REPORTATGE

Resiliència Lakota

“Mateu l’indi que porten dins, salveu l’home”. La frase que el general Richard Henry Pratt va pronunciar a la Convenció sobre Educació per a Natius del 1892 va ser el crit de guerra definitiu. Aquella idea s’havia imposat ja com a màxima nacional i reflectia la lògica de l’assimilació cultural com a estratègia per a la destrucció sistemàtica dels pobles originaris d’Amèrica del Nord. Des del 1879 fins al 1973, quan va tancar les portes l’últim centre, el govern federal dels Estats Units va internar milers de criatures indígenes en les denominades Indian Boarding Schools, escoles religioses on ingressaven als cinc anys i s’hi quedaven retingudes fins que havien complert els divuit. Cinc dones lakota (sioux) ens parlen de les devastadores conseqüències dels gairebé dos segles d’opressió i, sobretot, de la lluita d’un poble decidit a canviar el seu destí

TEXT: IGONE MARIEZKURRENA / FOTO: IRANTZU PASTOR

“O fereixo preus molt més barats que els de la ciutat perquè les dones i homes natius que viuen aquí es puguin permetre un tall de cabells, un afaitat o un tractament de pell”. La seva àvia va triar per a ella el nom Catches The Enemy (La que Atrapa l’Enemic), tot i que van haver de posar-li Lora per poder registrar el seu naixement al cens. És membre de la tribu oglala lakota (sioux) i acaba d’obrir un saló de bellesa a casa del seu pare, a la reserva Pine Ridge (Dakota del Sud), on resideix al costat dels seus tres fills i quatre germans. “La gent sobreviu amb les assignacions federals, la desocupació és generalitzada i pràcticament a totes les famílies hi ha problemes d’addiccions. Crec que és important crear un espai on la nostra gent pugui ocupar-se del seu aspecte físic, perquè a totes ens agrada veure’ns bé, estic convençuda que pot millorar el seu estat d’ànim i elevar la seva autoestima”. La Lora Catches The Enemy sap de què parla; va viure una infància traumàtica marcada per la violència domèstica i la desatenció per part d’una mare alcoholitzada i un pare absent. “Ens van causar dolor, però no els culpo. Amb els anys he sabut el que van patir, i he comprès que, en realitat, van ser víctimes”. Víctimes, explica la Catches The Enemy, de la política educacional implementada pel govern federal dels EUA a la segona meitat de segle XIX i que obeïa a l’aculturació i reeducació com a eines colonitzadores. Múltiples generacions de nenes i nens natius van ser sotmesos a processos de buidatge identitari i posterior euroamericanització.

“Aquest matí ha vingut a tenyir-se els cabells un agent de la Tribe Police, i reia perquè era la primera vegada. Ahir va venir una senyora gran que viu a una milla d’aquí: està criant sola els seus sis nets, perquè els pares van caure en la metamfetamina i fa mesos que no passen per casa. També va marxar molt contenta”. La Catches The Enemy diu que són petits senyals que indiquen que alguna cosa està millorant. “La gelosia i les enveges són terribles dins de la reserva. La gent viu tan frustrada per les seves circumstàncies que, sovint, carrega contra els veïns que destaquen per alguna raó”. Explica que el fet que un jove sigui admès a la universitat o una noia brilli entre les seves companyes de bàsquet pot ser motiu d’assetjament escolar. “Passa el mateix amb la roba. Aquí tots porten peces fosques oversize, i es mouen com espectres. Vestir de colors o caminar dreta pot ser suficient perquè t’assenyalin i et marginin. Però ja et dic que alguna cosa està canviant; si no, aquest saló no funcionaria”. Insisteix que vol parlar del seu poble en positiu, perquè creu que molt a poc a poc estan deixant de banda els complexos adquirits després de gairebé dos-cents anys de vexació, per recobrar l’orgull lakota. “Tothom coneix el drama de les reserves per a natius nord-americans, les estadístiques parlen soles i les pots trobar a internet. Jo vull explicar el que estem fent per canviar el nostre destí. Encara que es tracti de manicures!”

En part, la Catches The Enemy va tenir sort: “Quan va saber que els serveis socials li anaven a retirar la custòdia, la meva mare va trucar a la seva germana, la nostra tieta de Denver (Colorado). Ella es va fer càrrec de nosaltres, ens va donar afecte, educació... Em vaig graduar per ser mestra, i vaig saber que havia de ser-ho aquí”. Per a ella és gratificant invertir en la seva comunitat el que ella va poder aprendre fora. És professora de la Red Cloud Indian School, la primera i única escola de Pine Ridge -privada i jesuïta- que ofereix tots els cicles educatius en llengua lakota. Calculen que actualment només 300 de les 20.000 persones natives que viuen a la reserva són capaces de llegir, escriure i parlar el seu idioma originari. “Esperem alfabetitzar 40 nous parlants cada any!” Al marge de l’educació reglada, organitzen també sessions per a dones embarassades: “Tornem aprendre velles cançons i oferim audicions de música tradicional, perquè sàpiguen cantar als seus nadons com ho feien les nostres àvies”. I la gent gran, els que encara recorden, són imprescindibles en aquesta lluita contra rellotge per vèncer l’oblit i preservar la seva cultura. “Tenim una comissió de gent gran que, amb un altre col·lectiu de la reserva Standing Rock, està creant noves paraules lakota per anomenar coses que abans no existien. La nostra és una llengua molt onomatopeica i descriptiva. A la televisió, per exemple, han acordat anomenar-la rostres que es mouen ”.

Però no és només l’idioma el que necessiten recuperar. “Tot un sistema de valors i creences, una manera de pensar el món i viure-hi ha estat destruït”. La Cindy Catches The Enemy, tieta política de la Lora, és la presidenta d’Oceti Wakan, l’associació que produeix el material escolar que fan servir, entre d’altres, a la Red Cloud Indian School amb l’objectiu de reactivar la identitat nativa. “No és la sang el que defineix una persona lakota, ni els tòpics relacionats amb la caça de búfals, els tipis, la vestimenta tradicional... Està bé que recordem el passat, però ser lakota és, sobretot, una manera determinada de relacionar-se amb les persones i l’entorn natural que ens envolta. Té a veure amb el respecte, la generositat i la reciprocitat”. La Cindy Catches va estar casada durant més de 50 anys amb el Peter Catches The Enemy, un guia espiritual -diu-“molt respectat més enllà dels límits de la reserva Pine Ridge, la 37a generació d’una mateixa família de wikasa wakan o xamans”. Ens explica que les denominades guaridores o guaridors són les persones triades en el si de cada tribu per organitzar i conduir els principals esdeveniments del calendari de cerimònies lakota, com les sun dances o powwow, que apleguen centenars de membres d’una mateixa comunitat, i també altres rituals de purificació més íntims, com els inipi o sessions de sudoració. Des de l’aprovació del Code of Indian Offenses el 1883 ho van haver de fer de manera clandestina fins al 1979, quan el govern federal va abolir les penes contra les expressions culturals natives.

Cinc dones lakota expliquen com lluiten contra l’opressió

“Fa set anys vam tenir una epidèmia de suïcidis a Pine Ridge: 500 nens i adolescents van tractar de suïcidar-se. Allò ens va sacsejar, i vam decidir materialitzar una idea que teníem al cap des de feia temps”. El Peter Catches The Enemy havia passat molts anys de la seva vida documentant la tradició oral dels lakota. “Pensem que hem d’invertir en prevenció i que això es tradueix en dotar els joves d’identitat, perquè és el buit el que els impedeix desfer-se de l’ambient tòxic que els envolta a la majoria de les reserves”. Així que basant-se en més de 300 relats i extraient els principals ensenyaments que guarden, van desenvolupar diversos volums de llibres que han arribat també al 80% de les escoles públiques federals de la reserva Pine Ridge. “Aportem referències alternatives a partir de les quals puguin projectar les relacions amb els seus familiars, amistats, companys, parelles..., i claus per al seu benestar físic, emocional, mental i espiritual”. La Cindy Catches lamenta que, excepte quan apareix encarnat en personatges estereotipats i sovint sexualitzats, l’univers natiu és completament invisible en tot el que els més joves consumeixen: en el cinema, la música, la televisió, la publicitat, les sèries, els videoclips... “Només els museus parlen dels lakota, així que el fet que aquests llibres s’estiguin fent servir a les classes és una petita victòria”. Però no suficient. L’associació Oceti Wakan treballa ara en l’elaboració d’un material específic per al professorat, perquè, segons explica la Cindy Catches, excepte en el cas excepcional de la Red Cloud Indian School, el 75% dels educadors que treballen a les escoles federals de la reserva no coneixen ni respecten la cultura lakota.

Tot i que ara representi l’epicentre d’un incipient i esperançador moviment de ressorgiment lakota, les parets de la Red Cloud Indian School guarden un passat bastant més fosc. Des que es va inaugurar el 1888 i fins al 1969, aquest lloc es va anomenar Holy Rosary Mission, i va ser un dels centenars d’internats concebuts per reconvertir milers de nens i nenes natives, i tractar de fer-ne dones i homes blancs.

“Jo devia tenir uns sis anys, però ho recordo bé. Un cotxe que portava l’escut federal va aparcar davant la porta de la casa on vivíem amb els nostres pares, a Potato Creek”. Anys després, a la Mariane White Mouse li van explicar que el govern federal enviava cartes a totes les llars de la reserva alertant les dones i homes natius que havien d’ingressar els seus fills als internats per a indis i que els que s’hi neguessin serien tancats a la presó. “Els deien que en aquelles escoles catòliques ens alimentarien, ens educarien i ens ensenyarien l’idioma dels blancs, perquè poguéssim conviure, i que farien de nosaltres persones respectables”. L’àvia de la White Mouse encara conservava molt viu el record de les massacres del passat, i va pensar que podia ser interessant que els seus nets aprenguessin a comprendre la manera de pensar dels blancs, perquè no hi hagués més sang en el futur. “No sé si la meva pobra àvia va fer canviar de parer els meus pares o simplement els van obligar amb amenaces, però la meva mare ens va acomiadar en lakota, ens va dir que havíem de marxar”. Aquell cotxe va portar les dues germanes a la Holy Rosary Mission, a uns 100 quilòmetres de casa.

“El primer que van fer va ser rapar-nos els cabells, treure’ns la roba per vestir-nos d’uniforme, posar-nos un nom anglès i advertir-nos que parlar lakota estava prohibit”. Segons una creença compartida per molts pobles originaris d’Amèrica del Nord, la cabellera guarda el testimoni de vida de cada persona. “És com un repositori de vivències acumulades -explica la White Mouse-, en aquell temps m’arribava fins a la cintura, així que veure caure els meus cabells va simbolitzar tallar amb el passat. Em van posar un vestit de flors (oh Déu, des de llavors no me n’he comprat cap que em recordi aquell!), i em van dir que de llavors endavant em diria Mariane”. La prohibició de tota pràctica i expressió cultural o espiritual lakota afectava també les peces i complements simbòlics de cuir, os o vegetals, que van ser reemplaçats per creus cristianes. “Ens cridaven a tota hora, ens obligaven a moure’ns sempre en files de dos, deien que érem indisciplinades, mandroses, salvatges ignorants, que havíem de fer cas de la paraula de Déu, i que tot el que ens havien cantat les nostres àvies i el que havíem vist en les cerimònies eren obra del diable”. La White Mouse mai oblidarà aquesta sensació de por perpètua ni tant com va plorar: “Els càstigs per parlar la nostra llengua eren terribles. Ens agafaven d’una orella i ens portaven a una cambra on ens aixecaven el vestit per pegar-nos amb vares. Altres vegades ens obligaven a fregar-nos els turmells, els genolls i els colzes amb fregalls d’acer fins a sagnar. També ens forçaven a rentar-nos els cabells amb querosè, i a netejar les sabates dels capellans i les monges”. L’única manera que els càstigs fossin perdonats era delatar algun altre nen o nena, encara que es tractés d’una acusació falsa. Dècades després han sortit a la llum nombrosos testimonis d’abusos sexuals, i segons la White Mouse segur que van ser molts més. “Has d’entendre que vivíem atemorits, no ens atrevíem a explicar res a ningú, i menys una cosa així”. L’escriptor John Willard Toland, reconegut amb un premi Pulitzer el 1971, va revelar a la biografia d’Adolf Hitler que el dictador alemany va estudiar i es va inspirar en el “sistema de reserva i internats per a indis” com a “eina per a la creació d’una gran nació”.

A la Holy Rosary Mission només tenien un permís d’una setmana a l’any per tornar a casa, per Nadal o a l’estiu. La resta de l’any vivien sota un horari estricte de classes, deures i misses. “Una tarda nit a la setmana ens posaven una pel·lícula, com una sessió de cinema; era el moment triat per molts per intentar fugir”. Explica que una d’aquelles nits un nen de nou anys va ser abatut a trets per l’esquena mentre s’allunyava corrent. “Ens vam quedar gelats. Érem nens, no enteníem res, només volíem tornar a casa amb els nostres pares“. La White Mouse va ser una de les que ho van aconseguir. “Ara ho penso i va ser una bogeria”. Eren un grup de tretze en total. Van córrer i van caminar durant hores, tota una nit, fins a arribar a Kyle... “Allà ens van reconèixer uns familiars i ens van portar fins a casa amb cotxe. No sé com ho van fer els meus pares per evitar que ens internessin altre cop”.

Fins al 1973 ingressaven els nens a la força en escoles religioses

A la Shirley Red Star, però, se la van endur amb cinc anys i llevat dels permisos d’una setmana a l’estiu no va sortir de l’internat fins que va complir els divuit. “Durant més d’una dècada vam créixer sense rebre una sola mostra de tendresa o afecte -explica-. Només menyspreu i desconfiança”. A la Red Star l’entristeix especialment el fet d’haver-se cregut cadascuna de les mentides que els van dir: “Ens van convèncer que estàvem en aquell internat perquè la nostra família no volia saber res de nosaltres, i que al sortir d’allà no tindríem on anar. Van buidar de sentit les nostres vides, ens van matar per dins”.

“Mitákuye oyás’in ”(totes i tots estem relacionats) és el principi fonamental del pensament dels lakota. Fa referència a la unicitat, a la creença que totes les persones i el nostre entorn conformem una mateixa família. “Si destrueixes els llaços familiars ho destrueixes tot, i així han volgut derrotar les nostres societats”.

Quan la Red Star va poder tornar a casa havia oblidat el seu idioma matern, i tot li resultava aliè. Es va casar amb dinou anys i va tenir quatre fills que, reconeix, han crescut sent uns desconeguts per a ella: “¿Com podia saber com donar amor si mai en vaig rebre? ¿Com havia de saber comportar-me com una mare si em van negar estar al costat de la meva? Ni tan sols sabia qui era jo! No vaig saber fer-ho”. La seva filla, la Denisse Bear Runner, parla des de la compassió: “La meva mare vivia enfadada amb el món, bevia molt, desapareixia, després tornava, ella i el meu pare es pegaven... Jo notava que ens odiava, que preferiria no haver-nos tingut. Però no puc jutjar-la”. Una germana de la Red Star va acollir la Bear Runner i els seus germans a casa quan va complir sis anys. “Durant la meva infantesa i la meva adolescència gairebé no vaig saber res de la nostra mare. Als tretze em vaig quedar embarassada d’un home catorze anys més gran que jo en qui crec que vaig buscar desesperadament la protecció que m’havia faltat”. La Bear Runner es va veure atrapada en una relació de dependència, control, gelosia i violència. Deprimida, va caure en l’alcohol i les drogues, i es va desentendre dels dos fills que va tenir amb aquell home. “Curiosament, va ser la meva mare -la Red Star- qui es va encarregar d’ells, i han estat la seva cura. Ara els meus dos fills no volen saber res de mi, estan enfadats per no haver estat al seu costat”. Com en aquesta família, en el si d’altres milers tots els abusos i les mancances sofertes en el passat per criatures les personalitats de les quals encara s’estaven formant s’han transmès i han emergit generació rere generació, en una espiral de trauma històric que trigaran a superar.

La Red Star i la Bear Runner, mare i filla, han aconseguit desintoxicar-se, s’han reconciliat i ara dirigeixen el Programa de Prevenció, Tractament i Suport per a Joves de l’organització Anpetu Luta Otipi. “En la majoria de casos els nostres joves comencen a consumir perquè, malauradament, és el que han vist a casa”, explica la Red Star. Ho fan a edats molt primerenques instigats, segons assenyalen, per la manca d’alternatives d’oci a dins de la reserva. “Els nostres fills s’avorreixen -diu la Bear Runner-, aquí no tenim parcs, ni cinemes, ni pistes de skate... res. Només algun bar de benzinera i restaurants de menjar ràpid. Comencen fumant una cigarreta i acaben enganxats a la metamfetamina, que és una veritable epidèmia”.

Francament, a una se li ocorren moltíssims plans possibles per fer en aquests paisatges. Sortides a cavall, acampades, jornades de pesca, balls i concerts a l’aire lliure, escalada... “Entenc que a les que veniu de fora us sembla molt evident, però no ho és si mai ningú t’ha dedicat temps, ni tens referents”, adverteix la Bear Runner. És precisament al que dirigeix els seus esforços aquesta associació: “Mitjançant campaments d’estiu i activitats comunitàries de tota mena estem posant en valor un estil de vida més actiu i sa, reforcem lligams familiars, i tornem a connectar amb la nostra cultura per desfer-nos, d’una vegada per totes, de la vergonya i la culpa”. 

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF