La preocupant situació social de Catalunya

S’agafi l’indicador que s’agafi, el missatge que transmet és que Catalunya està en una situació social molt preocupant. Les classes populars estan experimentant un deteriorament molt marcat del seu benestar social i de la seva qualitat de vida. La despesa pública social -mesurada tant per l’indicador de despesa pública social com a percentatge del PIB, com pel de despesa pública social per habitant- ha caigut substancialment durant la crisi, alhora que les necessitats socials han augmentat enormement. El nombre de persones en situació de pobresa i el nivell de pobresa que cada pobre experimenta han augmentat significativament, i són dels pitjors de la Unió Europea dels Quinze (UE-15). El descens de la despesa pública social -resultat, en gran part, de les polítiques de retallades de la despesa pública dutes a terme pels governs de la Generalitat- ha contribuït a aquesta situació.

Aquesta reducció de la despesa pública social ha tingut lloc en la majoria dels serveis públics de l’estat del benestar, com ara la sanitat, l’educació, els serveis socials, les escoles bressol, els serveis d’atenció domiciliària i altres, unes reduccions que han empobrit encara més un estat del benestar ja insuficientment finançat. La despesa pública social -que inclou despeses en tots aquests serveis- per habitant és de les més baixes de la UE-15. Catalunya també és el país que té menys gent adulta treballant en aquests serveis públics. Una persona adulta de cada setze treballa en aquests serveis, mentre que a Suècia ho fan una de cada cinc. Si tinguéssim el mateix percentatge de persones adultes treballant en els serveis públics que a Suècia, Catalunya tindria 740.000 nous llocs de treball.

L’esmentada pobresa de l’estat del benestar respon, en part, a decisions polítiques aprovades tant a les Corts espanyoles com al Parlament de Catalunya, i implementades pels governs espanyols i catalans. Entre aquestes decisions destaquen les que afecten les polítiques fiscals i les polítiques laborals. L’estat espanyol (que inclou l’estat central i el govern de la Generalitat) rep ingressos escassos a causa de polítiques fiscals que no són prou progressives. La riquesa de l’Estat (amb un PIB per càpita més gran que la mitjana de la UE-15) contrasta amb la pobresa dels ingressos de l’Estat i amb el baix nivell de despesa pública, incloent-hi la despesa pública social (la Generalitat de Catalunya només gasta el 72% de la despesa pública social per habitant de la mitjana dels països de la UE-15). Els ingressos de l’Estat s’han vist fins i tot reduïts a causa de les rebaixes fiscals que s’han anat aplicant en els períodes anteriors i durant la crisi. I una altra causa d’aquesta reducció ha estat la disminució de l’activitat econòmica. Els recents canvis fiscals, amb augments dels impostos directes i indirectes, no han pogut recuperar el nivell d’ingressos de l’Estat que Catalunya tenia abans que s’iniciés la crisi. La reducció d’ingressos de l’Estat i la reducció de la despesa pública han estat a Catalunya de les més intenses de la UE-15.

Aquestes reduccions han tingut lloc no solament en els serveis públics, sinó també en les transferències públiques, com pensions i prestacions d’atur. Durant els últims anys les pensions contributives han vist baixar el seu poder adquisitiu, i una cosa semblant ha passat amb les pensions no contributives. La cobertura dels treballadors en atur per l’assegurança pública de desocupació també ha baixat notablement. I també s’ha donat una dinàmica semblant en la renda mínima d’inserció.

El deteriorament del mercat de treball. Les successives reformes laborals (tres durant la crisi) no han contribuït a l’objectiu teòric que havien adduït els que hi van donar suport: la creació d’ocupació. En realitat, han aconseguit el contrari. Han facilitat la destrucció d’ocupació, i han contribuït a l’elevat creixement de la desocupació, que ha assolit nivells sense precedents en l’època democràtica. Ha disminuït el nombre de treballadors a temps complet i ha augmentat el nombre a temps parcial -un descens forçat i no voluntari-. La precarietat s’ha generalitzat entre els joves i entre les dones, i també entre els immigrants, tot i que el nombre més gran de treballs precaris correspon a treballadors amb nacionalitat espanyola. El nombre de famílies on cap dels membres treballa s’ha incrementat sis vegades. El 42% dels aturats es troben en aquesta situació, i el nombre de persones que estan a l’atur des de fa més de dos anys ha augmentat un 1.000% entre el 2007 i el 2013.

L’increment de les desigualtats. Els canvis fiscals i del mercat laboral que he descrit han contribuït a l’enorme increment de les desigualtats a Catalunya, un dels més gran en la UE-15. Les dades mostren que aquest increment es deu primordialment al descens de les rendes del treball (i molt especialment, dels salaris dels treballadors, en particular dels menys qualificats) i a l’increment de la concentració de la renda nacional en la població amb més ingressos (i molt en particular en els que deriven les seves rendes del capital). La renda del 20% de famílies amb més ingressos de Catalunya és gairebé sis vegades superior a la renda del 20% inferior. Aquest increment de les desigualtats ha estat més gran a Catalunya que a Espanya. Avui, per primera vegada des del període democràtic, les rendes del capital representen un percentatge més gran que les rendes del treball.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF