen un molt bon record d’Antoni Maura, a qui intentaren assassinar dues vegades, el 1904 i el 1910. El juliol del 1909, en la seva segona etapa com a president del govern espanyol pel partit conservador, el polític mallorquí ordenà una de les majors repressions policials que es recorden al Principat. És el que es coneix com a Setmana Tràgica.

L’origen del conflicte va ser el reclutament de 40.000 homes, principalment catalans. Eren reservistes casats i amb fills, la majoria, que havien de ser destinats al Marroc per protegir Melilla de noves incursions rifenyes. L’embarcament de les tropes a Barcelona començà l’11 de juliol. “Aquella ordre va ser vista com una ‘vendetta’ de Maura contra l’auge del catalanisme polític, que propugnava un nou model d’estat”, assegura l’historiador Pere Fullana. Els dies següents es produïren un seguit de manifestacions antibel·licistes i incidents al port i als carrers. El 26 de juliol les forces obreres convocaren a tot Catalunya la vaga general contra la guerra. Els únics que s’hi oposaren foren els tramviaires. Aviat la violència es desfermà i el govern de Maura decidí declarar l’estat de guerra.

Barcelona, aïllada de la resta del país, s’omplí de barricades i el poble es feu amo del carrer. La revolta, mancada d’orientació política i d’objectius concrets, s’acabà transformant en un moviment caòtic i canalitzà la seva ira en l’incendi d’esglésies i convents. En total, foren destruïts vuitanta edificis religiosos -la meitat dels existents a la ciutat- i foren morts tres sacerdots. També es desenterraren cadàvers d’algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat. Finalment, el 30 de juliol les tropes de l’Estat aconseguiren sufocar la insurrecció. Segons les dades oficials, el balanç de les víctimes va ser de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l’ordre, i prop d’una vuitantena de morts, amb centenars de ferits, entre la població civil.

La repressió de la Setmana Tràgica comptà amb el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia com la de Joan Maragall. Foren suspesos diaris d’esquerra i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques. Hi hagué gairebé dos milers de processats i també es dictaren nombroses penes de mort, cinc de les quals foren executades. Una d’elles, la del pedagog anarquista Francesc Ferrer Guàrdia, acusat d’“autor i cap de la rebel·lió”, va desencadenar una gran campanya internacional de protesta que provocà la caiguda del govern de Maura i la pujada al poder dels liberals.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF