Joana Arguimbau: “Quan na Maite diu una cosa, és que l’ha pensada molt bé. No pas pena”

Joana Arguimbau, ciutadellenca d’arrels llargues i profundes, no és la padrina ni la mare d’una candidata, com sol ser habitual en aquestes entrevistes. Joana Arguimbau és, de fet, la sogra de Maite Salord, la cap de llista al Consell de Menorca per MÉS per Menorca. Va ser la mateixa candidata qui, a manca de padrins i de padrines, de mare i de pare, ens va oferir la possibilitat d’entrevistar la seva sogra. “És una dona molt autèntica i, a 82 anys, està estupenda”, ens va advertir. I aquí la teniu, des del camp de Ciutadella.

Des de quan coneixeu Maite Salord? Com que totes dues sou de Ciutadella, potser la coneixeu des que va néixer.

No, no la vaig conèixer fins que va començar a anar amb el meu fill Biel. A son pare i a sa mare sí que els coneixia. Sobretot a son pare, que tenia un negoci on jo anava molt. Ella és la petita de tots els seus germans; sabia d’ella, però no ens coneixíem.

Si ja la vàreu conèixer com a sogra, ens podeu contar com va ser la primera trobada? Què en pensàreu quan us la varen presentar?

Açò és molt bo, perquè no me la varen presentar, ni el meu fill, ni ningú. Un dia ens vàrem trobar pel carrer Sud de Ciutadella. Ella anava sola i jo també. Jo ja havia sentit que ella sortia amb el meu fill Biel i ella sabia que jo era sa mare. Ens vàrem saludar primer i després ens vàrem fer una besada. Així ens vàrem conèixer! D’açò en fa prop de 30 anys.

Com definiríeu la vostra nora?

L’admir de veritat perquè és molt organitzada. Jo sempre li dic: “No sé com ho fas, Maite, per fer tantes coses”. També li solc dir: “Aniràs massa cansada, Maite, fas massa feina”. I hi va a vegades, mesquina meva, però s’organitza molt bé. Heu de pensar que fa classes; escriu seguit seguit; està molt compromesa amb la política; té una casa preciosa, sempre ben arreglada, amb una terrassa plena de ramells que cuida ella; fa el sopar i no de qualsevol cosa... No sé com ho fa.

Disculpau el tòpic. Vós no sou una sogra.

Al contrari! La nostra relació mai no ha estat la de sogra-nora, si pensam en el tòpic. Crec que per a ella he estat com si fos una mare. Almanco per a mi és com una segona filla. Jo tenc dos fills i una filla, idò ella és com la segona filla. És atenta, afectuosa, es porta beníssim amb mi. Jo sempre he procurat tenir la família molt unida. Sap ben cert que em té per al que necessiti i sempre m’ha tingut per deixar-me els nins.

Exerciu de padrina, doncs?

Ves, tot el que puc. Ara us en contaré una que us farà gràcia: no fa gaire, en Francesc, el fill petit de na Maite que té 15 anys, em va dir: “L’àvia, tu mai dius que no”. I és cert, faig tot el que puc i no faig de mare ni de pare. Na Maite, quan diu que no a un fill seu, és que no. En Biel, el meu fill i el seu home, també, diu “no” i és “no”. Però jo,si no volen fer res dolent, mai no els dic que no. Els avis estam per tenir cura dels néts; l’educació ja la donen els pares, que per això hi són. Jo vull que els néts vénguin sempre a casa , no vull fer-los-hi enfora. Fills, nores i néts són sempre per aquí. Jo visc als afores, a una finca. Si em trobés sola, aniria a viure dins Ciutadella.

Quan Maite Salord va decidir entrar en política, us ho va contar?

Sí, ves sí m’ho va contar. I jo, com que és tan bona en tot el que fa, tot d’una vaig estar segura que ho faria bé. I de fet, quan va ser regidora de Cultura de Ciutadella, va fer una feinada i ens va deixar coses molt bones: cines, teatre... Sempre ha estat molt ben vista per tothom. La veritat és que no ens ha fet passar pena, perquè el que s’ha dit d’ella, també als diaris, sempre ha estat bo. Na Maite, quan diu una cosa, és perquè l’ha pensada molt bé. Jo, de l’única cosa que pas pena, és que la política li du massa feina. Per això, li solc dir: “Fas massa hores i et queda molt poc temps per escriure”.

Ella és escriptora, publica sovint i ja du no pocs reconeixements a la seva obra. Llegiu els seus llibres?

Els llegesc tots. I m’agraden molt. El darrer, L’alè de les cendres, és molt interessant, però jo no pensava que tingués tanta tirada com té, perquè tracta el tema de la Guerra Civil; però en parlen molt bé i n’ha venut molts. De tota manera, a mi m’agraden tots, molt diferents uns dels altres. El que va quedar finalista del Sant Jordi, La mort de l’ànima, és una obra de molt de pes. Però no només llegesc els seus llibres, sinóque també em dóna a llegir alguns fragments en què escriu coses molt pulides. A vegades no els puc llegir perquè em fan plorar. Bé, ja està, no la vull alabar més del compte.