TURISTA DE COA D’ULL

La tragèdia silenciada del Constància

Durant la Guerra Civil, el club de futbol inquer va ser el més represaliat de tot Espanya amb l’assassinat de quatre dels seus jugadors
El palmesà Lluís Sitjar, l’antic president del RCE Mallorca, l’alt del centre de la imatge

El desembre del 2012, el Constància d’Inca va celebrar el seu 90è aniversari. Es feren sentits homenatges als seus jugadors històrics. No hi hagué, però, ni una sola menció a la tragèdia que patí durant la Guerra Civil espanyola: quatre jugadors assassinats i tres directius condemnats a presó.

“El Constància és l’equip d’arreu de l’estat espanyol que va ser víctima d’una repressió més ferotge durant la Guerra Civil, fins i tot més que la que varen patir el Barça o el València”. Són paraules de l’historiador porrerenc Bartomeu Garí, autor de la recent tesi doctoral La repressió a Mallorca en el transcurs de la Guerra civil (1936-1939): memòria d’una eliminació planificada. Garí ja té en ment fer un estudi sobre els esportistes illencs represaliats. Ho farà a partir de la informació que ha trobat sobre el Constància en dos llibres dels germans Antoni i Jaume Armengol: La repressió a Inca. La República i la Guerra Civil (2005) i La repressió a Inca. Noves aportacions (Perifèrics, 2018).

L’equip inquer va ser fundat el 1922 per Miquel Pujadas Estrany per iniciativa de La Constància, una mutualitat obrera. Aviat passà a ser el primer equip mallorquí a tenir seguidors fora del municipi que representava. Jugà l’anomenat Campeonato Mallorquín, que guanyà en quatre ocasions (1933, 1934, 1935 i 1939). Entre el 1933 i el 1936 es convertí en el primer equip balear a disputar la Copa d’Espanya, antiga denominació de la Copa del Rei. S’arribà a enfrontar amb equips de la categoria del FC Barcelona, contra el qual perdé.

La venjança

Amb l’esclat de la Guerra Civil el 18 de juliol de 1936 l’equip dels obrers estigué en el punt de mira dels militars insurrectes. Un dels seus primers jugadors perseguits va ser Melcior Gornés, un sabater natural de Ciutadella que feia de davanter centre. Home de fortes inquietuds intel·lectuals, també havia fundat l’Ateneu i una companyia de teatre. Pocs dies després de l’Alzamiento, el varen treure de ca seva i, prop de l’Arenal, enmig del carrer, el mataren a garrotades. La seva germana Maria, militant de les Joventuts Socialistes Unificades, fou condemnada a 30 anys de presó.

Després de Gornés arribà el torn dels germans Sancho Forges, Josep, Emili i Antoni. Formaven part d’una família procedent de Mogente, un poble del País Valencià. S’havien traslladat a Inca atrets també per la indústria sabatera. El 19 de juliol foren detinguts juntament amb onze companys socialistes i republicans més. Els tres germans no trigaren a obtenir la llibertat. El 12 d’agost, però, a l’hora de dinar, un guàrdia civil, pistola en mà i acompanyat per dos falangistes, irrompé dins casa seva, al carrer de la Glòria. Foren detinguts de nou en presència dels seus pares i les seves germanes. Els menaren a la presó de Sant Domingo i, al cap de set dies, a Can Mir, a Palma. Hi varen restar fins al 12 de març de 1937. Ells també foren víctimes de les famoses tretes. Es pensaven que els posaven en llibertat, però en realitat els enviaven a la mort, al cementeri de Porreres. Allà foren afusellats amb altres inquers d’esperit reivindicatiu, trets també de Can Mir, com ara Andreu París Martorell i Rafel Llompart Reynés.

L’ombra de Lluís Sitjar

Curiosament, rere totes aquelles tretes amb tràgic final a Porreres hi havia el palmesà Lluís Sitjar, l’antic president del RCE Mallorca, el germà gran del futbol illenc. Dirigiria les regnes de l’equip vermell en tres ocasions (1926-1927, 1930-1933 i 1943-1946). Casat en segones núpcies amb una porrerenca, Sitjar era propietari de les possessions dels Monjos (Porreres) i Alcoraia (Montuïri). Entre el 1933 i el 1936 havia estat regidor de l’Ajuntament de Palma pel Partit Republicà Regionalista amb una forta implantació en els cercles de terratinents. Amb el triomf de l’alçament militar no dubtà a passar-se a la Falange.

L’historiador Bartomeu Garí recorda que, durant els primers mesos de la Guerra Civil, Porreres va ser un dels pobles més castigats per la bogeria feixista. La Falange d’aquest poble era una de les formacions més disciplinades de l’illa, segons el seu cap provincial, el palmesà Alfonso de Zayas. Assassinaren una trentena de porrerencs, entre ells el darrer batle republicà, Climent Garau, i tots els regidors que conformaven el consistori del Front Popular. També fou la destinació final de les tretes gràcies, en part, a la vinculació de Sitjar amb aquest poble. “Tot estava planificat”, insisteix Garí, que calcula que la repressió a Mallorca se saldà amb 2.300 víctimes.

A la paret de l’Oratori de la Santa Creu, vora el cementeri municipal, varen ser executades un mínim de 130 persones, originàries de 29 municipis diferents de l’illa. La majoria, com els germans Sancho, procedien de les presons de Ciutat. Avui encara es poden apreciar els impactes de bala a la paret i a la porta de l’oratori. Segons conten alguns testimonis, la víctima, convençuda que seria posada en llibertat, era conduïda darrere la capella. Mentre li feien tocar a la porta, era metrallada.

Alguns vespres va arribar a haver-hi “més d’un pam de sang mesclada amb picadís”, en el petit desnivell del terreny de davant la porta de la capella. Sovint, un sacerdot del poble vestit de falangista s’encarregava de donar el tret de gràcia als afusellats. A continuació, els cossos eren conduïts a una fossa comuna, situada a uns cinquanta metres, a l’interior del cementeri. Durant els primers mesos del 1937, els afusellaments, a posta de sol, eren gairebé diaris. L’endemà, el poble comentava, en veu baixa, els fets: “Avui hi ha tornat a haver trons, els falangistes n’han tornat a fer de les seves”.

Els altres represaliats

Els militars insurrectes també s’acarnissaren amb els dirigents del Constància. Primer anaren a cercar Miquel Pujadas Estrany, fundador de l’equip. Entre el 1931 i el 1932, durant onze mesos, també s’havia convertit en el primer batle republicà d’Inca. Havia presentat la dimissió per malaltia i vellesa. Tanmateix, no es retirà de la política. El 1936 seria elegit president d’Esquerra Republicana Balear. L’octubre d’aquell mateix any, tres mesos i mig després del cop militar, fou detingut i empresonat a Sant Domingo. Aviat seria posat en llibertat vigilada. Morí al cap d’un any a 67 anys.

Un altre represaliat va ser Miquel Beltran Planas, el primer president del club inquer. El 1933 també havia estat elegit batle immediatament després de la dimissió d’Antoni Mateu Ferrer. Mateu moriria afusellat al conegut Mur de la Memòria del cementeri de Palma el 24 de febrer de 1937 juntament amb el batle de Palma Emili Darder, el diputat socialista Alexandre Jaume i l’empresari d’Alcúdia Antoni Maria Ques.

Amb la resta dels seus companys, el dirigent inquer va ser acusat d’haver ordit un inexistent Pla Lenin, que havia de posar fi a la vida de tota la gent de bona conducta de Mallorca. Les seves darreres accions varen ser rentar-se i mudar-se amb les millors robes. “Com que me’n vaig net per dins, també me’n vull anar net per fora”, digué als seus germans Bàrbara i Llorenç i al seu sogre. El seu altre germà Bernat també seria afusellat al cementeri de Porreres després d’haver estat posat en llibertat. En total, segons el Diccionari Vermell de Llorenç Capellà, una vintena d’inquers foren assassinats durant la Guerra Civil. Avui tots ells són honrats al Monument del Silenci, al centre de Ciutat.

Amb l’ai al cor

El 1974 el fill d’Antoni Mateu demanà permís al batle franquista Antoni Fluxà per traslladar el cos del seu pare a Inca. Se li concedí “a condició que es fes en secret”. Miquel Beltran, que havia presentat la seva dimissió com a batle el 1936, tingué més sort que el seu predecessor. Passà a regentar un local de queviures al carrer Major. El 22 de setembre l’anaren a cercar a casa seva i també el tancaren a Sant Domingo. Al cap de set dies fou traslladat a Can Mir. Un consell de guerra el condemnà a presó i a treballs forçats.

Miquel Beltran aconseguí salvar la vida, però el feren patir de valent. Així ho relatava el seu fill Miquel a Jaume Armengol a Inca Revista : “La gent de la CEDA, primer, i llavors la de la Falange Española i d’altres grups afins al franquisme ens varen fer la vida impossible. Amenaçaven els nostres clients perquè no entrassin a casa nostra. Per poder subsistir, mon pare criava animals en una finqueta de terra i les germanes cosien pantalons per altri. Al cap d’uns anys, mon pare va muntar un taller de fer botes. Tanmateix, vivia sota vigilància contínua, amb l’ai al cor. Tot d’una que s’esdevenia qualsevol coseta, no tan sols havia de ser localitzable, sinó que s’havia de presentar a la caserna de la Guàrdia Civil o dels soldats”. Miquel Beltran morí en l’anonimat, ignorat gairebé pels seus conciutadans.

Marc Ferragut, el primer entrenador del Constància, tampoc no se salvà de la fúria feixista. Industrial sabater, del 1931 al 1936 havia estat regidor de Cultura a l’Ajuntament d’Inca. En esclatar la guerra, es trobava a la Península per raons de feina. Aleshores no tingué por de tornar a Mallorca, on fou empresonat acusat d’auxiliar la rebel·lió. El 1939 aconseguí la llibertat vigilada. El 1967 la seva passió per la música el portà a construir l’Auditòrium de Palma, que fou inaugurat el 1969.

Amb tota aquesta repressió que patí el Constància, el RCE Mallorca tornà a recuperar el protagonisme a la Part Forana. Tanmateix, acabada la guerra, el club inquer es beneficià de l’absència d’equips en les competicions oficials i aconseguí una plaça per jugar a Segona Divisió. Hi passà cinc temporades. En una d’elles arribà a jugar al camp del Reial Madrid davant el Deportivo de la Coruña.

El 2012 el Constància celebrà amb gran entusiasme el seu norantè aniversari. Ningú, però, no s’atreví a recordar les seves víctimes de la Guerra Civil. En canvi, Lluís Sitjar, un dels capitosts falangistes d’aquella tragèdia silenciada, gaudiria d’un estadi amb el seu nom. S’inaugurà el 1945 en uns terrenys al barri del Fortí de Palma que havia cedit. Avui, amb el trasllat a Son Moix, continua tenint una graderia en honor seu. Tot plegat és una demostració més que vivim en una democràcia anòmala i amnèsica.  

Intel·lectuals feixistes

El feixisme a Mallorca comptà amb la complicitat dels escriptors Villalonga, Llorenç (1897-1980) i Miquel (1899-1946). Ambdós germans, de família benestant, no dubtaren a apuntar-se a la Falange, des d’on feren bandera del seu anticatalanisme. El 7 d’agost de 1936 Llorenç confessava al diari El Día que “nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mi, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca”. Tant l’un com l’altre criticaren durament els 151 intel·lectuals illencs que el juny del 1936 signaren un manifest de germanor cultural amb Catalunya.

En esclatar la Guerra Civil, la repressió franquista s’acarnissaria especialment amb els signants d’aquest manifest, que pretenia seguir l’impuls iniciat per la Renaixença. “Yo dejaré un nombre en Mallorca y tal vez en España, como Juan Alcover, y ellos no”, digué l’autor de Mort de Dama, l’únic llibre que publicà en català el 1931. El seu germà Miquel, però, recordava que “era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha llengua”.

Tanmateix, els biògrafs afirmen que, sota la influència de Sanchis Guarner i altres intel·lectuals mallorquins, Llorenç Villalonga acabà fent crítica sobre les conseqüències de la Guerra Civil. De rebot, aquella crítica l’apropà a la cultura catalana. Així, el 1961 la seva famosa obra Bearn sortí publicada en català i tingué més èxit que la versió inicial feta en castellà el 1956. A pesar del seu anticatalanisme, Villalonga es convertiria en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX.

Un altre intel·lectual mallorquí compromès amb el Movimiento va ser el felanitxer Joan Estelrich (1896-1958), conegut per ser un dels grans ideòlegs de la Lliga Regionalista de Catalunya. Home de confiança de Francesc Cambó, estava al capdavant de les seves empreses editorials, entre elles la Fundació Bernat Metge. L’esclat de la guerra el va sorprendre a Budapest, en una conferència sobre el paper de les humanitats en la formació de l’home modern. Indignat per la persecució contra capellans i dretans que es desencadenà a Barcelona, de seguida es decantà pel bàndol franquista.

A l’estranger Estelrich dirigí el diari Occident, l’òrgan de propagandístic de la “causa nacional” a França. El 1937 preparà el Manifiesto de adhesión de los intelectuales franceses a Franco. També realitzà un viatge de propaganda a Sud-amèrica i impartí nombroses conferències a França i a Anglaterra. El felanitxer s’endugué una gran decepció en acabar la guerra. No pogué treure de la presó el seu germà Bartomeu, un guàrdia civil destinat a Madrid que es mantingué lleial a la República i que fou condemnat a mort el 1939. La pena li fou commutada per presó.

I la setmana que ve: ‘L’exili de les idees’.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF