El Gran Carnaval

La carta de Lolita a Stanley Kubrick

És possible que quan llegiu sobre Sue Lyon trobeu en algun moment la desagradable etiqueta “joguina trencada”, i és possible que la història que llegiu sigui perfectament veritat

Una carta, una simple carta. Quanta vida, quanta veritat hi cap, en una carta enviada fa anys, guardada en un calaix i avui exposada perquè tots coneguem una porció de la intimitat de qui la va enviar i de qui la va rebre. Una carta és el que més em va interessar i apassionar de l’exposició dedicada a Stanley Kubrick que aquests dies (i fins al 31 de març) es pot veure al CCCB. És la carta que l’any 1994 l’actriu Sue Lyon va enviar a la persona que més de tres dècades abans l’havia convertit en Lolita.

Lyon va tenir una carrera curta, però que va durar prou per treballar amb Kubrick, amb John Huston i amb John Ford. Es va retirar el 1980. A la carta, afectuosa i plena d’estima, lamenta el temps que fa que no es comuniquen i li explica que ara es diu Suellyn, que s’ha casat amb un home extraordinari i que tenen un gos que es diu Pax. Dedica molt temps a cuidar les plantes i està una mica preocupada perquè no sap si la carta li arribarà o no. “Ara la meva vida és molt simple. M’ho estimo més així. Sempre he cregut que et dec tot l’èxit que vaig tenir. T’agraeixo tot el que vas fer per mi”. I s’acomiada: “Tot el meu amor per a tu i per a la Christiana, amic meu”.

Em va impressionar descobrir-la dins una vitrina a l’habitació dedicada a Lolita. Molts estímuls, moltes històries sobre el seu cinema, algunes sobre la seva vida. Tot concentrat en aquest tros de paper mecanografiat, amb una foto del feliç matrimoni adjuntada. No se m’acut cap història millor per explicar sobre Kubrick que el contingut d’aquesta carta. Hi cristal·litza una relació humana, un intangible que ha sobreviscut al llarg del temps i que dona fe de l’existència d’una obra d’art a través dels traços de qui la va imaginar i qui va contribuir a donar-li forma corpòria.

Lolita és la sisena obra d’un artista únic, tan especial que resulta inabastable. No he vist mai una pel·lícula que s’assembli remotament a La taronja mecànica. És diferent de tot, no hi ha comparació possible. Es considera que Kubrick va ser un home adust, esquerp, barallat amb l’empatia, amb gust per la megalomania i la misantropia. No ho sé, perquè no el vaig conèixer. Conec el seu cinema i sé de què ens parla. De la guerra, per exemple. També del futur i el desconegut, de la por de saber qui som i de la certesa que no en tenim ni idea. Sobretot, de l’afany de saber, de la lluita duríssima i inexorable pel coneixement.

És possible que quan llegiu sobre Sue Lyon trobeu en algun moment la desagradable etiqueta “joguina trencada”, i és possible que la història que llegiu sigui perfectament veritat. No us quedeu tan sols amb això. Si teniu temps, acosteu-vos fins al CCCB i endinseu-vos en els estímuls que hi trobareu sobre Espàrtac, Camins de glòria, Barry Lyndon i La jaqueta metàl·lica. Contempleu els objectes d’ El resplendor i Eyes wide shut. Els objectes, sí, els objectes que tenen vida i memòria. Hi trobareu una carta que és, purament i simplement, un miracle.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF