La tirania dels rellotges

La invenció del rellotge de polsera és relativament recent, de finals del segle XIX. I és una invenció, en molts sentits, decisiva. A partir d’aleshores, l’instrument que mesura el pas del temps passa a ser, de manera molt generalitzada, una part del propi cos, com un apèndix industrial incorporat al cos biològic que té, al seu torn, el seu propi temps i la seva pròpia mesura: un temps interior i una mesura intuïtiva. Amb el rellotge de polsera, tanmateix, el temps esdevé una realitat mecànica, com una manilla lligada al cos que, al mateix temps, el lliga, sotmetent-lo a un ritme exterior, imposat, neutre i objectiu.

Inventat a finals del XIX, el rellotge de polsera no es generalitza fins a la Primera Guerra Mundial. I la seva nova ubicació marca l’inici d’una tirania en el metratge del temps, com si no fos suficient el rellotge que recorda l’hora i calgués un rellotge que la marqués, a sobre del cos, perquè el cos, finalment, acabi ajustant-s’hi. La història del capitalisme en el segle XX, sota el fordisme i la fabricació en cadena, no és del tot indeslligable d’aquesta nova tirania, una tirania subtil però extremadament efectiva sobre el temps al qual, a partir d’aleshores, caldrà sotmetre els cossos.

La història de la modernitat està lligada al control del temps

El temps del rellotge de polsera i, després, del rellotge incorporat al telèfon mòbil, marquen les fases d’aquesta tirania contemporània. La història de la modernitat està lligada al control del temps i dels propis cossos: una història, m’atreveixo a suggerir, lligada a la voluntat del capitalisme d’augmentar la rendibilitat de les accions humanes i de portar a extrems insospitats la regulació estricta del temps individual d’acord amb paràmetres de productivitat.

L’any 2010 Christian Marclay va presentar The clock [El rellotge], un film insòlit de 24 hores de durada. Es tracta d’un collage desmesurat muntat a partir de més de deu mil fragments de pel·lícules que, en algun moment, mostren un rellotge. El més impressionant del film és que els fragments procedents de les pel·lícules més diverses estan muntats de tal manera que el temps dels rellotges que es pot veure en la pantalla coincideix, cronològicament, amb el temps de la projecció: i així veiem Nicole Kidman comprovant el seu rellotge, que marca les 7.29 quan el nostre rellotge marca també aquesta hora. I quan Bruno Ganz en mira un altre que marca les 7.50, també aquesta és l’hora que marca el nostre. I així successivament: 24 hores de film, amb rellotges que van indicant el pas del temps, provinents d’històries filmades de les quals només han quedat els fotogrames del rellotge i el mínim de la seqüència que ens ubica.

I així veiem l’espectacle del temps que passa, en temps real, que és també el nostre, en una inquietant sincronia entre el temps de la ficció i el temps de la nostra vida. Però sobretot és inquietant perquè il·lustra un temps sense descans, una continuïtat ininterrompuda, un bucle de temps que mai no comença ni s’acaba, i que es desplega de manera circular, sense interrupcions ni fissures. Però com una continuïtat contínuament fragmentada. L’impacte d’aquest encadenat d’imatges és colpidor: és difícil no sentir fins a quin punt els rellotges marquen les nostres vides. Perquè el que endevinem, potser, és això: que el temps dels rellotges marca les nostres vides fins a uns extrems que no som capaços de reconèixer. Davant d’aquesta tirania, que marca i regula, com un metrònom, el ritme de les nostres vides, ¿no hi haurà una revolució bàsica, elemental, que consisteixi, precisament, a aprendre a desempallegar-nos-en per poder perdre, ni que sigui una mica, el temps?

EDICIÓ PAPER 27/05/2018

Consultar aquesta edició en PDF