MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

La Vaga de Tramvies, la primera derrota dels anys de la victòria

Una vaga d’usuaris dels tramvies, que culminaria amb una vaga general, el dia 12 de març

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El primer de març de 1951, Barcelona viu amb intensitat una vaga d’usuaris dels tramvies, que culminaria amb una vaga general, el dia 12. Desafiava la dictadura, que també restringia aquest dret bàsic, i que va desplegar tot el potencial de la repressió: va desplaçar 5.000 policies -“allò que ha passat tornarà a passar”-. S’anotaraien un mort, 21 ferits i 98 detencions. Malgrat tot, la protesta va aconseguir els seus objectius tàctics i, sobretot, un d’estratègic: demostrava la vulnerabilitat d’un franquisme que podia ser derrotat després de pregonar tants anys la victòria, obligatòria fins i tot a l’encapçalament de les cartes privades.

La vaga era una reivindicació social contra l’increment del cost de la vida, manifestat d’una manera ben palesa al mitjà de transport públic més popular: s’apujaven un 40 per cent els bitllets del tramvia, de manera que els senzills d’un viatge passaven de 50 a 70 cèntims, i els matinals de quatre -els més generalitzats- d’una pesseta a 1,40. Però la vaga era també una lluita nacional, per l’etern memorial de greuges de balances fiscals, ja que les tarifes s’apujaven a Barcelona però es mantenien a Madrid.

La indignació era a peu de carrer, i la van saber interpretar actors polítics tan diversos com el catalanisme, els comunistes, l’anarquisme i fins i tot els falangistes que consideraven el Generalísimo un traïdor als ideals de Primo de Rivera. Aquest consens va activar els seus activismes, va agitar la universitat, les fàbriques i els barris. Volaven octavilles, va esclatar algun petard, es van trencar vidres, saltaven manifestacions, es pintaven consignes a brotxa perquè encara no s’havien patentat els esprais: “ Franco sí, tranvías tampoco ”. Es va crear un clima, i el dia 1 de març els treballadors que anaven penjats portes enfora dels vagons plens a vessar en hora punta anaven a peu a la feina.

El boicot començava a ser un èxit, que culminaria amb la imatge que val més que mil paraules: tramvies buits i rierols de gent caminant cap al futbol. El diumenge dia 4, a dos quarts i deu de cinc, el Barça jugava a les Corts contra el Santander. Plovia a bots i barrals, 44 litres per metre quadrat, borrasca, mal temps, 9,5 graus de màxima. El cel ajudava el nacionalcatolicisme i les autoritats es van fregar les mans doblant els serveis dels tramvies, principal mitjà de transport per atansar al camp els culers repartits per tot Barcelona. Però no hi va haver ni esquirols incentivats. Els tramvies buits davant dels accessos al camp eren la foto més plena de l’èxit de la vaga. A sobre, en un “ terreno impracticable ” el Barça va guanyar amb la xamba d’un penal discutible a favor, un gol en pròpia porta del rival i una actuació memorable del gran Antoni Ramallets, un dels millors porters de la història.

La meteorologia no era pitjor al Govern Civil, que va haver de convocar d’urgència tots els estaments ciutadans, que a més a més es reunien a les seves seus, des de l’Ajuntament fins a les cambres de comerç i indústria, Foment del Treball i els sindicats verticals. Inquietava el “ molesto conflicto ”, els “ turbios manejos de quienes pretenden aprovechar la ocasión para fines inconfesables ” i la “ trama rojo-separatista ” que afloraven a la premsa.

L’endemà es feia públic que es restablien les tarifes antigues. La vaga havia fet un gol per l’escaire al feixisme, que ni en Ramallets hauria pogut aturar fent valer la seva fama d’agilitat felina. El governador Baeza Alegría tenia els dies comptats i el seu propi entorn hostil li va inventar un idil·li amb una vedet del Paral·lel difícil de pair per a la moral restrictiva fins i tot per a les lleis civils sota tàlem. L’enginy de la mala bava popular va posar títols de pel·lícula a l’afer faldiller que mai no va existir: Baeza era “ el gran pescador ”, la cantant Carmen de Lirio, l’“ ambiciosa ”, i la bòfia, “ pistoleros a sueldo ”.

L’onada repressiva va detenir dos dirigents catalanistes: el llavors jove llicenciat en dret Ernest Raguer, posteriorment gran historiador i monjo de Montserrat (el pare Hilari), i Josep Maria Ainaud de Lasarte, respectat per tothom per la seva enorme vàlua i humanisme. Temps després, va caure Gregorio López Raimundo, el dirigent del PSUC clandestí per antonomàsia. No era a Barcelona durant la vaga, però la Brigada Social s’acarnissaria amb ell per demostrar la “ tiranía bolchevique ” i la “ infiltración soviética ” que el franquisme necessitava per retroalimentar-se.

Les terribles tortures que li van infligir van fer la volta al món com a denúncia de la dictadura justament quan el règim volia rentar-se la cara amb el suport nord-americà, que acabava d’atracar cinc vaixells de la U.S. Navy a Barcelona i els 2.160 marines subministraven clientela per tancar cada matinada de xerinola les cases de barrets del Barri Xino.

Qui va tenir un paper més gran en aquella gran acció que va afeblir el franquisme va ser el dirigent nacionalista Pere Figuera, Perefí, que despuntava com a líder amb una enorme capacitat carismàtica i d’organització, que una mort massa prematura va escapçar. Amics seus d’aleshores com Jordi Pujol i Joan Reventós l’han evocat amb enyorança i afecte. Una plaça el recorda al seu Sarrià.

Pablo Neruda, premi Nobel de literatura 1971, va fer un poema a la Vaga de Tramvies. 

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF