La tranquil·litat a peu de carrer

E l Poblenou, més que molts altres barris de Barcelona, permet viure tranquil i estar immers a la ciutat. La possibilitat d’habitar a peu de carrer, en un edifici de poques plantes, sense sentir-se envaït pel trànsit de cotxes i de persones, sinó acompanyat, encara és real en aquest indret prop del mar, on es pot fer poble o, si més no, es pot fer barri. Si, a més, es pot gaudir d’un petit pati, un espai d’aire lliure i verd com a teló de fons habitable, tot plegat esdevé la materialització d’un somni.

És el que viuen la parella formada per l’arquitecte Marco De Togni, de MCD/Studio (un gabinet d’arquitectura que va fundar el 2013 a Barcelona amb Pablo Carro i Antonella Montes), i la directora artística publicitària i interiorista Dolores Llorens. “Segurament, tu ets el teu millor client”, diu el Marco, satisfet del resultat de la reforma total que varen fer d’una planta baixa i un entresol del carrer Roc Boronat del Poblenou.

El que varen adquirir fa uns anys a un preu ben assequible era un espai de dues plantes que es feia servir com a magatzem. Però aquell lloc original de final del segle XIX, fosc, cec, deteriorat i molt compartimentat -“com una gruta”, el defineix l’arquitecte-, avui és una casa blanca, lluminosa, diàfana, amable i assossegada. I sí, a peu de carrer.

Desfer-se dels entrebancs, guanyar claror

Hi havia no pocs entrebancs: el portal d’entrada estava parcialment tapiat i tancat amb una porta metàl·lica. El pati del darrere era cobert per un forjat ceràmic. No hi havia circulació d’aire. La llum natural no arribava a la planta baixa. “Les característiques de l’entresol ens feien intuir el potencial de l’habitatge”, afirma De Togni. Amb una reorganització dels espais i desfent-se dels nombrosos entrebancs, farien que la claror prengués possessió de la casa, aconseguirien grans dosis de llum natural, potenciarien la ventilació creuada i farien que aquesta casa, llarga i estreta, sembli avui molt més ampla, clara i funcional.

Van caldre tot un seguit d’intervencions capitals per aconseguir-ho. Per començar, van recuperar l’arc original del portal que dona al carrer i van recular l’entrada, creant un doble portal: el de l’exterior, de vidre armat, no només aporta seguretat i privacitat, sinó que també deixa passar la llum. A sobre, uns barrots metàl·lics blancs, com blanca és tota la casa, permeten obrir les finestres de l’entresol i la porta interior de la planta baixa -els dos elements de vidre emmarcats en fusta- perquè hi corri l’aire. Uns ventiladors al sostre, que conserva les voltes entre bigues com a memòria del vell magatzem, mouen l’aire. No cal més refrigeració.

Igualment, es va destapar el pati, que s’ha convertit en una part més de l’habitatge i permet treure-hi la taula menjador que se situa a l’interior però a tocar o, si més no, posar-hi unes gandules i gaudir del lloc més verd de la casa, a cel obert. D’altra banda, eliminar l’escala de caragol que comunicava la planta baixa i l’entresol, i deixar el buit -cobert amb vidre reforçat- assegura l’entrada de llum des de dalt cap a la zona d’estar. Aquesta és un únic espai que, del carrer al pati, inclou una primera zona d’esbarjo, la cuina, la sala -un contrapunt de color en els sofàs d’obra i el menjador, tot ben blanc, ben il·luminat amb una reconfortant naturalitat.

Després de la reforma de MCD Studio, l’accés a l’entresol es fa a través d’una escala metàl·lica molt lineal. Només pujar-hi s’obren els dos dormitoris dels nens, cap a la part del darrere de la casa, i, cap a l’altre costat, el de la parella, que dona al carrer sense sentir-se envaït.

El Poblenou ofereix tranquil·litat, i amb la reforma d’aquesta casa s’ha guanyat una serenor blanca, d’un blanc càlid, que és el que pinta tots els espais i elements, també el terra. I aquesta Mediterrània tan pròxima entra a Roc Boronat, no només en la blancor i en la claredat, sinó també en la rajola catalana que cobreix el terra dels dormitoris infantils i els banys, o en les persianes alacantines que s’estenen com a tendal al pati. Una economia de materials, majoritàriament naturals, i, si més no, “honestos”, segons remarca De Togni, conscient que van voler una casa “sense enganys”, que transmeti pau i una certa espiritualitat ambiental. Així asseguren respirar-la els que la viuen.