ESPECIAL AVC

Els museus: Cercles i fulls de ruta

Aquest any s’ha celebrat el 20è aniversari del primer museu de la Fundació Vila Casas, Museu Art 2000 a Torroella de Montgrí, tot i que l’entitat s’havia fundat el 1986 centrada en l’àmbit de la salut. Al llarg dels anys el projecte ha evolucionat, s’ha ampliat i s’ha posicionat com un referent indiscutible de l’art contemporani català gràcies a l’impuls d’Antoni Vila Casas i d’un equip de treball professional i entregat.

Aquesta obra d’Ignasi Aballí té com a anècdota que va participar en el premi de pintura de la Fundació i que Vila Casas la va adquirir després. Mentre que el 1998 Aballí va fer un joc amb el pigment vermell, una dècada després va tornar a abordar la temàtica de la sang des d’un punt de vista més conceptual, amb un text damunt un fons vermell. Una obra curiosa si es pensa en la profusió del blanc en l’obra de l’artista.

S i mirem enrere, aquell projecte Art 2000, presentat per Antoni Vila Casas al Cercle del Liceu de Barcelona el 7 de juny del 2000 -coincidint amb l’obertura del Palau Solterra de Torroella de Montgrí i el llibre de Frederic Amat editat per la Fundació Vila Casas, amb l’avantprojecte de les pintures per a la sala del teatre del Liceu-, manté l’objectiu de fer visible l’art català des de la pluralitat i la diferència, sense caure en les restriccions dels models d’èxit, sempre més enllà, per entrar a poc a poc en tots els refugis aïllats dels artistes. A poc a poc, finalment ja no caldria presentar certificat de vida per saber si eres viu el 2000, i el que tenim ara és un arc de temps cada vegada més ampli, amb cent anys d’art català a través d’una col·lecció que recula fins a l’any 1930.

Els diàlegs sempre han estat importants i marquen l’origen d’una col·lecció que els ha mantingut al llarg del temps perquè, encara avui, cada vegada que ell veu una possibilitat de compra, la primera reflexió és trobar-hi una connexió amb altres peces del fons. Mai no ha pretès tenir una representació per èpoques i generacions, sinó un conjunt d’obra que vagi més enllà de les lectures cronològiques. Ell vol sentir-s’hi bé i, davant de qualsevol suggeriment sobre si s’hauria de tenir un determinat autor o autora, la reacció ha estat clara i contundent. Per això quan passeges amb ell per les sales li agrada fer comentaris i explicar anècdotes relacionades amb les peces. I el resum d’aquest caminar sense aturar-nos en vint anys es redueix a un altre diàleg essencial per construir, ple de càrregues emocionals, recerques, temps i, sobretot, dedicació. Sempre ha volgut que l’equip cregui en el projecte per treballar en una mateixa direcció. I així, en aquesta línia, ha pogut articular uns autèntics argument i diagnosi que ve d’antic, com tot el que ha fet i col·leccionat en la seva vida.

L’any 2008 l’Antoni Vila Casas em va dir que volia “dibuixar el projecte que estem acabant”. Han passat dotze anys i tots sabem que l’empenta ha estat més forta que mai per situar la Fundació com a referent sense deixar mai de banda aquest caminar persistent que avança i construeix en estat d’alerta per si cal acotar objectius. Ell té molt clar com vol que sigui la Fundació de gran. Des del devessall de papers, plans, programacions, objectius i notes que han dibuixat un cercle de vint anys, han crescut els edificis recuperats per al patrimoni històric i els espais. És el cas dels VolArt a Barcelona, que, partint d’un de sol, han passat a ser tres, cosa que permet fer des del 2017 una gran exposició de reconeixement a un autor una vegada a l’any, però també seguir les vies de treball encetades anteriorment, en aquells primers temps dirigits a donar visibilitat als artistes del fons i alhora a les noves generacions. Els primers edificis queden llunyans i gairebé oblidats a Pals, amb el món de l’escultura que passaria després a ser el museu ubicat a Can Mario de Palafrugell. Del Palau Solterra podríem explicar-ne moltes experiències diferents, gairebé com un eix d’activitats, primer com a col·lecció de pintura que passaria el 2009 al Museu de Can Framis i, després, dedicat a Museu de Fotografia, l’únic que té una visió internacional. Però més enllà dels espais físics de la Fundació, una de les seves grans apostes dels darrers anys és el programa d’itineràncies amb les obres del fons que ha arribat a eixamplar els camins pel territori amb espais i col·laboracions.

Quan vaig entrar a la Fundació, el juny del 2001 -tot i tenir contactes previs per als primers catàlegs d’escultura i pintura-, els primers objectius van ser les activitats que integraven diferents disciplines (música, literatura, dansa...); les lectures a la col·lecció a partir de conceptes i el que vam anomenar “ponts de diàleg”, que servia com a base de lectures i interpretacions de la col·lecció per part d’autors procedents de diferents mons creatius, però també la connexió entre els dos referents -art i sanitat- en projectes expositius com Llistes d’espera, desdoblant-nos a altres espais de la ciutat per oferir vies de coneixement i d’experiència a la societat. Eren diàlegs transversals per crear opinió sense acotar el relat, tal com ell mateix va explicar en un discurs a l’Acadèmia de Sant Jordi el 2003. Cercles i rutes, obrir camins a la cultura, però sempre tocant de peus a terra per no desplaçar-se més enllà de les possibilitats. En definitiva, no es podia arribar a tot.

Un aspecte essencial d’aquests vint anys és haver teixit una biblioteca amb els catàlegs de la Fundació, amb un format inamovible de 16 x 16cm (poso les mides perquè també és un criteri de col·lecció i de col·leccionista). Francesc Fontbona ens deia que sort en tenim, perquè d’aquí unes dècades tothom qui vulgui conèixer una part important de l’art català de la segona meitat del segle XX i part del XXI podrà trobar aquest petit tresor. Penso que el més important no és tant el nombre de peces, exposicions o activitats com la constància i la memòria que podem afegir als arxius, cosa que permet fer front al desconeixement progressiu quan el dibuix desapareix, i possibilita que els marges segueixin vius al costat dels grans noms que fan bullir els mercats de l’art.

Si he de fer una síntesi d’aquests anys, l’aposta més rebel -parlava amb l’Antoni Vila Casas fa uns dies- ha estat aventurar-se en la preservació de la diferència, en el suport i el coneixement d’aquells autors i autores que conviuen en un mateix moment sense tenir en compte el ritme accelerat de les modes, el fet d’entronitzar i arraconar com a dinàmica pròpia d’un món dirigit en funció de les necessitats de consum.

Davant la facilitat que hi ha per desprendre’ns de tot allò que, segons molta gent, ja no toca i, en canvi, continua com a projecció subterrània d’aquest tàndem impossible de destruir entre art i vida, la tasca feta ha estat un exemple. Amb aquest objectiu, ell s’ha mantingut ferm i ha aconseguit una col·lecció singular d’art català, que es reforça amb tasques culturals importants pel que fa a les publicacions, les tres-centes setanta exposicions, les activitats, les propostes educatives, les col·laboracions i els suports a altres iniciatives. El seu dietari, d’acord amb la manera de sentir i d’evolucionar en sintonia amb el quotidià, és el projecte de la Fundació, un servei de flotació per no deixar enfonsar les bifurcacions i les alternatives artístiques. 

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF