Fa 30 anys que la pressió popular va salvar Cala Petita

PalmaCala Petita és un dels paratges verges més simbòlics del municipi de Manacor. Una postal que va estar a punt d’esfumar-se a finals del segle passat i que es va salvar en el darrer segon. És per això que la fita que va suposar la seva protecció final ha quedat marcada com un símbol de resistència ciutadana en pro de la preservació natural de la costa.

Un camí de terra i roques de poc més d’un quilòmetre marca el camí des de Portocristo a Cala Petita. Una ruta que s’ha de fer a peu. Estreta i amb un tram d’arena limitat, els seus ‘inconvenients’ aviat són compensats per un paratge silenciós i preciós, d’aigües normalment tranquil·les i transparents.

L’origen del conflicte

La història comença a principi del 1993, quan la família Servera, propietària de les coves del Drac, presenta davant de l’Ajuntament de Manacor un pla parcial d’urbanització pels terrenys del polígon 4/21, situats entre Mitjà de Mar i la cala. Una zona de 165.000 m2 on es projectava una urbanització d’habitatges unifamiliars de planta baixa i pis.

A més d’una zona comercial per proveir el nou poble, s’estipulava la reserva de 6.000 m2 per a equipament escolar, 20.000 de zona verda, 40.000 metres de vials de trànsit i 2.000 més de vies per a vianants amb accessos directes a la platja.

El pla parcial preveia un termini de 14 anys per al desenvolupament complet del projecte i un altre de quatre per poder acumular la documentació necessària. Tot tenint en compte que la normativa vigent a Manacor qualificava la zona d’urbanitzable, així que tot semblava que sortiria com estava plantejat.

Però la polarització del Consistori, entre el govern local del Partit Popular i l’oposició d’esquerres (amb un paper especial de persones vinculades a la política que després formarien l’Agrupació Independent de Portocristo, AIPC), va fer que aviat es constituissin grups antiurbanització units amb el nom d'Amics de Cala Petita.

Això i la intervenció del GOB va provocar que la propietat sortís a desmentir que volguessin “urbanitzar la platja” i varen defensar que el projecte simplement era “una ampliació de la zona de Mitjà de Mar”, ubicada als afores de Portocristo; un argument també utilitzat pel delegat d’Urbanisme en aquells moments, Rafel Sureda.

De fet, el Consistori dirigit per Gabriel Bosch (PP), acompanyat dels seus socis d’UM, CM i CB, va aprovar inicialment la urbanització de Cala Petita perquè passàs, el mes de setembre, a exposició pública. Va ser la gota que va fer vessar el tassó.

L’ocupació de la cala

Aquell mateix mes, a final d’estiu, el rebuig de la ciutadania va arribar al seu punt d’ebullició. Més d’un miler de persones (no n’hi cabien més) van ocupar per terra i mar la cala verge, en un acte de protesta on es va desplegar una gran pancarta amb el lema ‘ Volem Cala Petita verge’, i que va acabar amb el concert de més de 15 grups i artistes en defensa del litoral.

La protesta va posar en alerta l’Ajuntament, que per primera vegada va sospesar la possibilitat de protegir l’espai, encara que amb la condició que això no suposàs haver de pagar indemnitzacions. S’obrien així uns anys d’indefinicions i protestes, de negociacions entre el Consistori i el Consell de Mallorca, que volia que el govern local aprovàs un pla parcial que protegís definitivament Cala Petita.

Finalment, pel gener de 1997, la incertesa sobre el futur urbanístic dels terrenys de Mitjà de Mar va arribar al final. La Comissió Insular d’Urbanisme del Consell va aprovar la suspensió del pla parcial del projecte tramitat per l’Ajuntament de Manacor, i la intenció de tornar a la categoria rústica dels terrenys on es projectava el complex turístic.

Terrenys rústics i protegits

El conseller insular d’Urbanisme en aquells dies, Francesc Quetglas, va anunciar l’adopció dels dos acords que van posar fi a quatre anys d’incògnites sobre la protecció d’un dels darrers reductes verges de la costa manacorina. El pretext que va haver d’esgrimir a darrera hora el Consell fou que la urbanització podia entrar en conflicte amb una gruta coneguda com la cova del Dimoni, que no figurava grafiada als plànols.

Quetglas va determinar la desclassificació sobre la base dels arguments de la ponència tècnica, advertint que “l’existència d’aquesta cova podria tenir una incidència important en el desenvolupament del pla parcial, sense obviar tampoc l’obligació de preservar-la”. I va anunciar que s’iniciarien els tràmits per desclassificar el pla parcial, donant compte a l’Ajuntament de Manacor.

Posteriorment, es va suspendre el planejament urbanístic dels terrenys i es va fer una nova classificació urbanística de les normes subsidiàries del municipi de Manacor, que van permetre la conversió del sòl urbanitzable en rústic. El mateix president de la Comissó Insular d’Urbanisme va criticar el tarannà passiu de l’Ajuntament de Manacor i del Govern balear, “els primers, per haver deixat en mans del Consell les decisions espinoses, i els altres, per la seva indiferència”.