El mirall de la nua veritat
EL MIRALL ÉS L’INSTRUMENT MÉS PERILLÓS. Això acostumem a saber-ho massa tard i ens passem la vida o bé evitant el mirall o bé veient-t’hi reflectit un ésser que no som nosaltres. Hermann Broch va escriure: “Encara que l’home pot viure enmig del no res, no pot suportar veure’s a ell mateix”. Podríem afegir: a excepció d’aquella mirada estèrilment narcisista que persegueix no mirar-se. Probablement, l’afirmació de Broch és tan vàlida per als individus com per a les comunitats i, de fet, molts pocs països s’atreveixen a endinsar-se en el mirall del seu passat. Tampoc les societats tenen tendència a contemplar-se al mirall moral que l’art autèntic els posa al davant.
Aquesta por és la que va voler pintar Gustav Klimt a Nuda veritas, un oli del 1899. Klimt sabia el que feia i estava en condicions de fer-ho. Com a cap de la Secessió vienesa havia sigut motiu d’escàndol i de violentes crítiques. El puritanisme l’havia escollit com l’objectiu dels seus dards. No obstant això, Klimt va aconseguir imposar-se com a artista i, amb el canvi de segle, es va convertir en un pintor reconegut, l’autor d’El petó, de Dànae, de Judit, obres famoses ja en la seva època. No era un ressentit i podem fer cas d’allò que volia expressar a Nuda veritas.
Un nu frontal gens idealitzat que prescindeix de la cèlebre ornamentació klimtiana, plena de daurats; una serp com a inquietant símbol sagrat i maligna. La noia pèl-roja de mirada directa, torbadora, dirigida a l’espectador, també gira el mirall cap a aquest espectador. Tothom va entendre el missatge: era la pròpia època que era desafiada a mirar-se al mirall. Klimt, acusat de provocador, va rebre crítiques ferotges. Va complir el que es proposava. No podia ser més clar. A la part superior de la pintura hi va posar la cita de Schiller que resumia el seu propòsit: “No pots agradar a tothom amb la teva acció i el teu art. Fes justícia a pocs. Agradar a molts és dolent”.
