CADA CASA, UN MÓN

L’estètica industrial sense maquillatge

Elkano al Poble-sec, Barcelona. Obra d'Arantxa Manrique Arquitectes 

Elkano
TEXT: Cristina Ros / FOTO: ADRIÀ GOULA

L a imatge que ofereix avui la planta baixa d’un edifici entre mitgeres del barri del Poble-sec no s’assembla gens a la que tenia tot just fa tres o quatre anys. El portal del carrer, als peus d’un edifici amb protecció patrimonial, estava seccionat per un rètol comercial i tancat amb una vella barrera enrotllable. A dins, un antic magatzem, era un local sense cap mena d’atractiu, fosc, il·luminat només amb uns fluorescents, les parets revocades, compartimentat, amb un fals sostre que rebaixava l’alçada de l’espai i amb un safareig construït al fons que impedia l’entrada de llum des de la part posterior.

Avui, després de la transformació feta per l’arquitecta Arantxa Manrique, és un habitatge diàfan, funcional, ben il·luminat i ventilat, amb un pati posterior que li acaba de donar vida i una estètica industrial que no és en cap cas una operació de maquillatge, sinó de desmaquillatge. “L’estètica industrial no respon a una intenció inicial, ni tampoc a una moda. És la conseqüència d’un procés de treball complex, el resultat del que ens anava demanant el lloc a mesura que el descobríem”, diu l’arquitecta tot just abans de remarcar el bon ull que van tenir els propietaris, una parella que viu entre Eivissa i Barcelona i que, quan van tenir l’oportunitat d’adquirir aquest local comercial per un preu molt econòmic, donat el seu mal estat, “en van intuir les grans possibilitats”, subratlla Manrique.

El procés de la reforma no va ser fàcil. El canvi d’ús de local comercial a unitat residencial té una tramitació en certa mesura farragosa i, a més, va acompanyat de requeriments que per força condicionen el projecte. Aconseguits, però, els permisos per transformar aquell magatzem en l’habitatge que és ara, tota l’operació arquitectònica es va fer amb l’objectiu d’aconseguir un espai el més obert possible, la qual cosa demanava un exercici de despullar, d’eliminar elements, més que no de construir-ne. El fet que aquest vell local suportés un edifici de sis plantes complicava la intervenció de les arquitectes.

Així, l’equip d’Arantxa Manrique Arquitectes, un estudi fundat a Barcelona l’any 2008, va buscar les preexistències, allò que podia ser el local originalment, i es van posar en valor. Al treure el fals sostre es va aconseguir una alçada de 4,5 m i es va deixar al descobert el sostre de biguetes metàl·liques i revoltó ceràmic enguixat. També es van descobrir les parets laterals, de totxo, i es van deixar vistes, cosa que donava textura, calidesa i salubritat a la nova casa. “Aquesta operació no només respon a un tema estètic, sinó que, al ser una planta baixa, ajuda a combatre les humitats que acostumen a tenir”, afirma l’arquitecta. La solera de formigó per a un terra ara radiant, a més del fet de deixar l’estructura i totes les instal·lacions vistes, en una actuació feta des de l’honestedat i sense complexos, va propiciar una feliç unió entre el caràcter industrial original i el domèstic, també potenciat per la presència dels vells mobles i objectes familiars dels propietaris.

L’organització de l’espai

La construcció d’un altell al centre de l’espai no només va contribuir a reforçar estructuralment la casa i a guanyar metres quadrats per a un local que no superava els 60, sinó que va generar quatre espais en un, sense posar gaires entrebancs a la visibilitat de la pràctica totalitat de l’habitatge. Des de la porta del carrer, resolta amb un vidre translúcid i una senzilla reixa corredissa de seguretat, s’aporta llum natural tamisada i intimitat a l’interior, que s’organitza en dos espais similars en dimensions i de doble alçada, un a cada extrem del local, i dues altures a la zona central com a espais de gran transparència i de circulació.

Tot i que la majoria dels espais permeten un ús flexible, els propietaris han optat per fer de la gran entrada una zona de treball i estudi, mentre que a l’altre cap, beneficiant-se de la llum natural d’una vidriera de doble alçada (que, com l’altell, també és un element estructural) i de la immediatesa d’un pati d’uns 17 m 2, han situat la zona d’estar més relaxada, allunyada del possible soroll del carrer. Al centre, en planta baixa, la cuina amb mobles d’acer inoxidable potencia l’estètica industrial. Just al davant, l’únic espai tancat és per al bany de la casa. A sobre, el dormitori esdevé una balconada que gaudeix de vistes sobre els espais principals de l’habitatge.

Amb una bona convivència del vell i el nou, dels elements estructurals vistos, com també són a la vista tots els tubs sanitaris i la instal·lació elèctrica, aquest projecte, més que no per la seva estètica industrial, destaca per la sinceritat de la intervenció arquitectònica. S’acompleixen, així, els tres principis que va establir Vitruvi com a pilars de l’arquitectura: la fermesa o resistència, la funcionalitat i la bellesa. L’autèntica, sense maquillatge. 

Una solució estructural i espacial

L’altell que va projectar l’arquitecta Arantxa Manrique al bell mig de l’espai d’un vell -i compartimentat- magatzem als baixos d’un edifici de sis plantes és un recurs que obre diverses vies de solució. Si l’objectiu general d’aquesta reforma amb canvi d’ús de local comercial a habitatge era aconseguir un espai el més obert possible, el repte -ben complex- va ser obrir dues parets mestres que aguantaven tot l’edifici: la paret que fa de façana posterior i un mur que dividia el magatzem en dos espais tancats i foscos. En comptes de posar una jàssera de dimensions desproporcionades per consolidar l’estructura, es va optar per fer un entramat de biguetes i pilars estrets, un dels quals és el que construeix l’altell, mentre que l’altre acull la gran vidriera que dona llum a la part posterior de la casa, al pati guanyat. D’aquesta manera, l’espai del tot obert s’organitza en funció d’uns usos que són flexibles, adquireix unes proporcions més humanes i confortables, obre un canal de llum des de la façana posterior i, a més, es guanya un terç de superfície, passant d’un magatzem de 60 m 2 a un habitatge de 80 m 2, molt funcional i a peu de carrer.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF