Precarietat

900 euros al mes per cuidar un avi de dilluns a dissabte 24 hores al dia

La majoria de les treballadores internes són dones estrangeres, moltes sense papers, que troben la feina a través d'empreses o entitats religioses

6 min
Una dona llatinoamericana passeja amb una persona gran per un carrer de Barcelona.

BarcelonaLa primera estava convocada a les deu del matí. La segona, a les 10.30 hores. I la tercera, a les onze. Amb tot, totes tres es presenten a la cafeteria on les he citat a la mateixa hora: a les deu en punt del matí. “M'agrada ser puntual i com que no coneixia el camí…”, es justifica una. He contactat amb diverses empreses que ofereixen serveis de cures a domicili sense identificar-me com a periodista i he sol·licitat una treballadora interna. Per això, m'he inventat una història: he dit que necessito una persona que tingui cura de la meva mare de dilluns a dissabte les vint-i-quatre hores del dia. Les tres dones que han acudit a la cita són treballadores de l’empresa Verge de Meritxell SL. He d'entrevistar-les per saber a qui selecciono. Totes tres són llatinoamericanes i tampoc saben que soc reportera.

La primera candidata és una dona menuda, de cara rodona i expressió amable. Té 41 anys i és hondurenya i vídua. “Van matar el meu marit d’un tret a l’esquena fa sis anys”, detalla amb veu afectada. Al seu país ha deixat tres fills de 12, 17 i 20 anys. Allà era cuinera. Aquí, en canvi, ha estat cuidant un avi fins que la família el va portar a una residència de gent gran i es va quedar sense feina.

“Jo el dutxava, el treia a passejar, cuinava, netejava la casa, rentava la roba, anava a comprar… A la nit també n'havia d'estar pendent per si s'aixecava”, enumera tot el que feia. Treballava sense parar de dilluns a divendres, excepte dues hores al dia que tenia de descans. "A casa de l'avi tenia un dormitori per mi i també em pagaven el menjar", detalla. No té permís de treball ni de residència, ni està empadronada. En conseqüència, tampoc no té targeta sanitària. “Gràcies a Déu, soc una persona que em poso poc malalta”, sospira. Està disposada a treballar del que sigui i les hores que faci falta. "He vingut a Espanya a això", justifica.

La segona candidata té 56 anys, també és hondurenya i al seu país era pèrit mercantil. Va arribar a Espanya fa cinc anys i n’ha estat tres i mig cuidant una senyora gran de dilluns a dissabte les 24 hores de la jornada. "Només tenia un dia de descans a la setmana, els diumenges. Però com que no tenia on anar, aquell dia també em quedava moltes vegades cuidant la senyora", explica. Fins que la dona va morir. No té papers i li agradaria que li fessin un contracte per regularitzar la seva situació. “Però si no és possible, és igual”, aclareix. S'adapta al que li ofereixin.

La tercera candidata és una jove peruana de 26 anys. Va maquillada i ben arreglada. Al seu país va començar estudis universitaris d’arquitectura i disseny interior. Aquí, com les altres, ha treballat com a interna i està en situació irregular. “Jo sortia dissabte a les quatre de la tarda, però abans havia d’anar al mercat a fer la compra de la setmana. I tornava a treballar diumenge a la nit”, detalla. També ho feia tot: “Al matí rentava la senyora i li canviava la roba i el bolquer. I després cuinava, netejava la casa i la treia a passejar per un pati interior”.

Les tres dones asseguren que “la senyora Cristina" els ha ofert un salari de "900 euros al mes" per cuidar una persona gran de dilluns a dissabte les 24 hores de la jornada. Es refereixen a Cristina Molias Sánchez, l'administradora única de l'empresa Verge de Meritxell SL, amb qui he contactat per contractar una treballadora interna. Molias Sánchez també dirigeix una altra companyia, Cana Feliz SL. Totes dues ofereixen serveis de cura a domicili, segons assegura ella mateixa.

Després d'entrevistar les tres candidates, Molias Sánchez m'envia un contracte que indica que hauré de pagar 1.100 euros al mes pels serveis de la interna. El text també diu literalment: “L'empresa declara que el personal està contractat de conformitat amb la llei (…). La responsabilitat civil, les obligacions de seguretat social, la documentació i l'arbitri són responsabilitat de l'empresa”. Cosa que és materialment impossible. Els comptes no em quadren.

Càritas d'Arenys de Mar

Contacto amb la responsable d'orientació sociolaboral de Càritas a Arenys de Mar. M'han dit que en aquesta entitat també hi puc trobar internes. “Les noies lliuren des de les nou o deu del matí del dissabte fins a les set o les vuit del vespre del diumenge i cobren 950 euros al mes, però si vols puc preguntar si alguna estaria disposada a treballar per menys diners”, m'explica per telèfon.

Una hondurenya que va aconseguir una feina com a treballadora interna a través de Càritas d'Arenys de Mar i que prefereix mantenir l'anonimat confirma que la família li pagava en negre. “Quan venim dels nostres països, ens recomanen que anem a Càritas, a les esglésies o als parcs on hi ha noies cuidant avis per trobar feina”, justifica.

Altres empreses

Finalment, truco a 5 Serveis i Cuideo, dues empreses que es presenten a internet com a especialitzades en la cura de persones grans a domicili. 5 Serveis m'ofereix una interna que treballi de manera interrompuda des de diumenge a les 21 hores fins dissabte a les 9 hores, amb només dues hores de descans al dia, per 1.398 euros al mes. El preu inclou el salari de la treballadora, la part proporcional de les pagues extra, l’IVA i el cost de gestió de l’empresa. A banda, hauré d'abonar 366,20 euros mensuals a la Seguretat Social per l'empleada. És a dir, el cost total serà de 1.764 euros al mes. Cuideo té preus més econòmics pel mateix servei: 1.645 euros al mes, tot inclòs. Continuen sense sortir-me els números. El salari mínim interprofessional és de 1.080 euros bruts al mes en catorze pagues per 40 hores de feina a la setmana. Com és possible que aquestes dones cobrin tan poc si treballen moltes més hores?

Una dona agafa la mà a una persona gran.

La responsable confederal del departament de migracions d'UGT, Ana María Corral, em dona la resposta: “Hi ha una mena de buit legal amb les treballadores internes. El reial decret 1620/2011 que regula el treball a la llar no fa una referència específica a les hores de temps de presència o al treball nocturn d'aquestes empleades”. Aquest decret diu que una treballadora de la llar pot treballar un màxim de 40 hores setmanals i 20 hores més de presència, que hauran de ser “objecte de retribució o compensació”. A més indica que "entre el final d'una jornada i l'inici de la següent", la interna haurà de tenir "un descans mínim de deu hores". Per aquesta regla de tres, si la persona gran a qui cuida la sol·licita a la nit, no l'hauria d'atendre.

“Tenim coneixement que hi ha entitats religioses i empreses que ofereixen feines d'interna a persones en situació irregular. Si la treballadora no denuncia, tothom fa com si no ho veiés”, lamenta Fany Galeas, responsable de treballadores de la llar i de les cures a CCOO de Catalunya. "La llei d'estrangeria preveu la regulació per arrelament laboral si la treballadora denuncia", insisteix. Però per a això, cal que l'empleada demostri que ha estat treballant sis mesos de manera irregular i que fa dos anys que viu a Espanya.

“És molt difícil que aquestes dones denunciïn. Tenen por de perdre la feina, i no poden sortir per presentar la denúncia. Són internes”, replica Rocío Echevarría, del Col·lectiu Micaela, format per dones migrants que es dediquen a la feina domèstica i de les cures a la comarca del Maresme. “La solució és que canviï la llei d'estrangeria i el govern incrementi l'ajut a les famílies que han de tenir cura de persones grans. A les administracions ja els va bé que hi hagi dones precaritzades que cobreixen les necessitats d’aquestes famílies que no poden pagar més de mil euros”, denuncia.

M'identifico com a periodista

Torno a trucar a la responsable d'orientació sociolaboral de Càritas d'Arenys de Mar. Aquest cop, però, m'identifico com a periodista. “Què hem de fer? Que es morin de gana? Que l'Estat els doni papers o que no els deixi entrar al país”, declara confirmant que, efectivament, ha ofert feina en negre a aquestes dones. Això sí, demana que el seu nom no aparegui al reportatge per no tenir problemes.

Càritas de Girona, de la qual depèn la seu de l'entitat a Arenys de Mar, va obrir un expedient informatiu a aquesta dona i la va apartar de l'entitat com a voluntària divendres, just després que l'ARA es posés en contacte amb l'organització. “Aquesta persona estava actuant de manera no autoritzada. No teníem coneixement del que estava fent. Càritas no té servei sociolaboral a Arenys de Mar des del 2016. Si el seu nom apareixia a la nostra web com a responsable, és perquè no estava actualitzada”, van justificar fonts de l'entitat. El mateix divendres Càritas també va modificar el web i en va eliminar el nom d'aquesta persona.

Una colombiana que ha treballat com a interna durant dos mesos per a una de les empreses de Cristina Molias Sánchez assegura que no va cobrar mai. “La família li va pagar a ella, però ella no em va pagar mai a mi. Tenia cura d'una àvia amb Alzheimer. Estava pendent d'ella de dia i de nit, i només feia festa dos caps de setmana al mes. Si us plau, necessito aquests diners. Vaig treballar honradament”, suplica per telèfon. Després de denunciar la seva situació a l'ARA, la família li va comunicar que quedava acomiadada. Aquest diari ha parlat amb dues internes més que asseguren que tampoc no van cobrar treballant per a la mateixa empresa.

“Tenim un conveni amb una fundació”, argumenta Molias Sánchez per telèfon quan li truco per preguntar-li com és possible que les seves empreses puguin oferir treballadores internes a les famílies per un preu tan baix. Aquesta vegada sí que m'identifico com a reportera. “Algunes treballadores es queixen que no els han pagat a final de mes…”, continuo dient, però no tinc temps d’acabar la frase. Molias Sánchez penja el telèfon.

stats