De la mestra fins al cérvol

El nom d'ella no ha passat a la memòria popular, i tal vegada sigui millor així. En canvi, la seva història sí que la recorden encara alguns. Corria l'any 1996, i es va fer famós el cas d'una mestra d'escola de Palma que va desaparèixer de cop i volta. No se sabia què havia passat, però tot indicava que l'al·lota, d'uns trenta anys, havia sortit un dia a passejar, o de compres, i ja mai més ningú n'havia tornat a saber res. La crònica criminal potser encara no estava tant a l'ordre del dia, a Mallorca, i això va fer que la desaparició de la mestra d'escola cridés l'atenció de tothom.

Per aquest mateix motiu, perquè no n'hi havia costum, el parador de la mestra d'escola es va convertir en un rum-rum. Hi havia qui deia que l'havia vista en un lloc o a l'altre, i la família va haver de sofrir telefonades de desaprensius o al·lucinats que asseguraven que l'havien detectada a qualsevol lloc més o menys ignot de Mallorca. Hi havia qui fabulava que l'havien vist al port, o a l'aeroport. D'altres l'havien vista al Mercat de Santa Catalina, o al de l'Olivar. Tant se val, sempre hi ha gent que compta amb la capacitat de veure fantasmes.

El cas és que ningú la podia haver vista en un lloc o en un altre, perquè la mestra d'escola havia estat segrestada durant mesos dins una barraca de foravila, sense cap possibilitat de fugir-ne. Tancada, fermada i emmordassada, passava els dies amb la paciència infinita de la víctima, esperant debades que el seu captor (un psicòpata vulgaríssim) la deixés partir. Però no hi havia cap esperança: el segrestador l'havia agafat com a peça de plaer, i a banda de violar-la quotidiniament, la sotmetia a un règim estricte de garrotades i desnutrició. La mestra d'escola s'havia convertit, físicament, en una ombra de la dona que havia estat, i psicològicament, en una víctima dependent del seu torturador. Per si tot això fos poc, encara hi havia qui assegurava que l'havien vista en una o altra benzinera, a bord d'un descapotable o acompanyada d'un multimilionari. La fantasia malaltissa del personal no té aturador, especialment quan és anònima. I pensin vostès que aleshores encara no s'havia inventat internet, ni facebook, ni el whatsapp.

De qui tothom se'n recorda, en canvi, és de qui feia poc que havia deixat de ser president del Govern de les Illes Balears. Es deia Gabriel Cañellas Fons, i va haver d'abandonar la presidència a causa de les pressions de qui s'estrenava aleshores com a president del govern espanyol, un tal José María Aznar, que s'havia fet famós únicament pel crit de "Váyase, señor González". No feia tant de temps que Aznar, encara com a líder de l'oposició, havia subratllat Cañellas com un exemple polític a seguir. Però després, el mateix Aznar que havia guanyat les eleccions bàsicament a causa de la corrupció del PSOE (el germaníssim Guerra, el governador del Banc d'Espanya Mariano Rubio, el fugitiu director general de la Guàrdia Civil Luis Roldán), necessitava demostrar que era un assot contra la corrupció dins el seu propi partit. I Gabriel Cañellas, que feia dotze anys que era president del Govern balear, i que s'havia acostumat a fer el que li donava la gana, era un cap de turc oportuníssim.

De manera que Aznar va acabar (en una mítica entrevista al seu despatx de Moncloa) amb la carrera política de Cañellas. Això no va ser gens ben rebut per la directiva del que aleshores era el PP de Balears: Carlos Cañellas, el germà senador del destituït president, va arribar a declarar que "a aquest Aznar l'enviarem a pescar calamars a Mururoa". L'atoló de Mururoa estava molt de moda, en aquells dies, com a escenari de proves de detonacions nuclears, sobretot de l'exèrcit francès. Els calamars d'aquella zona, presumiblement, devien esser mutants, o zombis.

Amb calamars o sense, Aznar es va carregar la presidència de Gabriel Cañellas, però no la seva popularitat. L'amo en Biel, com se'l coneixia tant per part dels seus correligionaris com per part de l'oposició, era un personatge massa conegut i apreciat per la societat mallorquina, i no era possible acomiadar-se'n ni oblidar-lo així com així. I va ser d'aquesta manera que el predicament popular de l'expresident, i el rebombori de la mestra d'escola desapareguda i assassinada, van arribar a creuar-se.

Era un dia qualsevol de juliol de 1996, i Gabriel Cañellas va acudir com a entrevistat a una oblidada emissora que es deia Radio Voz. A mitjan entrevista, va saltar la notícia negra: la policia havia trobat el cadàver de la mestra d'escola desapareguda, cosit amb vuit ganivetades. L'expectació que havia aixecat la desaparició de la jove havia multiplicat les expectatives sobre el cas, i aquell desenllaç macabre havia de tocar per força la fibra sensible de tothom. De manera que el locutor de Radio Voz es va aventurar a demanar a l'expresident el seu parer sobre aquell cas criminal. La resposta de Gabriel Cañellas va ser tan sincera com brutal: "Vuit ganivetades? Mira que són males de matar, ses dones... Es devia resistir".

Recordar-ho fa venir ràbia i esgarrifances, però Cañellas no va fer res més que inaugurar, amb aquestes paraules nefastes, una tradició de mala llet verbal, i de misèria intel·lectual i moral, que el seu mateix partit s'ha encarregat de perpetuar al llarg dels anys següents. Fins i tot diuen que un conseller de Turisme es va fer retratar amb els collons sanguinosos d'un cérvol damunt el cap, i que no ha dimitit ni res.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF